dilluns, 31 de desembre de 2012

La millor cara del blues

Sisena edició de La Nit dels Innocents a la Sala Salamandra 2 (28/12/12)




Als Reis Mags d’Orient els hi ha sortit una dura competència. La nit del 5 de gener ja no és l’única nit màgica de l’any en la que els desitjos dels més petits, i dels no tan petits, poden fer-se realitat. La Nit dels Innocents escala posicions davant de Ses Majestats any rere any i ja s’ha convertit en una NIT del tot imprescindible.

La sisena edició celebrada el passat 28 de desembre a la Sala Salamandra 2 de L’Hospitalet de Llobregat va tornar a superar les expectatives més exigents. L’equip de BadMusic i  la solidaritat de tots els músics participants van ajudar a que l’AFANOC (l’Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya)  aconseguís un bon carretó de joguines i llibres nous per als nens malalts de càncer que resideixen a La Casa dels Xuklis
 
El cartell d’enguany tornava a ésser de luxe, totes les bandes van donar el millor d’elles mateixes en aquesta nit tan solidària en la que vam poder gaudir de temes propis, particulars versions i perversions de cançons de tota la vida i temes infantils.

Els primers en pujar a l’escenari varen ser Wax&Boogie (Ster Wax, David Giorcelli i Reginald Vilardell) acompanyats d’un excel·lent guitarrista, el Predicador Ramírez (que celebrava el seu aniversari i va rebre un pastís en finalitzar l’actuació). La forta personalitat en format Boogie Woogie del grup va marcar les versions de “Quiero ser como tu”, el clàssic infantil “Susanita tiene un ratón”,  A quien le importa” de Alaska (on vam conèixer una curiosa vessant dels anys 80 d’Ster) i el “Give it to me” de Michael Jackson. Per acomiadar-se dels assistents van triar el tema propi que dóna títol al seu disc: “Lost in a dream”.

La banda de Molins de Rei, Ed Tulipa (Sergi Carós, Neirak i Edu Neto) foren els següents en ocupar  el màgic escenari dels Innocents per recordar la infantesa de molts dels presents amb una versió de la “Danza de Xuxa”. Com a sorpresa, Frank Díaz, la peça blava del grup Parchís que a tants i tants nens ha fet ballar al llarg dels anys, va compartir escenari amb Ed Tulipa per a tulipejar tots junts “Corazón de plomo”.

The singers in the morning (Los cantamañanas):  MA Lonesome,  Xavi Díaz Herrera i Manuel López Poy van interpretar-nos un tema que, sense cap mena de dubte, és convertirà en el més taral·lejat i figurarà en les llistes dels més venuts i més descarregats del proper 2013: "El Sheriff Pitufín".

Mentre encara cantàvem tots les proeses del gran Sheriff, la banda de la Societat de Blues de Barcelona (Reginal Vilardell, Joan Ventosa, Johnny Big Stone, Lluís Souto i Miriam Aparicio), que va estrenar-se en l’anterior edició de la Nit dels Innocents, va aparèixer en escena. La presidenta, Míriam Aparicio va anunciar-nos que, durant aquella nit, la societat canviava de nom i passava a dir-se Societat de cançons infantils de Barcelona. Per a fer honor al seu nou nom van interpretar els temes “De cachibu de chachivaca”, “Ulises 31” i la magnífica “Tick Tock” dels Vaughan Brothers.

Chino, Rod Deville i Albert Bello volien deixar un gran record del seu pas per aquesta edició de La Nit dels Innocents. Per això van decidir pujar a l’escenari caracteritzats com a pallassos i batre un nou rècord en l’augment de casos registrats de courofòbia en nens i adults en una sola nit.  Ukeleles i contrabaix en mà, van oferir un repertori infantil no apte per a menors que començava buscant la mare de “Marco” per continuar amb les aventures i desventures del “Orangután”. Van il·lustrar-nos, amb tota classe de detalls, la manera com “Pinocho” tornava a la vida gràcies a una fada (amb una lletra que s’apartava una miqueta de la versió original) i acabaven amb un clàssic que reflectia el seu estat mental: “La gallina Turuleca”.

