dimarts, 31 de maig de 2011

HA MORT GIL SCOTT-HERON


Gil Scott-Heron, llegenda de la música negra, símbol de la "contracultura", i autor, entre d'altres de l’èxit "The Revolution will not be televised", va morir divendres passat, dia 27 de maig, als 62 anys, víctima de les complicacions d'una malaltia adquirida en una recent gira europea.
Heron tenia la sida des de feia més de 20 anys, i aquesta darrera malaltia ha estat fatal pel músic de Chicago.
Criat al sud del país per la seva avia i fill del primer futbolista negre que va fitxar el Celtic de Glasgow, Heron va irrompre en l'escena de la poesia i el jazz de Nova York per canviar el rumb de les coses a finals dels anys 60.
Els seus textos reflexaven enuig, amb referències polítiques molt directes i teories incòmodes de conspiracions socials. Heron parlava d'aquelles "coses que no s'expliquen al telenotícies de les onze".
Acompanyat per un piano i el so dels bongos, va realitzar el seu debut discogràfic "A new black poet: Small talk at 125th and Lennox" (1970), que pren el seu nom del club de Harlem en el que es varen dur a terme les sessions de gravació.
El disc conté una primera toma del que es convertiria en el seu major èxit, "The Revolution Will Not Be Televised", un contundent alegat contra la banalització de la societat, la superficialitat del consumisme, la societat de l'espectacle i l'estupidesa del glamour que tot ho envaeix.

I ara, "qui pagarà les reparacions de les nostres ànimes?"




dilluns, 30 de maig de 2011

MR. BIG; ROCK EN ESTAT PUR


L'enviada especial de l'Hotel Blues al concert de Mr. Big ens ofereix la crònica del que va ser una altra nit de ROCK en majúscules:





El passat 24 de maig vam tenir el plaer d’assistir a un dels millors concerts d’aquesta temporada a la Sala Bikini de Barcelona a càrrec dels increïbles Mr. Big.

L’enorme cua que va formar-se davant de la porta d’entrada 2 hores abans de l’espectacle parlava per si sola, centenars de seguidors no volien perdre’s l’oportunitat de veure aquest magnífic grup de ben a prop.

Els músics no van fer-se esperar, a les 21.30h van aparèixer ben puntuals damunt l’escenari i amb una magnífica interpretació del tema “Undertow” van donar el tret de sortida al que prometia ser un concert increïble.

Dins la Sala Bikini no hi cabia ni una ànima, el lateral no va trigar gaire en obrir-se per habilitar-hi una altra barra i una pantalla que donessin cabuda a tots els fans que s’acumulaven a la sala.
El públic va estar entregadíssim des del primer tema, no va parar de saltar i cantar totes i cadascuna de les peces interpretades magistralment per un grup que ens demostra, en cada nova actuació, les taules que acumula a l’escenari.

Mr. Big és un grup americà de hard-rock que va formar-se a finals dels anys 80. Està integrat per Eric Martin (veu), Paul Gilbert (guitarra), Billy Sheehan (baix) i Pat Torpey (bateria). Des de la seva formació, han passat per algunes etapes d’inactivitat per desavinences internes, però al 2009 la banda es reuneix novament i edita un àlbum de clàssics, "Back to Budokan" que inclou 2 temes nous: "Next time around" i "Hold your head up". L’any passat, 16 anys després del seu últim disc, ens sorprenen amb la publicació de “What if...” un impressionant treball, ple de grans temes, molts dels quals vam poder disfrutar-los en directe a la Sala Bikini: “American Beauty”, “Stranger In My Life”, “Once Upon a Time”, “Around The World”, “As Far As I Can See”, entre d’altres. Tampoc no van faltar els clàssics que van fer embogir el públic de Bikini: “Green-Tinted Sixties Mind”, “Merciless”, “Take Cover”, “Green-Tinted Sixties Mind” o “Price You Gotta Pay”.

Els solos de Paul Gilbert i Billy Sheehan van ser igualment impressionants, tots els assistents a Bikini vibraven d’emoció amb la mateixa intensitat que les cordes de la guitarra i del baix a les mans de qui probablement són el millor guitarrista i millor baixista del moment.

El final dels concert va ser apoteòsic, amb el tema “Addicted To That Rush”, la banda s’acomiadava després de pràcticament 2 hores de concert. Però les infinites ovacions del públic van fer-los sortir a l’escenari fins a 4 vegades més per continuar fent-nos gaudir amb els covers, el primer, el hit “To Be With You” que va ser rebut amb gran entusiasme per tots els assistents.

La sorpresa vam tenir-la en la segona aparició a l’escenari, on la banda va demostrar-nos que són capaços de fer tot el que es proposin. Paul Gilbert va asseure’s a la bateria, Eric Martin va agafar la guitarra, Pat Torpey va encarregar-se del baix i un increïble Billy Sheenan va aparèixer amb el micròfon. Després d’ocupar els seus nous llocs van interpretar una increïble versió de “Smoke on the Water” dels Deep Purple que va deixar el públic bocabat des de la primera nota.

I després de 140 minuts de bona música, van acomiadar-se definitivament dels assistents de Bikini amb una versió de David Lee Roth, “Shyboy”.
Mentre el públic abandonava la sala, tots els comentaris que se sentien eren d’admiració absoluta cap a la banda. Mr. Big va aconseguir aturar el temps i evadir-nos de la realitat durant una bona estona, per transportar a tots els assistents al paradís del rock.

Laura Novensà

diumenge, 29 de maig de 2011

OTIS TAYLOR I COREY HARRIS A TERRASSA!!!



Dos mestres del folklore nord-americà i els polirítmes africans, junts en una actuació preferent del calendari de directes. L’estat de Colorado és el punt de partida d’aquests dos sorprenents bluesmen. Otis Taylor, especialista en l’amalgama de la música d’arrel, debuta a Espanya amb un tribut hipnòtic de trance blues. Un treball que ha rebut elogioses crítiques per la seva singularitat i qualitat. Corey Harris en serà el convidat d’excepció, artista i investigador nat que presenta també les seves darreres composicions.
Oportunitat d'or per veure dos dels homes més respectats i admirats de l'Hotel Blues!

Divendres 17 de juny. 22h.
Nova Jazz Cava.



diumenge, 22 de maig de 2011

NOU VIDEO DEL CHINO!! LAZY BONES.

El nostre estimat Hernan "el Chino" Senra, segueix incansable amb la seva incontinència creativa i acaba de estrenar nou video. Es tracta del tema "Lazy Bones". I una vegada més, el Chino, deixa ben palés que amb pocs recursos econòmics, peró amb una gran imaginació, dedicació i per sobre de tot, amb un gran talent, es pot desenvolupar una carrera sólida i rotunda, amb un material de qualitat.

ELI TORNA A BARCELONA!!!!


Amb motiu del showcase de Heart of Gold que es durà a terme a la Sala Apolo de Barcelona, tindrem la oportunitat de veure una altre vegada al "nen de la casa", Eli "Paperboy" Reed. I aquesta vegada el veurem en solitari, sense els seus True Loves, repasant un repertori amb els seus temes preferits. Una ocasió especial per veure un Eli diferent.

Dimarts 24 de maig. Sala Apolo Heart Of Gold presenta:
Eli Paperboy Reed playing his favourites
The Pepper Pots
Garotas Suecas
Els Trons


Més informació :
http://www.primaverasound.com/


MR. BIG A BIKINI!!


La banda americana de Hard-Rock formada a l'any 1988 per Eric Martin, Paul Gilbert, Billy Sheehan i Pat Torpey, ens visita per segona vegada en poc més d'un any, amb l'excusa de la presentació del seu darrer disc "What if...", amb Kevin Shirley, productor de bandes com Rush, Aerosmith o Iron Maiden entre d'altres.
Es tracta d'una molt bona ocasió per tornar a disfrutar en viu del directe d'una de les bandes més admirades del Hard-Rock americà, una banda a la que quasi podríem qualificar com de culte, i que es va reunir amb els membres originals fa dos anys, amb motiu del 20è aniversari del llançament del seu primer disc de títol homònim.

Dimarts 24 de maig.
Sala Bikini.
21:30h


ESCALFANT MOTORS PER A PORTA FERRADA!!!!



BLUES FEMENÍ A PORTA FERRADA!!!




Dos dels noms femenins que més han donat a parlar aquesta temporada a l'Hotel han estat els de Cyndi Lauper i el de Mavis Staples.
Doncs bé, les dues artistes hi figuren en el cartell d'aquest any del veterà festival que se celebrarà aquest estiu, del 21 de juliol al 20 d'agost, a Sant Feliu de Guíxols.
La sorpresa de la temporada, Cyndi Lauper, que amb el seu disc versionant clàssics del blues, acompanyada per algunes de les primeres espases del gènere, actuarà presentant el seu àlbum "Memphis Blues", el proper dissabte 23 de juliol a l'"espai port" de Sant Feliu.
La veterana Mavis Staples, recalarà en el mateix escenari al dia següent, el diumenge 24 de juliol, per emocionar als assistents amb els temes del seu darrer àlbum "You are not alone", en el que ha estat produïda pel líder de Wilco, Jeff Tweedy.
Les entrades es podran adquirir des de demà a les 9h al Telentrada de Catalunya Caixa i al Servicaixa.
Més informació a:
http://www.portaferrada.com/
http://www.cyndilauper.com/
http://www.mavisstaples.com/

dijous, 19 de maig de 2011

HOTEL BLUES. 15/05/2011

POPA CHUBBY. NORTH MISSISSIPPI ALLSTARS. BIKINI. BARCELONA. 12/13 DE MAIG DEL 2011.



Estrenem la nova etapa del blog de l'Hotel Blues amb la doble crònica del que varen donar de si els dos concerts destacats i recomanats des de l'Hotel per al dijous i el divendres passats a la sala Bikini de Barcelona.
L'encarregat d'obrir el foc, del que es planteja com una més que interessant temporada de concerts i festivals primaverals i estiuencs, va ser ni més ni menys que la "Botifarreta de NY", com es coneix a l'Hotel Blues a Ted Horovitz, o sigui Popa Chubby.
Molt temps feia que l'staff tècnic de l'Hotel demanava a crits una visita a alguna sala de la ciutat de l'anomenat "King of the New York City Blues". I finalment va arribar.
Amb puntualitat, a les 21:30h, feia aparició sobre l'escenari, la rotunda figura del guitarrista de Nova York. I en tan sols uns segons va deixar palesa la línia que caracteritzaria el seu concert. Blues rock enèrgic i sense concessions. Una concepció de show molt d'acord amb la imatge del seu protagonista. Popa és un home que no deixa indiferent, la seva actitud, el seu missatge, l'ambient que crea, no hi entén de mitges tintes, de passatges tècnics o estilístics deliberadament impostats. Popa treballa des del sentiment, i aquest sentiment el deixa anar sense mitges tintes, a proporció amb el seu tamany. Si es tracta d'incendiar la sala amb rock and roll, ho fa de manera directa i abassegadora, com quan Mike Tyson en la seva millor època, quan se'l coneixia com "el terror del Garden", sentia la campana i s'abraonava sobre els seus rivals sense compassió.
I si es tracta de emocionar amb el blues, ho fa amb estil, sense ser barroer, com quan King Kong acaronava la seva estimada Ann Darrow.
En l'hora i dos quarts que va durar el seu show del dijous passat, Popa va tocar tots els pals que domina a la perfecció. Armat amb una sola guitarra, (només va pujar-ne una altre a l'escenari que no va utilitzar), una Strato castigada pel pas del temps i els concerts però que no falla, Popa va passar pel blues instrumental per obrir, per atacar a la segona peça el seu homenatge ineludible a un dels seus ídols, Jimi Hendrix, amb un perfecte "Hey Joe".
En aquest punt, un detall. Quan es trobava atacant el tercer tema, una de les cordes de la guitarra de Popa va saltar pels aires. Popa no va perdre la calma, i tot fent un gest amb la mirada als seus acompanyants, es va encarregar, ell mateix, de procedir a canviar la corda malmesa. Acostumats com estem a veure a megaestrelles de la guitarra que davant de situacions com aquesta, només han de esperar que el tècnic de torn, perdi el cul per canviar-li la corda o la guitarra sencera si cal, aquest gest va fer més propera i estimable, si es pot, la imatge d'aquest home d'aspecte ferotge, però que a ben segur guarda una ànima més sensible del que deixa veure.
Un cop afinada de nou la seva guitarra, Chubby va continuar traient-li partit al seu darrer àlbum "The Fight Is On", i passat l’equador del show va tenir un record per a les víctimes del terratrèmol de Llorca, a qui va brindar una versió, habitual en el seu repertori, de l'etern Leonard Cohen, "Allelujah", que va enllaçar amb uns passatges allargats fins a l'extenuació virtuosa del clàssic "Somewhere Over The Rainbow".
Amb el típic i mesurat número en el que Popa es diverteix seient a la bateria, i amb els moments de protagonisme dels seus acompanyants, A.J. Pappas al baix i Tom Papdatos a les baquetes, Popa va anar avançant fins a un final en el que va descarregar amb força demolidora el cover, inclòs al seu darrer llarga durada, dels mítics Motorhëad de l'incombustible Lemmy Kilmister, "The Ace of Spades". Punt i final contundent.
Noranta minuts de Popa Chubby en estat pur, que es poden resumir amb les pròpies paraules de la "botifarreta de NY". En un moment del concert, l'amic Popa va dirigir-se al públic explicant que a Nova York no hi toquen blues, ...a Nova York senten el Blues.
Paraula de Popa.


La nit següent, al mateix escenari, i amb una miqueta menys d'espai a la sala Bikini, hi feien acte de presència els germans Cody i Luther Dickinson, o el que és el mateix, els admirats North Mississippi Allstars en format duo. Els germans Dickinson han estat passejant el seu ofici per la península sense la companyia del seu grandiós, en tots els sentits, baixista, Chris Chew. I personalment, i contràriament al que diran molts, un servidor no el va trobar a faltar en excés. M'explico. Al referir-nos a Luther Dickinson, estem parlant, del que personalment considero un dels guitarristes de blues més complerts de l'actualitat, si no es tracta del més complert. Luther és únic en la seva espècie. És capaç d'aprofundir i donar lliçons del blues més difícil de digerir, com ho és al meu judici, el blues de la part alta del Mississippí i partint de la més ancestral tradició, experimentar amb els sons més avantguardistes del gènere i no sortir-ne ferit, és més, sortint guanyador.
Luther evoca R.L. Burnside, Junior Kimbrough i d'altres mites de l’estil del nord del Mississipí, ho ha mamat directament de son pare, el recordat i homenatjat Jim Dickinson. Però també marca la direcció a seguir amb melodies cada vegada més identificables i marcadores de tendències.
Cody Dickinson segueix creixen en un aparent segon terme, però s'encarrega de una tasca feixuga com és marcar el ritme quasi tribal d'aquest estil tan concret de blues. I ho fa amb una aparent normalitat que pot arribar a ser quasi insultant.
I amés, tots dos saben fer connectar aquest ancestral estil, amb el rock and roll més pur i arrelat dels USA, cosa que els fa tremendament atractius per a molts seguidors del gènere.
En aquests marges es varen moure els germans Dickinson per anar repassant el material del seu aclamat disc de retorn "Keys to the Kingdom" i anar rescatant material antic, que continua fent les delícies dels seus seguidors.
"Mean Ol' Wind Die Down", "Shake", o "Down in Mississippi", es varen barrejar amb els temes del seu homenatge en forma de disc a la figura del seu pare, Jim Dickinson, mort fa quasi dos anys. Perles delicioses com "Let It Roll" o la versió de Dylan "Stuck Inside of Mobile with The Memphis Blues Again" o la gospeliana "The Meeting", varen completar un concert per emmarcar. I es que els germans Dickinson son la barreja perfecta de tradició i innovació. Entre blues i rock, entre la riquesa sonora i l'austeritat escènica.
Destacar com a curiositat, l'estol de guitarres (sense ànim exhibicionista) que va presentar a l'escenari barceloní el bo d'en Luther Dickinson, amb menció especial per aquell homenatge a la creació de Bo Didley, la caixa de cigars feta guitarra, i per a la menció a la tradició més ancestral amb aquella guitarra de dues cordes construïda amb una llauna de metall i un pal. O per part de l'altre Dickinson, Cody, l'invent de fer passar tot un clàssic com és el Washboard per un pedal wah-wah.
Barrets fora, per aquí han passat els North Mississippi Allstars.


El Director.

diumenge, 15 de maig de 2011

CANVIS A L'HOTEL. TENIM NOU BLOG!!!

Semblava que no tornaríem a omplir aquest espai. Semblava que les noves eines tecnològiques havien finiquitat aquest espai. Semblava que el blog, l'espai de reflexió, l'espai d'anàlisi, l'oasi de creació pels que no estem a primera fila d'aquest emblemàtic establiment, ja no interessava.
Peró no era així.
Ja som aquí una altra vegada.
I tornem després d'una setmana gran. Una setmana en la que els integrants de l'Hotel Blues han pogut retrobar-se en directe amb una de les seves icones, la botifarreta de NY Popa Chubby, i amb dos germans, Luther i Cody Dickinson, que fan respirar fons, amb plaer i tranquil·litat, al Director i els seu sofert equip.


El Director és un visionari no sempre suficientment reconegut.

I ja fa un temps que va reclamar la meva presència al seu despatx. Eren els darrers dies de gener. Feia fred. Vaig ser cridat a consultes. Vaig esperar a la porta del despatx del Director una bona estona. Les notes del Nessun dorma, del Turandot de Puccini, es colaven per sota la gran portalada de fusta de dues fulles de l'estança. Quan el Director escolta aquesta ària, millor que t'amaguis, perquè el que t'ha de transmetre no sol ser agradable. I amés, fa mal, segur.
La gran portalada es va obrir. Igor em va convidar a entrar. Ell es va quedar fora. Les dues fulles de la porta es van tancar darrera meu. El despatx era a les fosques, només il·luminat per les flames de la llar de foc, davant la qual hi havia una gran butaca en la que hi seia el Director. Jo només veia els seus braços sortir per ambdós costats de la butaca.

Amb la ma dreta acaronava el llom d'una copa d'aromes de Montserrat i amb l'esquerra sostenia un gat panxut gris amb ratlles negres... o era a l'inrevés? Amb la ma dreta sostenia un got d'aromes de Montserrat i amb l'esquerra acaronava el llom d'un gat panxut gris amb ratlles negres...?
Be, tant és. La qüestió era que allà estava. Com tancat en el seu mon de blues, cotxes cars i dones despampanants. Tractant de fer front de la millor manera possible, a tots els problemes que aquest mon seu de patiment li reporta.
Varen passar uns trenta set minuts aproximadament, de manera molt ràpida, tot s'ha de dir, fins que el Director es va girar cap a mi. En veurem allà, palplantat davant seu, va fer un salt sobre la butaca, acompanyat d'un "me cagon...!!!", moment en el qual el gat panxut va sortir corrents (d'aquella manera, eh?! insisteixo que era panxut), i els aromes de Montserrat van fer augmentar considerablement la potència de les flames de la llar de foc.
"...collons hi fots tu aquí?".
"M'heu fet cridar, oh Director! el meu Director!"
"Ah! siiii...."
Va dir el Director tot aclucant els ulls com quan et molesta molt la llum del sol.
Es va produir un silenci.
Trenta sis rapidíssims minuts més tard, el Director va alçar la mirada i va tornar a fer un salt sobre la butaca
"...collons hi fots tu aquí?"
"Buff, com li deia abans, heu estat vostè qui..."
"Es una merda!"
em va interrompre l'altíssim.
"No se a que es refereix Director, jo..." vaig iniciar a dir i em va tornar a tallar.
"El blog és una merda. No aporta res que no es faci o es digui ja al Fanclub, així que hem de fer canvis."
Em vaig quedar de pedra.

La meva feina. El meu raconet. El meu oasi particular reduït a una expressió directament entroncada amb una paraula de la família de la tifa, la tifarada, l'excrement, la caca, el popó... Quin mal havia fet jo? Quan havia faltat a les meves obligacions?...
"Moltes vegades Hans, collons" em va contestar el Director. Increïble, acabava de descobrir una altre habilitat del Director, també llegia els pensaments. I què n'és de gran el nostre líder!!
"Ja ho sé, però ara calla estúpid! I escolta. Li hem de donar un nou impuls. Un nou enfocament, una nova imatge, ja m'entens. Hem de fer que sigui especial. Que hi poguem trobar quelcom que no es pugui trobar al Fanclub del Feisbucs. M'entens?. Doncs apa! Done-li voltes i preséntem en breu el nou blog del programa.
Ah! I molt important! El vull en català. Com l'Apa, com El Periodo, com l'Avantguarda! Com diuen els idiotes aquells que s'han instal.lat a l'Hotel, els ... aquells cony!...els Solitària o com collons es diguin, "si és bo per Catalunya"!...

I aquí ho teniu.
El nou blog de l'Hotel Blues!!!
Bé, nou, nou, tampoc n'hi ha per tant. Es canvia la plantilla, els colors i l'idioma i ja ho teniu.
Això si, tractarem que hi hagi quelcom de exclusiu en el contingut. Ho intentarem, però ja ens coneixeu, si ens agoviem molt, igual seguim fent el mateix. Total, el Director tampoc no s'ho llegeix...









Hans