HOTEL BLUES. 20/11/2011. 10è PROGRAMA. AJUDA HUMANITÀRIA EN FORMA DE BLUES-ROCK PER PALIAR ELS EFECTES DEL TSUNAMI BLAU.

Mentre el país sencer s'anava tintant de blau, i gavines afamades començaven a tapar el sol dels nostres cels, un petit reducte ubicat a Badalona tractava de pal.liar els efectes del pànic ciutadà amb una recepta terapèutica i desengoixant única, un beuratge la recepta del qual només coneixen els druides que habiten aquest petit i pintoresc llogaret anomenat Hotel Blues.
D'entrada, els ingredients d'aquest beuratge son prou coneguts per tots, però la manera de barrejar-los, la cura en la selecció de la matèria primera, l'amor amb que ho serveixen (més aviat sexe que no pas amor, però tant se val) i el que és més important, l'alienació de tot el que passa al seu voltant, fan de la recepta d'Hotel Blues un producte únic i inimitable. Que el teu país es el capdavanter en qualsevol aspecte, Hotel Blues per tocar de peus a terra, que el teu país, al contrari, n'és el darrer en tot, Hotel Blues per aixecar la moral. Que el govern del teu país és totalment inoperant, o que es creu que és el millor i el més "guapu", que t'apugen els impostos, que et cobren si vols que el metge t'enganxi el braç que has perdut al voler pagar la lletra de la teva hipoteca, que si vols aprendre a llegir i escriure per pogué entendre com i quan els governants del teu país t'estan robant i de pas fent alguna micció a l'interior de la teva boca mentre sostenen que és cosa de la climatologia de la teva zona de residència... Hotel Blues.
No et preocupis, Hotel Blues et servira un remei presentat en píndoles d'administració setmanal (que pot ésser d'administració diària si et baixes els podcast) que farà que afrontis el teu dur dia a dia "amb il.lusió", amb la millor selecció de blues-rock, i amb bon humor. La resta continuarà igual, eh! Impostos més alts, menys sou, nadals al Corte Inglés, pista de gel a la Plaça Catalunya, i dos milions d'euros al grup Godó.
I quins ingredients van utilitzar els cheffs del blues-rock de l'Hotel Blues Classic Nights? Prenguin nota i no ho provin a casa, les receptes de la tele mai surten coma la tele, ...perdoneu, però algú ho havia de dir!

• 100g de Black Lightning - The BellRays (Black Lightning)


• 100g de Have a Real Good Time - Trampled Under Foot (wrong side of The Blues)


• 250g de Sting Me - The Black Crowes (The Southern Harmony & Musical Companion)


• 100g de Just a Dream - Moreland & Arbuckle (Just a Dream)


• 100g de Purple Neon Lights - The Right Ons (Get Out)


• 150g de When My Train Pulls In - Gary Clarck Jr. (Worry No More)


• 100g de Medicine - Tab Benoit (Medicine)


• 100g de A Good Living Alone - Eddy "The Chief" Clearwater (West Side Strut)


• 250g de Back of My Hand - The Rolling Stones (A Bigger Bang)


• 100g de Reset Rewind - Ana Popovic (Unconditional)


• 250g de The Weight - The Band (Music From Big Pink)


• 100g de Golden Rule - Charle Bradley (No Time For Dreaming)
  100g de I Can't Complain - JD McPherson (Signs & Signifiers)


• 100g de Wrapped Out In The Blues - Walter Trout (Commond Ground)


• 250g de Sweet Child O'mine - Guns n' Roses (Appetite For Destruction)

Servir ben calent i remullar amb un bon caldo, aigua de foc o zarzaparrilla i que vagi de gust!

I recordeu. Si consumiu Hotel Blues i la gent us mira malament per aquest motiu, penseu que n'hi ha que estan pitjor, ...a Castelló sense anar més lluny, Toni Cantó ha tret un escó... i per UPyD!!!

Ah!! I aquesta nit, els Germans Subirana tornen a l'Hotel per analitzar a fons els resultats electorals. Mariano tremola!!!!

HOTEL BLUES 13/11/2011. 9è PROGRAMA. LED ZEPPELIN I LES REINES DE LA BELLESA INTELIGENTS.

El diumenge passat vàrem viure una molt instructiva nit a l’Hotel Blues. Vàrem tenir lliçons d’història del rock & roll i vàrem assistir al desmuntatge d’un mite.

Els Germans Subirana ens van demostrar que el tòpic de “les misses son tontes” és totalment fals. Valent-se d’uns documents audiovisuals d’un incalculable valor, els de Gratallops ens varen fer reflexionar, rectificar i pràcticament emocionar, al comprovar que les reines de la bellesa son portadores de la matèria gris més sàvia i a la vegada menys valorada i més desdibuixada. Veritables perles que van posar, després d’anys i anys d’infàmies, a aquestes dones en el lloc que les hi pertoca per mèrits propis.

I en l’apartat musical, com dèiem al començament, l’staff de l’hotel amb més ritme de les ones, ens va convidar a celebrar el 40è aniversari del llançament del disc “IV” dels britànics Led Zeppelin. El disc, que passarà a la història com un dels àlbums més importants i influents del rock & roll, va servir d’excusa per escoltar el potent hit, precisament “Rock and Roll”, per obrir de manera exuberant el programa i per escoltar la versió que es varen marcar Magic Slim, Billy Branch i James Cotton del tema també inclòs a l’esmentat disc “IV”, “When The Levee Breaks”. També Bruce Springsteen s’afegí a les celebracions, ja que el seu mític recopilatori “Bruce Springsteen & The E Street Band Live 1975-1985” celebrava també els 25 anys de la seva publicació. L’imponent “Because the Night” va il·lustrar l’esmentat aniversari. També vàrem tastar les carns més generoses del blues de Nova York tot escoltant “It’s About You” del darrer àlbum de Popa Chubby “Back To New York City Blues”. JJ Grey & Mofro varen fer pujar la temperatura del hall de l’hotel amb el calent “On Fire”, un altre magnífic tall del seu magnífic disc en directe “Brighter Days”. Bonnie Raitt va bufar les 62 espelmes del seu pastís d’aniversari amb el sensual “I’m In The Mood” que es va marcar amb John Lee Hooker, pel disc “The Healer” del mestre d’entre els mestres.

La Tedeschi Trucks Band, amb “Love Have Something To Say” del seu aclamat “Revelator”, i els Studebaker John’s Maxwell Street Kings, amb “Low Down Woman” del seu “That’s The Way You Do”, varen dir l’última sobre les dones, en un programa on elles varen ser les veritables protagonistes.

I demà diumenge, una altre entrega de les “Classic Nights” d’Hotel Blues.

Stay tuned!!

HOTEL BLUES. 6/11/2011. 8è PROGRAMA. HOTEL BLUES PRESENTA HOTEL BLUES

El vuitè programa de la temporada 2012-13 d’Hotel Blues ens va portar una versió millorada d’algun d’aquells programes que acostumaven a servir-nos els diumenges a la nit de fa uns anys des del mateix establiment. Una mena de viatge al passat amb les parets del hall de l’hotel pintades de nou i amb els mobles restaurats. Però abans d’abordar el contingut d’aquest vuitè programa, creiem oportú parar, contextualitzar, i reflexionar al voltant del concepte Hotel Blues.

Hotel Blues és actualment, quan s’ens presenta en el seu format 2.0, un programa amb una aposta única al dial. Una oferta que barreja una selecció musical molt acurada, concreta i centrada bàsicament en la música negra i el rock and roll, amb el sentit de l’humor més estripat, amb la intenció de fer passar una vetllada d’allò més divertida, i que a la vegada, compta amb tots els elements perfectament calculats per causar l’impacte i, fins i tot en alguns moments, la reflexió de l’oient.

Quan Hotel Blues s’ens presenta en el seu format Classic Nights, com és el cas del programa del passat diumenge 6 de novembre, hi trobem els elements característics de l’Hotel Blues de tota la vida, però amb un afegit, que no és altre que el de tractar de deixar de banda espais de temps potencialment autocomplaents en benefici d’una programació musical de qualitat, que cada cop ocupa més i més espai en un mateix marge de temps.

Si parlem dels qui se n’encarreguen de tot funcioni com funciona actualment, evidentment, hem d’assenyalar amb el dit a una sèrie de persones i personatges que programa a programa, deixen palès el seu talent i les seves ganes d’aportar el seu percentatge d’aquesta qualitat, per a fabricar un, segons els mateixos oients, dels millors productes radiofònics de l’actual graella de la ràdio al nostre país. (I que consti que això darrer no ho diem nosaltres, sinó que ho han expressat lliure i públicament diferents seguidors que habitualment s’expressen al facebook del programa).

Parlem sobretot de les aportacions dels, des de la temporada passada, nous inquilins d’aquest il·lustre establiment hoteler.

D’una banda, els germans Subirana, Amadeu i Cirili, Cirili i Amadeu, sobre els qui recau majoritàriament, el pes d’aquest nou estil d’Hotel Blues. Ells son els responsables de que els catalans s’en vagin a dormir els diumenges cada vegada amb un dolor abdominal més marcat. Els responsables de que l’Hotel s’hagi oblidat del significat de la paraula vergonya, o del concepte de programa petit, i que ara les paraules satisfacció i orgull omplin més racons d’aquest veterà establiment. Satisfacció senzillament, perquè actualment es el sentiment que es respira per tots els qui fan possible el projecte Hotel Blues, i orgull perquè cada vegada son més els qui segueixen aquest peculiar projecte, aquesta peculiar aventura, donant així la raó als qui fa un temps van creure de manera quasi suïcida , que aquesta peculiar aposta, aquesta peculiar aventura, es podia dur a terme.

Un altre dels qui a col·laborat a aquest creixement evident, ha estat sens dubte, el Becari. O La Comadreja Jedi, o La Musaranya DJ, o senzillament, Oriol Esteve. L’home que, desinteressadament, va posar en marxa l’espai de facebook fa uns tres anys, que l’any passat va passar a formar part activa en la conducció dels programes, i l’home que poc a poc s’ha anat guanyant cada vegada més i més espai, gràcies a la seva més que encertada aportació musical. Actualment, l’apartat musical d’Hotel Blues, ja no pot prescindir d’aquest element, per la seva diferència amb els altres dos conductors musicals de l’espai. De no haver existit aquesta diferència (dins el mateix context) d’enfocament, la seva aportació no hagués suposat cap pas endavant, que era al cap i a la fi el que tot programa de ràdio ha de cercar.

I feta aquesta contextualització, aquesta parada, aquesta reflexió, entrem en el que dèiem a les primeres línies d’aquest escrit.

El passat diumenge, ens vàrem trobar amb un Hotel Blues més Classic Nights que mai. Tot sols al Hall de l’Hotel, a la penombra de la llar de foc, ens vàrem trobar amb dos clàssics, una “copa-balón” de Magno i un batí de seda vermell, amb una inscripció daurada a l’esquena. “El Director”. Bé, el més correcte seria haver dit tres clàssics, perquè Montserrat Cuberes segueix comandant els controls tècnics, diumenge rera diumenge, des de la nit dels temps d’aquest Hotel Blues.

I aquests dos personatges es varen conjurar novament, per tal de dur a les llars que varen connectar amb l’Hotel amb més groove de les ones el passat diumenge, el bo i millor de l’actualitat i també del passat, del mon del rock i el blues.

Varen tornar a aconsellar algunes de les cites musicals que l’Hotel recomana de tant en tant, com la d’ahir divendres a la nit a la Faktoria d’Arts de Terrassa, on hi vàrem pogué gaudir novament de la presència del power-trio angles The Brew, que hi presentava el seu darrer disc “The Third Floor”. En el programa del diumenge passat, la banda anglesa va ser l’encarregada d’obrir foc amb el potentíssim “Six Dead” extret d’aquest tercer llarga durada recentment publicat. També ens varen recomanar el “1er Festival Blues Rock Vila de Gràcia” que se celebrarà el dissabte 26 de novembre al Centre Artesà Tradicionàrius . Per il·lustrar aquest festival, vàrem escoltar un dels darrers projectes d’Agustí Mas, la seva banda On Time, amb la seva revisió del clàssic “Every Day I Have The Blues”, inclòs en el seu disc “24 Hours”.

Ens varen il·lustrar amb tots els protagonistes musicals que intervenien en un vídeo que corre per la xarxa les darreres setmanes. La senzilla “curiositat” amb la qual es pot qualificar aquesta filmació en la que es veu a Keith Richards compartir escenari amb Johnny Deep interpretant “Key To The Highway”, va servir d’excusa perquè Dragone i el Director fessin gaudir als oients amb tot un clàssic com és el “Midnight Rambler” de ses Majestats Satàniques, The Rolling Stones extret de la edició del 40è aniversari del “Get Yer Ya-Ya’s Out”, o amb la interpretació del mateix “Key to The Highway” a mans de la Dereck Trucks Band des del seu disc en directe “Roadsongs”, o amb el record, per acabar de contextualitzar l’esmentat vídeo, de la banda que hi apareix també, junt amb els dos “Pirates del Carib”, ni mes ni menys que els Imperial Crowns, la banda de Los Angeles, que va tornar a sonar a l’Hotel amb el seu “Lil’ Death” del seu directe “Preachin’ The Blues”.

Dragone, a mig programa va decidir que, donat el caire marcadament blusero que anava adquirint el mateix, es permetia el luxe de programar un tema a plaer, un tema per a gaudir del blues en essència, el blues de tota la vida, el clàssic, vist per dos personatges contemporanis, Omar Kent Dykes i Jimmie Vaughan, que ara farà un parell de temporades es varen marcar un disc homenatge a Jimmy Reed espectacular, “On The Jimmy Reed Highway”. “You made me laugh”, va ser un luxe enmig d’un allau d’estrenes, algunes ja tastades, com el darrer treball de “Black Country Communion”, el seu disc “2”, del qual vàrem escoltar el single “Man in The Middle”, o el nou àlbum més calent de l’Hotel, el de Beth Hart i Joe Bonamassa, “Don’t Explain”, del qual vàrem escoltar la revisió que fan del tema del gran Bill Withers “For My Friends”. Per completar les reestrenes, Duke Robillard va tornar a pujar a l’escenari del hall de l’Hotel amb el tema “Quicksand”, del seu darrer llarga durada “Low Down & Tore Up”.

Els qui estrenaven disc aquest diumenge a l’Hotel varen ser tota la resta, que no son pocs, ni poques. “Al loro!!!”:

Lousiana Red & Little Victor’s Juke Joint, dels qui vam escoltar “Goodbye Blues” del seu disc “Memphis Mojo”, Rod Piazza & The Almighty Flyers, que des del seu “Almighty Dollar” ens varen obsequiar amb “Blue Shadows”, Lynwood Slim & The Igor Prado Band, que amb “Is It True?” del seu disc “Brazilian Kicks” deixaven una molt bona carta de presentació al’Hotel.

En l’apartat femení vàrem gaudir de l’oferta “dues millor que una”. Cyndi Lauper estrenava el seu directe “To Memphis With Love” acompanyada a l’escenari per Charlie Musselwhite per interpretar “Down Don’t Bother Me”. I la dona que ha enamorat Hotel Blues, Imelda May, que presentava el seu “More Mayhem” amb un dels temes inèdits que inclou aquesta regravació, “Road Runner”.

I pel final d’aquesta crònica ens hem deixat, l’estrena més esperada dels darrers set anys. Els mateixos que ha estat Tom Waits sense gravar material nou. El de Pomona va estrenar els seu flamant “Bad As Me”, amb la picada d’ullet que fa als Stones amb “Satisfied”, acompanyat entre d’altres, per dos homes que ja han estat nomenats abans, Charlie Musselwhite i Keith Richards.

Tot això condensat en dues hores, empaquetat amb molt de gust, i amb servei a domicili!

No es pot demanar més. Això son les Classic Nights d’Hotel Blues.

I Demà diumenge, tornen les nits 2.0, tornen…

…els Subirana!!!!!!!!!

HOTEL BLUES. 30/10/2011. 7è PROGRAMA. PUBLICITAT I BLUES. BREVATGE EXPLOSIU.

Tant aclaparador i rotund ha estat l’èxit del darrer programa que tots els qui treballem en aquesta il.lustre institució del blues i l’oci nocturn, hem tingut un extra (fuaaaa!!!) de feina, que en el cas del qui s’encarrega d’aquest humil blog, l’ha dut a publicar amb molt de retard aquesta crònica.
Dit això i demanades les pertinents disculpes, què volen que els hi expliqui?! L’equip al complert de l’Hotel amb més ritme de les ones va protagonitzar una de les nits més complertes que es recorden d’aquest grup d'incansables treballadors i investigadors del benestar català. Benestar del que una part d’aquest equip tracta de tenir-ne cura a base d’una, cada cop més acurada, selecció de composicions que sacsegen les ànimes; es a dir, el bo i millor del blues, i del que l’altre part d’aquest inimitable equip tracta de tenir cura, regalant informació indispensable sobre els temes més importants i vitals que succeeixen al nostre voltant i que necessiten d’una anàlisi i uns estudis que només uns pocs escollits poden dur a terme. En aquesta ocasió els germans Subirana varen oferir als seguidors d’Hotel Blues, tots els elements que necessiten per a fer-se una idea de com, quan i perquè funciona i serveix, el complicat i en ocasions polèmic, món de la publicitat.
Una classe magistral que es va anar convinant amb una altre acuradíssima selecció musical, de tal manera que, poc a poc, minut a minut, va anar formant una teranyina de la que ningú dels qui s'hi varen apropar, s’en va poder desenganxar.
Els artistes que varen passar per l’escenari del hall de l’hotel varen ser gent de la categoria de: Nick Curran & The Lowlifes, que varen ser els encarregats d'obrir foc amb el seu "Reel Rock Party", tema inclòs en el seu darrer treball "Reform School Girl", Popa Chubby amb "She loves evrybody but me", del seu nou "Back To New York City", Tracy Nelson i "I shoot my Baby" pertanyent al seu disc "Victim of the Blues", Tedeschi Trucks Band i el seu "Bound for Glory" inclòs en l'aclamat "Revelator", Rick Estrin & The Nightcats amb "UBU", extret de l'àlbum "Twisted", Big Pete atacant "Act like you love me" acompanyat per Kim Wilson, en aquest tema del seu àlbum "Choice Cuts", Joe Bonamassa i "The Whale that Swallowed Jonah" del seu darrer treball en solitari "Dust Bowl", l'elegantíssim JD McPherson i "Country Boy", pertanyent a l'aclamadíssim "Signs & Signifiers", i Elvin Bishop, amb el repàs a tot un clàssic com el "Night Time is The Right Time" extret del seu disc en directe "Raisin' Hell Revue".

En resum, una nit més d'aquelles que s'han de qualificar de rodones a l'Hotel Blues. Apuntin aquests noms: Emili Dragone, Oriol Esteve, Amadeu Subirana, Cirili Subirana, Montserrat Cuberes i el Director. Conformen un del equips més demolidors de la ràdio catalana actual. No dubten en utilitzar les seves armes, que no son altres que la millor selecció musical i el humor més incisiu i espatarrant. Si se'ls troben un diumenge a la nit a les ones, ja saben del que son capaços.
Queden advertits.