Quan pensàvem que res no podria superar l’anterior bogeria, Blas Picón i el seu tren de la ferralla, The Junk Express (Reginald Vilardell i Óscar Rabadán) van fer-nos saltar i ballar amb temes del seu primer disc “Blas Picón&The Junk Express” i altres de l’últim treball que estan preparant. Després, va arribar el moment de les perversions i vam gaudir de la transformació de Blas en una  Cher amb menys cabells però amb els mateixos pits que va interpretar “The Shoop Shoop Song”, amb la col·laboració d’Ster Wax. El grup de les cançons infantils, per anomenar-les d’alguna manera, va estar representat per la televisiva “Mahna Mahna” del show dels Muppets, on va debutar un carismàtic personatge batejat com Antonio al que li augurem una llarga i exitosa carrera. Com a apoteòsic final, la cançó típica nadalenca a casa de Blas Picón plena de savis consells: “La puta de la cabra”.

And the last but not the least grup en pujar a escena varen ser els representats dels Reis Mags i els seus patges a casa nostra: A Contra Blues (Alberto Calvillo, Héctor Martín, Joan Vigo, Jonathan Herrero i Núria Perich). La banda, amb més de 5 anys d’història  i dos treballs discogràfics editats, va oferir-nos, amb la gràcia i el bon rotllo que els caracteritza, grans versions com “Yo quiero verte danzar” (Franco Battiato), “Dinero” (Obús), “Ghost Riders in the sky” (Stan Jones) amb la presència de The Guarry Men a les veus, “I will always love you” (Dolly Parton) amb Dafnis Balduz com a Whitney Houston, “The Blitzkrieg bop” (The Ramones), “La moda juvenil” (Radio Futura) o “Run to the hills” (Iron Maiden). Tampoc no van faltar alguns temes infantils molt coneguts per tots els assistents: “Campeones” i “Vuela, vuela” (Magneto). L’últim tema triat va ser d’allò més adient per acabar la nit en la que ens trobàvem: “With a little help from my friends” (The Beatles) amb Fabrizio Paparello al Hammond.

Una nit màgica plena de la millor música interpretada pels millors músics. Uns músics de blues que, en cada nova edició, demostren la seva gran solidaritat i aporten el seu granet de sorra per aquesta una bona causa: fer feliços a uns nens als que els hi ha tocat enfrontar-se a greus problemes massa  aviat. Nens que en aquests moments estaran a La Casa dels Xuklis jugant amb les més de 200 joguines que, gràcies a tots els assistents, van omplir l’entrada de la Sala Salamandra 2.




I no podria acabar aquesta crònica sense agrair a Manuel López Poy, Joan Ventosa i Jose Luís Martín, l’equip de BadMusic, la seva titànica feina en l’organització d’aquest gran esdeveniment: MOLTÍSSIMES GRÀCIES CRACKS!!!

Laura Novensà


dilluns, 24 de desembre de 2012

Jambofonisme prenadalenc

Los Mambo Jambo a l'auditori de La Pedrera (20/12/12)

 

 





La ciutat de Barcelona ofereix innumerables escenaris des dels quals gaudir de la bona música es converteix en una experiència immillorable. Però podríem dir que hi ha escenaris i ESCENARIS. I d’aquest últim grup és el que varen triar Los Mambo Jambo el passat 20 de desembre en el seu últim concert abans de Festes a la ciutat comtal: l’auditori de La Pedrera.


Sempre paga la pena acostar-se a admirar qualsevol dels múltiples edificis modernistes que Gaudí té a la ciutat, però presenciar en primera persona l’arribada d’un terratrèmol jambofònic dins la Casa Milà i sentir com tremolen els fonaments de la mateixa al ritme de la música, no té preu.


I això precisament succeïa dijous passat. Amb la gran energia que els caracteritza i els fa totalment immunes a l’esgotament físic, Los Mambo Jambo van saltar, ballar i tocar durant més d’una hora sense pauses i amb una força que, encara que costi de creure, lluny de davallar, anava in crescendo a mesura que avançava la nit.


Energia, vitalitat i ritme frenètic en format Rock and Roll, Rhythm’n’Blues i Swing és el que ens ofereix aquest grup i el seu primer disc: “Los Mambo Jambo”, editat aquest passat mes de juliol per Buenritmo i del qual varen sonar pràcticament tots els temes a La Pedrera. Temes, tots ells instrumentals, però amb tanta força i tant carisma que no necessiten una veu que els acompanyi. Temes propis com la frenètica “Hot guindillas”, “El timo” o “La maldición de los Rockers” van combinar-se amb d’altres de “més tranquils”, per definir-los d’alguna manera, com “Promenade” o “Camp Meeting”. Amb la increïble versió de “The Whip” (Fulton/Goodman/Hosko/Manolides/Petersen/Schoning), una servidora va patir un dels moments més durs de la nit, ja que vaig necessitar molta, moltíssima força de voluntat per a mantenir-me asseguda a la butaca enlloc d’enfilar-hi al damunt i començar a ballar.


A més a més dels temes de disc, la nit va donar molt més de sí, ja que Ivan Kovacevic (contrabaix), Dani Nel.lo (saxo tenor), Anton Jarl (bateria) i Mario Cobo (guitarra) van presentar-nos diferents temes nous, encara més energètics que els anteriors;  Stopping with Cobo”, “Pandereta” o “Impacto inminente” que va venir acompanyada d’un dels moments claus de la nit amb un brutal combat saxo versus guitarra de la mà de Dani Nel.lo i Mario Cobo. Els temes presentats eren tan nous que fins i tot algun encara no tenia títol, com és el cas de “Pezones ardientes” que té aquest títol de manera improvisada a l’espera que el grup en trobi un altre que els convenci més.


Però amb títols improvisats o sense, el que sí que convenç és la qualitat musical d’aquest quartet que se supera amb cada nou tema. Tots quatre per separat ja són músics extraordinaris amb una gran experiència, però quan al 2009 Dani Nel.lo va decidir reclutar-los per a amenitzar els espectacles de burlesque coneguts amb el nom de “Taboo” que se celebraven a la Sala Apolo de Barcelona, van adonar-se de la gran química que hi havia entre ells i que els convertia en un pòquer de músics molt brillants que brinda un espectacle com s’han vist pocs.


El so jambofònic que els caracteritza, no apte per a cardiòpates ni per a intolerants a l’exercici, no deixa de sorprendre ni de generar expectació i boníssimes critiques a arreu. Un so que arriba a la seva màxima esplendor en els directes potents, frenètics i vigorosos que protagonitzen i són, sense cap mena de dubte, el seu plat fort.


I un impressionant directe va ser també el del dia 20 de desembre a Barcelona on només “fallava” el fet d’haver-se d’estar assegut tota l’estona mentre sonava aquella música que, nota rere nota, t’incita a aixecar-te i ballar.  Com comentava abans, va ser molt difícil resistir-se a la temptació de fer-ho durant més de 70 minuts. Potser per això, juntament amb els propis mèrits que va fer el grup, després de l’últim tema tot l’auditori de La Pedrera va alçar-se de les seves butaques per a aplaudir durant una llarga estona a Los Mambo Jambo.







 Laura Novensà



dilluns, 10 de desembre de 2012

Perduts en el somni de Wax&Boogie

Presentació del disc Lost in a Dream a la Sala Minusa de Barcelona





Escoltar bona música sempre ve de gust, especialment quan a aquesta música podem penjar-li l’etiqueta de Blues. Però hi ha dies en els que el cos t’ho demana com a una necessitat, i això precisament passava divendres a  la nit. Era un dia estrany, mig festiu, mig feiner, a tocar de les festes nadalenques i sense massa gent als carrers. Hotel Blues va decidir passejar-se per l'Eixample de Barcelona en direcció al Minusa, un petit bar clàssic situat al carrer València i caracteritzat per bona música de dècades passades. 

Quan travessem la porta i ens endinsem cap al bar, l'ambient del passat realment ens envolta; mobles antics, decoració minimalista i fosca, llums gegants que pengen del sostre, il·luminació tènue, fins i tot l’ambient sembla una mica emboirat...
Un micròfon, una cadira de fusta i un teclat damunt una tarima és tot el que els hi cal als músics que estan a punt de pujar a l'escenari per oferir-nos una vetllada inoblidable.
David Giorcelli i Ster Wax entren al Minusa una mica abans de començar el bolo, enmig d'una gran expectació. Se'ls veu feliços i una mica nerviosos, la qual cosa està totalment justificada, no presentes el teu primer disc tots el dies... I aquesta nit, és nit d’estrena, l'estrena del primer disc de Wax&Boogie: Lost in a dream Milano's club cocktail night.

El projecte del disc neix en el 2012, fruit de l'únió del duet Boogie Two, format per David Giorcelli, piano i veu, i Reginald Vilardell, bateria i washboard, amb una veu sensual, elèctrica i punyent d’una de les cantants que està causant més rebombori en el circuit de música negra de Barcelona, Ster Wax.
El trio Wax&Boogie centra el seu repertori en el Blues, el Swing i el Boogie Woogie més primitius. I com ells mateixos ho descriuen en el disc, el piano de Giorcelli es recrea en els vells Barrelhouses i Honky Tonks de New Orleáns, mentre que Vilardell matisa el vell caminar d’un tren amb les seves baquetes i Ster hi afegeix la seva especial veu per crear un clímax de Blues en cada concert. Wax&Boogie ha tingut l’oportunitat de tocar en moltes sales i festivals de prestigi del nostre país com el Festival de Blues de Benicàssim  i el de Cerdanyola, la sala Milano, el desaparegut Bel-luna, el Jazzpetit,... a més d’una cita anual a les Nits de Blues Piano al Caveau de la Huchette de París.
En el concert de presentació de divendres però, vam gaudir només del duet format per David Giorcelli i Ster Wax que van pujar a l’escenari després que molts dels assistents compréssim el nostre disc i ocupéssim les nostres posicions en uns petits tamborets de pell negres o a la barra del Minusa.

Les demandes d’atenció i les declaracions d’amor a Rosalie, de Rockin’ Robin Roberts van obrir la nit, seguides de la força dels teclats i el repicar dels dits de Hand holding baby de Salena Jones i la sensualitat i la potència de Palm of your hand de Dolly Lyon, el tema preferit d’Ster.
Les improvitzacions típiques de tot bon pianista de boogie woogie no hi van faltar, i enmig dels temes vam gaudir d’algunes estrofes d’un clàssic  Happy birthday o You never can tell, famós per fer ballar Uma Thurman i John Travolta a Pulp Fiction.
En el disc també hi trobem temes propis de David Giorcelli que van sonar la nit de divendres com I love her taste  o el magnífic Boogie Woogie que dóna títol al disc Lost in a dream que realment aconsegueix introduir-te tant en el tema que, gairebé durant els 5 minuts que dura, aconsegueix fer-te oblidar la realitat i endinsar-te en un somni de boogie
La nit i el disc donen molt de sí, bon Blues amb Don’t go no further del gran Willie Dixon, Boogie Woogie, Swing i fins i tot algun Rock com  Jump Jack jump de Wynona Carr. Ster Wax, a més d’oferir-nos una gran veu, també ens va sorprendre amb el seu gran domini del kazoo en If I could be, un tema que ha estat interpretat per grans artistes com Louis Amstrong o Linda Washington.
L'energia d'aquest grup s'encomana, igual que la gran compenetració que hi ha entre ells es fa patent des del primer tema; pauses controlades, el respecte mutu en els torns,... tot això crea un gran magnetisme del que fan còmplice al públic. L'ambient també era idíl·lic per a una presentació d'aquestes característiques, molt íntim i amb tot el públic molt proper a l’escenari. Podies acabar sentint que formaves part de l’actuació, tothom va participar en les tonades, a petició dels músics, i el repic de dits i les palmes varen sonar contínuament durant tot l'espectacle.
Lonesome town de Ricky Nelson, l’últim tema del disc, fou també l'últim tema del concert. Potser el blues més íntim del disc i el més emotiu de tots els que van sonar divendres. Però David Giorcelli i Ster Wax no van poder marxar així com així, ja que només en posar un peu fora de l’escenari van ser obligats a tornar-hi a pujar per interpretar Were gonna make it i Mama he treats your daughter mean.

En acabar, més signatures, més discos venuts i moltes més fotos... