dijous, 30 de juny del 2011

AMPUTEN PART D'UNA CAMA A LESLIE WEST, GUITARRISTA DE MOUNTAIN




El llegendari guitarrista Leslie West va haver de sotmetre's a una cirurgia en la qual li va ser amputada part d'una cama. El músic es trobava a Mississippí per oferir un concert amb Mountain, dissabte passat.
Després d'unes complicacions derivades d'una infecció, al guitarrista li va ser amputada part de la cama dreta, fins al genoll. West és diabètic.
"Durant dos dies, els metges van tractar de salvar-li la cama, sense èxit", va explicar la seva dona, Jenni West, en un comunicat. "La decisió d'amputar va ser una cosa necessària per salvar-li la vida, ja que la infecció s'estava estenent per tot el seu cos".
"El Sr. Weinstein es troba greu, però estable", va dir Richard Lucas, vicepresident de comunicacions de Singing River Health System.
Mountain va estar entre els grups que van tocar al mític festival de Woodstock, el 1969. Entre els seus primers èxits estan "Mississippi Queen" i "Nantucket Sleighride".
Mountain estava preparant un nou treball discogràfic, "The Unusual Suspects", que inclourà participacions de Slash, Billy Gibbons, Zakk Wylde i Joe Bonamassa.





dimecres, 29 de juny del 2011

EL DISC DE LA NOVA BANDA DE MICK JAGGER, SUPERHEAVY, ARRIBARÀ AL SETEMBRE


El disc del supergrup de Mick Jagger i Dave Stewart arribarà al setembre. El primer disc de SuperHeavy, arribarà en una data encara per determinar del mes de setembre, segons ha informat Universal Music i ha recullit Billboard. El supergrup està format per Mick Jagger, Dave Stewart, Joss Stone, AR Rahman i Damian Marley, únic fill de la relació entre Bob Marley i Cindy Breakspeare (miss món 1976).
El primer single portarà per títol 'Miracle Worker', i anirà acompanyat del corresponent vídeo. La gravació, coproduïda per Jagger i Stewart, ha estat realitzada en la seva major part a Los Angeles, amb diverses sessions en estudis de França, Xipre, Miami i l'Índia. El comunicat d'Universal afegeix que els cinc músics van compondre 22 cançons en els seus primers sis dies de treball i que el nom del grup ha estat inspirat per Muhammad Ali. La idea de la banda va sorgir quan Jagger i Stewart es van preguntar com sonaria una banda formada per músics procedents de diferents gèneres. Jagger i Stewart varen treballar junts l'any 2004 a la banda sonora del film "Alfie", i Stewart va produir l'últim àlbum de Joss Stone. Tots dos volien treballar amb un músic jamaicà, i varen contactar amb Damian Marley amb la seva secció rítmica: el baixista i compositor Shiah Coore i el bateria Courtney Diedrick. Es van trobar amb Rahman mentre gravaven a Los Angeles.
Artistes amb diners (molts), i temps lliure.




dilluns, 27 de juny del 2011

DARRER PROGRAMA. FINS AL SETEMBRE, HOTEL BLUES!!!



L'Hotel amb més ritme de les ones tanca per vacances. Ho fa fins al mes de setembre. Fins llavors, seguirem informant, puntualment, de les notícies que ens cridin més l'atenció dins el món musical que mou la maquinària d'aquest establiment. Aquí teniu la darrera entrega del passat diumenge 26 de juny.
Mantingueu-vos alerta.
Hotel Blues no descansa.
Bé, una miqueta si.




dissabte, 25 de juny del 2011

ALAN "MR. FABULOUS" RUBIN. ADÉU A LA SORDINA DE PETER GUNN.

Si en l'article anterior parlava de la figura i la influència d'un home com Clarence Clemons, no volia deixar passar més dies sense fer referència a l'altre desaparició que ens ha tocat encaixar aquest mes a l'Hotel Blues.
I en certa manera hi podríem trobar línies de connexió amb l'exposat al glosar la figura del "Big Man".
Alan Rubin, trompetista de la fabulosa màquina de soul-blues "The Blues Brothers Band", també conegut amb el sobrenom de "Mr. Fabulous", va morir el passat 8 de juny al Memorial Sloan-Kettering Cancer Center, als 68 anys, després de lluitar durant anys amb un càncer que finalment s'ha imposat en la sempre desigual lluita.
Deia lo de trobar certs punts d'unió amb l'exposat en l'article sobre la figura de Clarence Clemons per certs detalls. Si be és cert que dins els Blues Brothers, potser hi destaquen abans homes com Steve "The Colonel" Cropper o Donald "Duck" Dunn, o fins i tot, el llegendari Matt "Guitar" Murphy; un servidor sempre recordarà els noms de Tom Malone, Lou "Blue Lou" Marini i Alan "Mr.Fabulous" Rubin, dins la secció de vents de la banda, en la introducció que hi feia, dels membres de la mateixa, Eddie Floyd, al meravellós disc enregistrat en directe al festival de jazz de Montreaux de l'any 1988.
Aquell va ser un àlbum que va jugar un paper destacat en el progressiu enverinament que va patir un servidor en la seva joventut, d'aquell brevatge altament tòxic que és el blues. Va ser aquest un disc, que em va fer obrir els ulls davant una banda que et transportava a un Chicago d'ambient carregat, però festiu, humit però lleuger, i desvinculava a la banda de la imatge dels dos cantants-actors Dan Aykroyd i John Belushi. I aquesta banda amb entitat pròpia, es presentava amb dos cantants de categoria, com el grandíssim Eddie Floyd, i el més que solvent Larry Thurston.
I és que son molts els moments en la vida del qui escriu aquestes línies, que venen acompanyats per la música interpretada per aquesta banda. "Messin' With The Kid", "Knock On Wood", "Hold On I'm Coming", "The Thrill Is Gone"(deliciosa), i com no, els mega clàssics "Everybody Needs Somebody To Love" o "Sweet Home Chicago". I és que d'alguna manera, el concepte dels Blues Brothers pot ser perfectament el concepte que han tractat de seguir la gent de l'Hotel Blues des de fa més de deu anys, fer una gran festa, amb molt sentit de l'humor, escoltant els grans clàssics del blues i el soul. Alguns poden arrugar el nas davant l'aspecte, el plantejament de gran broma, el to desenfadat, etc. Peró ningú no pot negar la calitat d'uns musics que, d'alguna manera, varen donar-li un aire nou a un genere sempre amenaçat per l'encarcarament i el tuf a naftalina.
I un dels que va participar en dur a terme aquesta gran aventura, va ser, sens dubte, Alan Rubin, "Mr. Fabulous", que, amb la seva trompeta, va protagonitzar solos memorables, que ja han passat a formar part del disc dur inesborrable instal·lat en el cervell de tants seguidors del blues i el soul, com aquell que podíem trobar en el clàssic "Peter Gunn", inclòs en l'anteriorment mencionat "The Blues Brothers Band Live In Montreux".
Gràcies per tot "Mr. Fabulous"!!


dijous, 23 de juny del 2011

CLARENCE CLEMONS


El "Big Man" ens ha deixat.
Si tracto de pensar en quan el vaig conèixer, o millor dit, quan vaig ser coneixedor de la seva existència, em costa de situar-ho en el temps, però les imatges d'aquell vell vídeo del "Born To Run", fet amb talls dels concerts del Bruce Springsteen i la E Street Band, se'm repeteixen com a punt més antic en el record.
Unes imatges que em van captivar per l'energia i l'entusiasme que desprenien uns músics que semblava que gaudien de la seva feina i en feien gaudir al públic a parts iguals. Em cridava l'atenció, que, indiscutiblement, hi havia un home que s'enduia el protagonisme, però que el compartia amb un gran nombre de músics (superior al que jo estava acostumat a veure), que semblava tenien cadascun part important en la direcció d'aquell vendaval d'emocions que com una piconadora es llençava sobre el public que es reunia davant d'aquells escenaris.
I com en moltes de les pel·lícules americanes clàssiques que m'anaven agradant, hi havia un repartiment típic de papers. Hi havia com he dit, el protagonista, el bo de la pel·lícula, paper que desenvolupava el "Boss", la seva xicota, la Patti, i un grup d'amics que caminaria per una catifa de vidres trencats si el seu líder els hi ho demanés. I dins d'aquest grup d'amics, amb la seva característica personal cadascun, sempre hi havia aquell que no calia ser gaire observador per veure que era l'amic especial, aquell que el líder sempre ha de tenir aprop per fer-se el valent, aquell que el lider sempre busca de cua d'ull per donar un pas al front i saber que pot desafiar al dolent per molt fort que sigui. Aquell que la literatura sempre el converteix en imprescindible, en treballador a la ombra, en protector i en espatlla on plora aquell pal de paller en la intimitat més absoluta. I si ja volem arrodonir el personatge amb els estereotips més definitius, dibuixem-lo amb una humanitat, amb un volum, amb una musculatura i amb una presència enormes i contundents.
De seguida, mirant aquell vídeo em vaig fer la composició complerta de la banda amb aquest paper a càrrec del grandíssim Clarence Clemons, que fins hi tot tenia un nom a l'alçada del personatge, contundent i singular.
Quedi clar que tot aquest plantejament és totalment personal. Un, amb els anys, entén que res del que un artista ven dalt d'un escenari s'ha de prendre com a veritat absoluta. Però és aquí on rau, precisament la màgia de l'escenari d'una banda de Rock. Que tots i cadascun del milers i milers de fans que es planten davant d'un escenari, es fabriquin la seva pròpia pel·lícula (amb punts en comú) dins el seu cap, partint d'un sol focus d'atenció.
I jo crec, que d'alguna manera, tots ens em fabricat una imatge més o menys semblant de la importància de Clarence Clemons per a la història de la E Street Band i del propi Bruce Springsteen. I d'alguna manera també, crec que tots ens em mirat al "Big Man" com si fóssim el Bruce Springsteen. El "Big Man" és l'home a qui tots em buscat el primer quan els llums de l'escenari s'encenien i anàvem situant a tots els membres de la banda un cop el Boss ja ens havia dit que l'espectacle començava.
Haig de dir que la darrera vegada que el vaig veure em va costar una miqueta més de situar. Va ser a Bilbao al 2007, a la gira del "Magic", i és que el "Big Man" es va passar la major part del concert assegut en un lateral de l'escenari, i quan es movia per arribar davant del micro per bufar el seu saxo, ho feia arrossegant els peus literalment, però amb un somriure marca de la casa d'orella a orella. Sembla que unes operacions als genolls, o al maluc, segons la font, eren les causants d'aquell evident deteriorament. La posterior mort d'un altre home fort d'aquella banda, Danny Federici, junt amb aquella imatge del gran home ferit, crec que varen afavorir que no fes cap esforç per tractar de veure cap més concert del Boss. D'alguna manera havien mort dos amics i dos protagonistes d'una novel.la d'aventures que m'agradava llegir de tant en tant, encara que sempre fos igual. I d'alguna manera volia conservar intacte la imatge de la E Street Band al complert en la meva memòria.
No se que farà ara el Boss, però segurament l'encertarà, i faci el que faci, es evident que la mort de Clarece Clemons es un altre avís per a tots aquells que ens agrada un tipus de música i un tipus de bandes i solistes que varen canviar, cadascun a la seva manera, el destí de la història del Rock and Roll. Ens hem d'anar acostumant, tots els nostres referents passen ja dels 60, han dut una vida intensa i tots tenim una data de caducitat, ens diguem Fulano, Mengano o Richards... bé, aquest darrer no n'estic tant convençut que jugui la mateixa lliga que la resta de mortals.
Però ara no toca posar-se transcendentals, ara toca fer una gran festa en memòria del "Big Man", repassar DVD's, i com va dir una vegada el Boss en referència a Bob Dylan, hem d'estar orgullosos de trepitjar el mateix planeta que ha trepitjat una persona com ell, com en Clarence Clemons, com el "Big Man".
Apa! a veure i escoltar a tot volum els concerts i els discs de Bruce Springsteen i la E Street Band parant especial atenció a aquells passatges, ara ja mítics, on el saxo d'en Clarece marca la pauta en diferents textures, "Thunder Road", "Bobby Jean", "Tenth Av. Freeze Out" , "Spirit in the night" o com no, "Jungleland".


diumenge, 12 de juny del 2011

BEN HARPER. GIVE TILL IT'S GONE


Sense fer soroll, de puntetes, va l'amic Harper i publica un nou disc. Una presentació sense estridències, molt dibuixet i cap fotografia. El primer que crida l'atenció és que Ben Harper es torna a fer acompanyar pels integrants de Relentless7, Jordan Richardson, Jason Mozersky i Jesse Ingalls; peró aquesta vegada no els hi concedeix entitat com a banda ni se'ls anomena a la portada del disc. Purament anecdòtic? Amb Benito mai se sap. Ja ho havia fet amb anterioritat però amb evolució a la inversa, quan no va ser fins al senzillament magistral "Burn To Shine" que als seus ja habituals acompanyants, els hi va donar la categoria de banda amb nom i tot, els grans "Innocent Criminals", encapçalats per Juan Nelson al baix i Leon Mobley a les percussions.
El cas és que Ben Harper ja no és un jovencell, no és nouvingut. Lluny queda aquell Harper rural, acústic, bevedor de les fonts clàssiques del folk-blues d'aquell "Welcome to the Cruel World" de l'any 1996. Lluny queda l'activista, rocker electrificat, homenatjador dels espirituals negres i reivindicatiu skater del "Fight For Your Mind" del 1995. I així unes quantes disfresses, o millor dit, uns quants vestits, amb uns canvis de direcció o evolucions en algun moment difícils de pair, però que amb el temps acabaven per donar la raó al de Pomona.
Un servidor va començar a entendre aquest creixement i evolució com a artista del senyor Harper, quan, havent caigut de genolls davant els seus primers tres discos, els dos citats anteriorment, més "The Will to Live" del 1997, Ben Harper ens feia esclatar a la cara el brutal, fosc i rocker en tots els sentits, "Burn To Shine", obra insuperable per al qui escriu aquestes línies. En aquest disc, Harper tocava tots els pals possibles, des del rock and roll més clàssic de "Show me a Little Shame", passant pel jazz de Nova Orleans de "Suzie Blue" o entrant en la negror més absoluta del hard rock amb "Less" o "Please Bleed". Aquest disc ja incloïa també el seu primer passaport al "mainstream", "Steal My Kisses".
I és aquesta la dualitat en la que s'ha mogut des de llavors el music californià. S'ha citat en duel amb sí mateix per veure qui hi surtía guanyador, si l'amant de les arrels de la música americana que decideix de fer un disc sencer amb tota una institució dels espirituals negres com els Blind Boys of Alabama, amb aquell irregular "There Will Be a Light", posat al seu lloc amb la seva versió en directe "Live at the Apollo". O el personatge més sobre-actuat i comercial que varem poder veure presentant el doble "Both Sides of the Gun" al Pavelló Olímpic de Badalona.
Conductor d'una carrera amb tendència a la incontinència creativa, actualment se'l veu tranquil i segur en aquesta situació d'aparent pas enrera. Pas enrera entès com a posicionament, mai com a calitat artística. Sembla que Ben Harper ja no busca, fa. I ho fa com a ell li sembla. No sembla gaire interessat en l'èxit comercial, o l'èxit comercial ja no el persegueix per que li pagui tribut per "Steal My Kisses". No li cal fer-se acompanyar per musics de renom en les acaballes de la seva carrera per redescobrir-los al seu public més jove i així tractar d'explicar d'on i perquè es dedica al que es dedica.
I d'aquestes batalles, d'aquest anar i venir de costat a costat de l'autopista del panorama musical, sempre se'n treuen joies de treballs de vegades irregulars, i de vegades injustament ignorats. L'anomenat "Both Sides of The Gun" va tenir un resultat confús, "Lifeline" serà sempre, injustament, quasi ignorat. I és una meravella de soul, folk i rock tranquil i quasi perfecte.
I així arribem als nostres dies.


Al 2009, Harper s'uneix als joves citats al començament, Ingalls, Mozersky i Richardson, i s'inventen a "Ben Harper & Relentless7". I el resultat és prou convincent. "White lies for Dark Times". Tornada al rock més de garatge, a la suor, als locals petits i al començar de nou, deixant-se acompanyar, no sé si fins i tot guiar en certs moments, de la sang jove dels seus nous tres acompanyants. El disc pot deixar un regust de certa tensió no resolta del tot, com si Harper i els seus nois haguessin omplert de vapor l'olla a pressió i no hi hagués vàlvula per la fuita. I aquesta vàlvula la varen trobar amb el magnífic directe que van publicar l'any passat enregistrat al Festival Internacional de Jazz de Montreal.
Aquí tots es lliuren de tensions i fan esclatar del tot els temes de l'àlbum. Descobrim que Jordan Richardson és un bateria de la vella escola i que se l'ha de lligar en curt, quina bèstia!. Que Jesse Ingalls és un baixista infal·lible, dels clàssics, i que Jason Mozersky és un guitarrista molt ...curiós?
I ara aquests músics ens presenten "Give Till It's Gone". I tornant a les primeres ratlles d'aquest article, el que ens presenten son una sort d'onze temes sense estridències però segurament sense fissures. Temes que no es poden jutjar en bloc en la seva primera escolta. Textures diferents, que van des del ja típic "só Harper" amb que s'obre l'àlbum "Don't Give Up On Me Now", fins al frenètic i cridaner "Do It For You, Do It For Us", amb que es tanca el disc. El single "Rock and Roll Is Free" pot semblar inofensiu d'entrada, però escoltant amb deteniment, hom arriba a la conclusió que a Harper li ha tornat a sortit un altre tema perfecte. Intensitat en el mateix punt alt de començament a final, claredat, gens de saturació, producció impecable...
Si, segurament cap dels temes de "Give Till It's Gone" arribarà a convertir-se en un clàssic de Ben Harper a l'alçada de "The Woman in You", "Ground on Down", "Glory and Consequence" o "Diamonds On The Inside", peró estem, sense cap mena de dubtes, davant d'un disc d'un music que ja no sap fer coses malament. La calitat està assegurada, i la paleta amb que dibuixa és tan àmplia que segur que hi trobarem un color, un moment, un passatge al gust de qualsevol que s'hi apropi a escoltar. I això és el més difícil, disparar en moltes i diferents direccions i encertar al vell mig de la diana en la majoria de trets. I els que no s'hi claven al mig, no puntuen molt més baix, creguin-me.
En definitiva, no passarà a la història com el seu millor disc, però es altament recomanable per a tots aquells que en algun moment s'han sentit tocats per la creació amplíssima de Ben Harper.







dissabte, 11 de juny del 2011

KEITH "PILOTES METÀL.LIQUES" RICHARDS

Perquè sí, perquè sempre ens agrada veure'l en el lloc que li pertoca.
Salut.

KEITH RICHARDS REB EL PREMI "PILOTES METÀL.LIQUES"


Si, ho heu llegit bé. La cadena de televisió Spike TV va celebrar el lliurament dels seus guardons "Guys Choice 2011". Aquests premis son votats i escollits pel públic masculí i premien a les seves estrelles favorites del cinema, la televisió i la música. Aquest any, els prestigiosos guardons han recaigut entre d'altres en Jennifer Anniston "per portar tota una dècada sent sexy", o en el nostre estimat Keith per les seves "pilotes metàl.liques". També varen rebre distinció en aquesta importantíssima cerimònia, que sens dubte va paralitzar el mon sencer, Sean Penn, Mark Wahlberg, Ben Affleck o Cameron Diaz, entre d'altres.
Des de l'Hotel Blues, sabem que ara, després de saber aquesta notícia, dormireu més tranquils i tranquil•les.

Aquí podeu veure les declaracions d'en Richards explicant que en farà del premi. Atenció a la nova pinyata que llueix sa Satànica Majestat.