dimecres, 27 de juliol de 2011

BIG DANI PÉREZ R&B BAND. BEL-LUNA. BARCELONA. DISSABTE 23/07/2011. UN VIATGE ALS ANYS 50. La Big Dani Pérez R&B Band va omplir de màgia el Bel-Luna.



Com si ens trobéssim dins l’última pel•lícula de Woody Allen, "Midnight in Paris", els qui vam decidir passar-nos pel Bel-Luna Jazz Club de Barcelona dissabte passat al vespre, vam fer un viatge en el temps fins a transportar-nos a mitjans del segle passat. A l’època de la febre del ball, la bogeria del ritme, a les nits de festa desenfrenada, als locals antics i amb encant… En definitiva, a un estil de vida que pot definir-se perfectament com a Rhythm & Blues.

Big Dani Pérez, un dels saxofonistes més reconeguts del rythm & blues nacional actual, amb molts anys d’experiència, és el responsable de la Barcelona Blues Big Band i professor de l’Escola de Blues de Barcelona. Entre d'altres projectes més personals, és el saxo del grup Rebeldes. Dissabte, acompanyat de la R&B Band, va oferir-nos un impressionant directe de més dues hores en el fantàstic escenari del Bel-Luna. Acompanyats de bon menjar i millor beure, asseguts en les petites tauletes amb llums tènues, que oferien una ambientació perfecta per a l’ocasió, vam gaudir del swing, el jazz i el blues.

La banda va interpretar les diferents cançons que componen el primer disc de Dani Pérez en solitari, "Honkin’ Fever". Una barreja de temes composats pel mateix Dani Pérez, "Roller Coaster", "Blow Dani Blow", "Swing & rocket" o "Alone", amb temes clàssics del R&B com "Fever", "The boulevard of broken dreams" o "Bim bam".

Tota la banda va estar increïble i la bona connexió entre els músics es feia patent des de la primera nota. Emilio Torres, el bateria, aportava un toc molt personal a cada tema, Manolo Germán, el baix, lluïa les seves grans taules damunt l’escenari i la seva alegria, Manuel Casado, a la guitarra, se superava amb cada nou tema. Dani Pérez, en la posada en escena amb el seu inseparable saxo va fer les delícies de tots els assistents. Un Dani incansable que va passejar-se entre les taules per a delitar-nos de ben a prop amb la seva música. Finalment Agustí Burriel, amb una veu de les que ja no queden i el seu gran carisma, donava el toc perfecte per a aportar màgia al conjunt i transportar-nos a una nit dels anys 50.

Al final del concert, tots aquells qui ho desitgessin van poder comprar els cd’s i xerrar una estona amb els músics.
En abandonar el local i pujar les escales que conduïen al carrer vam tornar de cop a l’any 2011, però per sempre ens quedarà el record d’una nit inoblidable que esperem poder repetir ben aviat.

Laura Novensà

dimarts, 26 de juliol de 2011

HAPPY BIRTHDAY MICK!!!!!

Tal dia com avui, un 26 de juliol de 1943, naixia a Dartford, Anglaterra, Michael Philip Jagger, més conegut com a Mick Jagger.
L’home, el mite, el cervell més privilegiat del Rock & Roll compleix 68 anys i ho fa immers en un nou projecte, com si no.
El projecte, anomenat “Superheavy” i del qual ja hem parlat en aquest blog, fa una mica de por als qui estimem als Rolling Stones, però fins no tenir-lo a les mans i fins que no ho haguem escoltat, esperem a dir res definitiu. Es un producte Jagger, un producte del que com he dit abans, per a un servidor, és un dels cervells més privilegiats del negoci del Rock & Roll.

Des de l’Hotel Blues li desitgem, Sir Jagger, que en faci molts més i que nosaltres el puguem continuar disfrutant.


dilluns, 25 de juliol de 2011

BB KING. FESTIVAL JARDINS DE CAP ROIG. 22/07/2011. EL DISCURS DEL REI.





Mentre abandonava el bonic recinte del Jardí Botànic de Cap Roig de Calella de Palafrugell, només una hora i mitja després d’haver-hi accedit, li anava donant voltes a com encarar aquesta crònica. No podia ser indulgent, ni massa dur tampoc, ambdues postures faltarien al respecte que li tinc, i que es mereix, la figura del mite amb qui havia compartit la darrera estona. Torno a insistir en la imatge d’aquell entorn idíl•lic pel qual avançava. Il•luminació suau entre les plantes i les flors que emmarcaven el caminet que et dirigia cap a la portalada de fusta que, un cop travessada et posava en el camí que passava per davant del parking VIP, ple de gom a gom, poblat de Porches Panameras, d’Audis R8, Mercedes SLK, etc. Parking al que els qui pertanyem a una classe més humil, només podíem vorejar per caminar i anar a buscar el nostre vehicle més enllà, en la baixada que porta a Calella, i que a mi em va portar a la realitat de nou.

Ja ho tenia clar, havia complert el meu objectiu principal. Volia veure a BB King una vegada més, qui sap si la darrera. I dic això últim sense cap dramatisme. Però jo com a mínim em vaig donar per satisfet analitzant la nit des d’aquell punt de vista. En aquest trajecte que va durar uns deu minuts, vaig sentir la necessitat de trucar al company de fatigues radiofòniques, a l’home de la butaca d'escai verda, a l’home de la “copa-balón” de Magno. Li havia de dir, ho havia de confessar. “Emili!, que marxo, que me’n vaig, que ja n’he tingut prou…” I en una conversa d’uns cinc minuts li vaig explicar el que havia presenciat.

Havia arribat just quan la banda de BB King arrencava, i amb l’aforament pràcticament ple. Només mancaven alguns espectadors a qui l’organització demanava que s’esperessin a passar fins que acabes la banda el primer tema. La banda sonava estàndard, primera mitja sorpresa. Recordo bolos de fa uns anys, (Velòdrom d’Horta, Palau d’esports) en que la banda sonava com una locomotora, feia encendre els ànims fins que al cap de pocs minuts, feia la seva presència a escena el rei del blues, BB King. La nit de divendres, la banda de veterans, amb quatre vents, guitarra, baix, teclats i bateria, donava la impressió de voler transmetre el missatge “take it easy”, o “no prenguem mal”. I l’exercici, amb més vocació d’entreteniment que no pas d’escalfament, es va allargar dos temes, uns deu minuts llargs, eterns. Aquell blues ja era definitori del que ens esperava, era més un blues de fil musical d’ascensor que d’una banda amb ganes de sacsejar al públic.

I arriba el moment. Presentat amb un pretès to d’emoció i pompa, apareix sobre l’escenari, la figura, més prima del que jo recordava en les seves darreres imatges, del mite, de la llegenda, de l’home, què dic l’home, el gran home, que es manté com a únic vincle amb vida d’aquelles fotografies en blanc i negre, que il•lustren els manuals del gènere, per explicar que als anys cinquanta, a un jove que feia de disc jockey a Memphis, li van posar el sobrenom de “Beale Street Blues Boy”.

I quan l’ajuden a seure a la seva cadira, es penja la seva guitarra, la seva estimada Lucille, i comença a emetre unes notes que no aconsegueixo d’encaixar dins la tonada amable que manté la banda. Arrugo el nas per segona vegada.

I encara l’arrugo més quan comprovo que el públic allà pressent, en la seva majoria perfil sobrebroncejat, camisa perfumada i jersei sobre les espatlles, entra en una espècie d’èxtasi prefabricat aplicable, sense desentonar, a d'altres visites previstes per a aquell escenari en dates properes.

No aconsegueixo desxifrar quin és el primer tema que ataca BB King. El tema s'allarga fins a l'eternitat amb la presentació de la banda sencera per part de l'home de la nit. En el segon tema, King ataca una versió sense gaire rumb del "Every day I Have The Blues". Em fixo que repartits per l’escenari hi ha els acompanyants d'en BB, un home fornit en una cadira al lateral de l'escenari, un de més edat al fons del mateix a la dreta de la bateria, i dues dones que romanen assentades a pocs metres del primer home esmentat. Se'm dibuixa una escena que em comença a incomodar. A quin tipus de show estic assistint? No, no es tracta d'un concert de blues, ni ho esperava pas, o si, haig d'admetre que pensar en el seu darrer treball "One Kind Favor" em va fer tenir alguna esperança de veure quelcom de semblant a un cocert de blues pur i dur. Pero d'acord, signava el presenciar el show alegre de l’ambaixador del gènere apropant el blues a la massa. Aquesta és una tasca, que els puristes del gènere han criticat molt en més d'una ocasió, però que jo personalment he defensat. Com si no, vols apropar al gran públic un gènere musical amb més de 100 anys d’història i que aquells mateixos puristes tracten de mantenir com a joguina exclusiva d'uns pocs? Jo soc del parer que BB King pot fer el que li roti. Ell ha jugat ja tots els papers dins aquesta pel•lícula. És el responsable de una manera de tocar el blues i de sentir-lo que ha marcat estil. Ha passat per tots els rols que exigeix el gènere, el d’intèrpret emotiu, el de savi dels diferents pals, el de showman amb orquestra, el de comercial d'un producte que no interessa per desfasat i que aconsegueix unes xifres de vendes rècord, etc.

I en tots els terrenys, BB King ha marcat un abans i un després, per la qual cosa, es mereix tot el respecte i l'admiració del món.

I és per aquest motiu darrer, que no puc evitar que la meva pell es torni de gallina quan reconec, mentre penso distret en tota aquesta parrafada que acabo de descriure, les notes de "Rock Me Baby". I més tard "Key to the Highway". Tots dos temes amb parades al mig per fer broma amb el bateria, amb el saxo, amb la noia de la tercera fila.

Crec identificar, ja en la segona parada tècnica del mestre que algú intenta des del públic parlar alguna cosa semblant a l'anglès i li demana a King que toqui la seva Lucille. I més tard, el mateix tipus, es pren la llibertat de exigir-li al mestre que calli i toqui d'una vegada. En aquell moment, un servidor es va aixecar i va decidir de marxar amb una barreja d'emoció per haver vist a un ídol, tristor i indignació pel tracte dispensat per una part del públic, i desorientació al no saber ben bé que acabava de presenciar.

Ja se que qui paga mana, però jo soc d'una manera de entendre la música molt concreta. No vaig a un concert a estar-hi perquè "mola" molt l'artista, ni vaig només a escoltar, ni només a mirar. Habitualment vaig a un concert a sentir. I de vegades per sentir o entendre el que passa damunt d'un escenari cal estar mínimament informat de què o qui vas a veure. I permetres el luxe d'exigir a BB King que calli i toqui, és sinònim de no saber davant de qui estàs. I aquí rau el problema bàsic. Que segurament, bona part d'aquell públic (per fer-se una idea del perfil, serveixi apuntar que el substitut de Camps a la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, va asistir al concert que King va fer la setmana passada a València) anirà a veure molts dels concerts programats a Cap Roig, ja sigui Ana Belén, Manel, Roger Hodgson, Antònia Font o Raphael, i amb el mateix nivell de exigència.

Per la meva part, ja amb el volant a les mans, conduint camí de casa, em vaig anar aclarint, i una bona sensació em va reconfortar. Havia compartit el mateix espai, i respirat el mateix aire que un del meus ídols, BB King, i l'havia escoltat cantar allò de "...everyday I have the blues, When you see me worryin' baby, yeah it's you I hate to lose".

I tot canviant de marxa en la nit gironina, vaig pensar en aquell caminet entre llum suau, en lo bon productor que és T-Bone Burnett, i en quelcom que em va dir per acomiadar-se el meu estimat Dragone, que com sempre, tornava a donar en el clau:"...crec Director, que pel que dius, ja podem afirmar que el rei del blues en actiu és Buddy Guy".

Jo, potser ho puntualitzaria. BB King ha estat, és i serà sempre el Rei del Blues, i Buddy Guy n'es el seu primer ministre.


Així doncs, visca la República del Blues!!!







El Director

dilluns, 18 de juliol de 2011

EL ROCK MES PUR PORTA BARBA BLANCA. ZZ Top brillen al Poble Espanyol de Barcelona

Dimecres al vespre Barcelona va vestir-se de gala per rebre a un clàssic. ZZ Top van tornar a la Ciutat Comtal 14 anys després de la seva última visita per exhibir els seus èxits de sempre en el més pur estil del rock texà. Un rock amb reminiscències de blues i boogie va omplir tot el Poble Espanyol.
ZZ Top ha fet quaranta anys de vida damunt els escenaris sense grans celebracions, es podria dir que han estat més actius a la carretera que en els estudis de gravació. La formació del grup ha estat invariable pràcticament des dels inicis, Dusty Hill (baix), Frank Beard (bateria) i el mestre de la guitarra, Billy Gibbons. A la dècada dels 80 van viure el seu màxim esplendor comercial amb els discos Eliminator i Afterburner, d’on vàren sortir els famosos hits “Gimme all your lovin” i “Sharp dressed man”.
En els últims temps, el grup ha volgut recuperar el so més cru dels inicis. L’actual gira hem pogut comprovar com repassen el material de les seves diferents etapes i inclouen adaptacions d’en Jimi Hendrix i de clàssics del blues.
L’espectacle de dimecres passat va ser inoblidable, en un Poble Espanyol ple a vessar d’un públic molt especial, amb una mitja d’edat d’uns quaranta anys, amb tattoos, cabells llargs i armilles dels diferents clubs de Harley Davidson. ZZ Top va fer la seva aparició al ritme de “Got Me Under Pressure” acompanyats de les seves inseparables barbes blanques i les armilles de lluentons.
Els clàssics de sempre no van trigar gaire en sonar i un públic completament entregat va gaudir com mai al ritme de “Waitin for the Bus/Jesus just left Chicago”, “My Head's in Mississippi", "I Need You Tonight”, “Party on the Patio” o “Just Got Paid”.
Durant tot el concert vam poder gaudir d’alguns magnífics covers com el dedicat a Willie Brown, “Future Blues”, "Rock Me Baby" (B.B King) o una increïble versió de “Hey Joe” de Jimi Hendrix després de la qual va arribar l’esperat himne del ZZ Top, “Brown Sugar” amb el que tots els assistents vàren embogir.
Els bisus van ser igualment increïbles i temes com “La Grange” i “Tush” posaren el punt final a una nit en la que Montjuïc va fer honor, una vegada més, al seu nom, i va convertir-se en tota una muntanya màgica.


Laura Novensa

dijous, 14 de juliol de 2011

UN DELS HOMES DE L'ANY. JASON RICCI. BLUES, HOMOSEXUALITAT I SATANISME.


Si, senyores i senyors. Mentre el Director espera des de l'infermeria, on unes infermeres amb vestit de làtex li dediquen tota classe de cures i d'altres atencions, a que li arribi la crònica del concert dels ZZ Top del dimecres passat al Poble Espanyol de Barcelona, des de l’Hotel Blues volíem recuperar al que s’ha convertit en un del homes de la temporada. No és cap nouvingut, però el seu esclat al programa ha estat demolidor.
Parlem de Jason Ricci.
Personatge polèmic al mon del blues (un gai declarat no ho te gens fàcil en un món on es destaquen una vegada rere l’altre els arquetips més masclistes).
Nascut a Portland, blanc, escanyolit, fill del també polèmic polític-activista-empresari americà Joe Ricci.
Jason va començar a tocar en bandes de punk als 14 anys. L’any 1995 es trasllada a Memphis, Tennessee, i centra el seu interès en el blues i més concretament en l’harmònica. Al cap de poc, amb 21 anys guanya el concurs “Sonny Boy Blues Society”, i el mateix any enregistra el seu primer disc “Jason Ricci”.A Memphis, coneix i comença a tocar amb David Malone Kimbrough, fill del mític Junior Kimbrough, i aviat pasa a formar part de les bandes d’ambdós Kimbroughs i comparteix experiències i escenari amb R.L. Burnside.Al mateix temps, entra en una època fosca de consum de drogues (bàsicament crack) que el fan anar a parar a la garjola fins i tot.Des d’aquest darrer episodi, Ricci assegura estar net.
I des de llavors que el seu nom va lligat als premis concedits per la seva manera de tocar l’harmònica i a les lloances per aquest fet.
El 1999, Ricci va guanyar el “Mars National Harmonica Contest”, i va començar a tocar amb Keith Brown, més tard a gravar amb ell també.
L’any 2002, després de quinze mesos amb “Big Al and the Heavyweights”, Ricci va crear la seva pròpia banda, “Jason Ricci & New Blood”. Aquesta banda té com a guitarrista Shawn Starski, que, el juny de 2008, va ser nomenat per la revista Guitar Player com un dels "Top Ten Hottest New Guitarists". L’any 2005, Ricci va ser distingit amb el guardó "Muddy Waters Most Promising New Blues Artist award” a l’ artista del blues més prometedor.
L'any 2007 Ricci i els seus New Blood van signar per a Eclèctric Groove, una nova subdivisió de la discogràfica Delta Grove Records. El seu primer àlbum amb el segell, “Rocket Number Nine”, es va publicar el 23 octubre 2007. Més tard, el 2009 la banda va gravar "Done With The Devil" per al mateix segell. Ricci va guanyar el Premi de la Crítica de l'harmònica blues de l’any 2008 i va ser nomenat com a harmonicista de l'any pels Blues Music Awards , el 2008, 2009 i 2010.
Jason Ricci & New Blood pugen a l’escenari gairebé 300 dies l'any en ciutats de tot Estats Units, Canadà i Europa. Ricci també ha acompanyat al guitarrista Walter Trout en les seves gires europees recents.El gener de 2011, Jason es trasllada a Nova Orleans, i reuneix una banda nova, “Approved By Snakes”, amb el guitarrista John Lisi.Ricci és l’únic paio que s’ha declarat obertament gai al circuit de blues. Això ha estat un obstacle professional, així com l'oportunitat de Ricci per desafiar els estereotips gai i les expectatives tradicionals de blues:"A la comunitat gai no li agraden les bateries i les guitarres i música en viu de veritat. Només els interessa pintar-se els llavis, els tios amb vestits de dona, Madonna, Cher, i ritmes techno. Aquestes coses són les que em van animar a sortir a la llum abans. Vaig sentir que no tenia res en comú amb la comunitat gai, i encara no sento que tingui molt en comú amb la comunitat. Espero que la situació canviï (...)Quan vaig sortir de l'armari com un home blanc gai de classe mitjana-alta, vaig ser tractat no només com a gai, sinó com un home blanc, i com un noi que li agrada el punk, i com un tipus que no provenia de la pobresa total, i totes aquestes coses que associem amb “ser blues". I quan vaig fer-ho, jo volia cantar sobre això. Volia escriure cançons sobre el que era la meva vida, i volia utilitzar una terminologia que fos moderna."Tot i que Ricci no sol usar la seva sexualitat a l'escenari, la seva obertura amb ser gai en ocasions ha estat un problema en un món, el del blues, tradicionalment conservador, i ha estat "desconvidat" d'un bon nombre de locals, esdeveniments i festivals.Musicalment, "Done With The Devil", va assenyalar una nova direcció en la inspiració musical de Ricci. El seu interés per l’estudi de les ciències ocultes va influir fortament en els textos del disc. Ricci s'ha convertit en un estudiant de Thelema i dels escrits de Aleister Crowley, al qual ha qualificat de "gran home sant." Això ha provocat més controvèrsia per a un artista ja controvertit, que ha hagut de negar les acusacions de culte satànic.Per singular, per honest, per provocador, però per sobre de tot, perquè és un músic grandíssim i un harmonicista espectacular, Jason Ricci s’ha guanyat un lloc en l’escenari de l’Hotel Blues.



dimarts, 5 de juliol de 2011

EFEMÈRIDES: THE ROLLING STONES. HYDE PARK. 5/7/1969.

El 5 de juliol de 1969, els Rolling Stones ofereixen un concert gratuït al vell mig de Londres, al Hyde Park. El concert havia de ser la presentació oficial del nou guitarrista de la banda, Mick Taylor.
Taylor substituïa a Brian Jones, a qui el 8 de juny anterior, els altres membres de la banda havien visitat a casa seva, a Cotchford Farm, al poble de Hartfield, Sussex. En aquella visita, Jagger, Richards i Watts li havien comunicat que ja no formava part de la banda. Estava fora dels Stones donat que "no era psicològicament apte per a aquest tipus de vida" segons Jagger.
El cert, era que Jones, darrerament havia donat més problemes que aportacions artístiques a la banda, i en aquell moment els Stones ja eren una locomotora que no esperava a ningú i no es deturava davant de cap obstacle. Amb el pas del temps, les seves addiccions dificultaven la concessió del visat per entrar als USA, i els Stones ja havien començat el seu desembarcament al continent americà.
Després d'un acord monetari, Jones va ser convidat a deixar la banda i amb data de 10 de juny va emetre un comunicat de premsa en el que anunciava la seva marxa i declarava:
"...Ja no ens comuniquem musicalment. La musica dels Stones no és del meu gust. Vull fer la meva pròpia musica abans que tocar la d'altres. La única solució és que emprenguem camins diferents, encara que continuarem sent amics."
Tres dies més tard, va ser presentat el jove guitarrista Mick Taylor com a nou membre de la banda. Taylor havia estat membre de la banda de John Mayall & The Bluesbrakers.
Jones es va retirar ala seva granja i va començar planejar el seu retorn musical amb una banda de blues local.
Un mes després de la seva sortida de la banda, i a dos dies del concert dels Rolling Stones a Hyde Park per presentar el nou guitarrista, Brian Jones moria ofegat a la seva piscina enmig d'uns fets que no han quedat mai clars del tot. Fins i tot fa un parell d'anys, es va saber que l'any 1993, poc abans de morir, Frank Thorogood, paleta que treballava per a Jones i que es trobava a casa del guitarrista la nit en la que va morir, va confesar a Tom Keylock, que havia estat ell qui va ofegar a Jones a la piscina de Cotchford Farm. Tom Keylock va ser xofer dels Stones i un d'aquells personatges de l'entorn de ses satàniques majestats, que valien mes pel que callaven que pel que explicaven. Keylock va morir el 2 de juliol de 2009, ironies del destí, un dia abans del 40è aniversari de la mort de Jones.
Sembla que Keylock, també poc abans de morir (la cosa va de confessions a punt de traspassar), li va explicar a Terry Rowlings, autor del llibre "Who Killed Christopher Robin?" (la casa on va morir Brian Jones havia estat propietat del creador de Winnie The Pooh), el que li havia confessat en declaracions "pre-mortem", Frank Thorogood.
El tema de les confessions al limit de la vida dels possibles testimonis de la mort de Brian Jones, i tot el que va envoltar el luctuós traspàs, és molt sucós, i un altre dia podem dedicar-nos-hi, però avui ens recordem del fet musical del que avui es compleixen 42 anys.
El concert que els Rolling Stones varen oferir gratis a Hyde Park, tal dia com avui, 5 de juliol, davant més de 50.000 persones, i que va servir per homenatjar al desaparegut Brian Jones. Jagger va recitar "Adonais" de Percy Shelly i varen fer volar centenars de papallones en record del malograt guitarrista. Per cert, inicialment, havien de ser moltes més les papallones, però la majoria varen morir asfixiades a l'interior de les caixes on les guardaven damunt l'escenari. Juliol, calor, els Stones...
Sigui com sigui, els Stones varen tornar a fer història, i aquell concert celebrat avui fa 42 anys, va ser gravat per la cadena de televisió Granada TV, i poc després es va convertir en l'"Stones in the Park" que actualment encara podem trobar en DVD.



diumenge, 3 de juliol de 2011

EFEMÈRIDES: BILL WITHERS


Tal dia com avui, un 4 de juliol de 1938, va néixer Bill Withers. Celebrem les 73 primaveres d'aquest gran compositor, autor de grans temes del soul i del r&b com "Lovely Day", "Ain't no Sunshine", "Lean On Me" o "Use Me", entre d'altres, per començar be la setmana.
Es estiu, fa calor i l'Hotel Blues està actiu per a fer més suportable la humitat d'aquest temps. I és que si l'Hotel Blues en sap d'alguna cosa, sense cap mena de dubte, és d'humitats.
Que tingueu una bona setmana.

Felicitats Bill!!!


divendres, 1 de juliol de 2011

...I EL DIUMENGE A LA FAKTORIA D'ARTS DE TERRASSA... JOHNNY WINTER!!!!!



Si, ho heu llegit bé. "El albino de oro" estarà aquest diumenge a la Faktoria d'Arts de Terrassa a les 21h.
Winter es va convertir en una estrella del blues elèctric a la fi dels anys seixanta i per al festival de Woodstock ja era una llegenda. Durant l'ultima etapa de Muddy Waters pa produir els seus últims 3 discos. Des de la seva infantesa Winter mostrava una forta atracció per la música; a l'edat de 4 anys va començar a tocar el clarinet, fins als 8, quan va ser forçat a deixar-ho per ordres del seu ortodoncista a causa d'un problema de maloclusió produït per l'instrument. Va ser llavors quan va començar a aprendre a tocar el ukelele del seu pare però, malgrat el talent que mostrava amb l'instrument, el seu mateix pare el va motivar a canviar-ho per la guitarra a l'edat d'11 anys. El seu descobriment a nivell nacional va arribar a través d'un article en la revista Rolling Stone, en 1968, la qual cosa li va valer un contracte amb el propietari d'un club neoyorki i un enregistrament amb Columbia. El seu disc de debut oficial, Johnny Winter ,publicat en 1969, any en el qual també tocaria en diferents presentacions i festivals incloent el de Woodstock. Winter va tornar en 2004 amb el seu primer àlbum en vuit anys: I'm a Bluesman, amb el qual va aconseguir de nou una excel·lent critica i una altra nominació als Grammy. Winter contínua marevellant amb el seu peculiar estil als seus seguidors en les seves gires, encara que en els últims anys s'ha vist afectat pels seus problemes de salut. Així i tot manté en peu la seva vida artística.

AQUESTA NIT A L'APOLO, FARUM A LLEGENDA. BOOKER T JONES.



Des de Memphis, i dins de les BCN Roots Sessions, arriba aquesta nit a les 21:30, a la sala Apolo de Barcelona, el mític Booker T Jones.

Parlar de Booker T. Jones és parlar d'un dels millors músics i compositors que ha donat la música negra, així de rotund.

El seu currículum és d'impressió: multiinstrumentista talentós (encara que és la seva faceta com a organista la més coneguda), notable compositor i excel lent productor, la seva carrera va començar a enlairar-se de forma espectacular a partir de formar a principis dels seixanta els imprescindibles Booker T & The MG's , la que segurament ha estat una de les millors bandes d'acompanyament de la història i autors del seminal àlbum Green Onions. Van estar acompanyant en desenes de gravacions i concerts a monstres com Otis Redding, Wilson Pickett, Sam & Dave o Carla & Rufus Thomas, i sempre sota el lideratge del nostre home. Després d'allò, al llarg dels anys, el músic no ha parat de fer coses, i totes interessants. Compon al costat d'Eddie Floyd, Albert King o Otis Redding, a més de col.laborar amb gairebé tothom, des Ray Charles fins Neil Young, passant per Stephen Stills, Willie Nelson o Bill Withers.

És el 2009 i acompanyat pels Drive-By Truckers, quan torna a facturar un disc en tota regla, Potato Hole, una meravella amb el seu inconfusible estil, que a més guanya el Grammy al millor disc instrumental d'aquell any. El veterà Booker declara sentir-se rejovenit en treballar amb gent jove, i sense tallar-se un pèl accepta l'oferta dels punk rockers Rancid i incorpora el seu mític Hammond B-3 en un tema de l'últim llarg de la banda. Gairebé sense temps per respirar, es reuneix amb els seus vells col.legues Leon Russell i Elton John per tocar al costat d'ells en el seu disc conjunt, The Union. Moltes són les vegades que una llegenda arrossega el seu nom pels escenaris a la recerca de l'èxit perdut, però no és el cas d'aquest llegendari personatge, que a més en aquests esperats concerts ens presentarà el seu flamant nou àlbum, The Road From Memphis, un disc on viatja de nou cap a aquells primers dies en el seu Memphis natal.

TAL DIA COM AVUI...

Un 1 de juliol, com avui, varen néixer tres dels personatges més admirats pels qui fem Hotel Blues.
Brindem per el grandíssim Willie Dixon (1915 -- 1992)), l'incomparable James Cotton (1935), i l'entranyable Dan Aykroyd (1952).





ZZ TOP. COMENÇA EL COMPTE ENRERA!!!

Efectivament!! Ja ha començat el compte enrere!!! Manquen 13 dies per a la nostre obligada reunió amb tota una institució del rock i el blues amb més regust de polseguera, alcohol i diversió.
Evidentment, Hotel Blues hi serà present!!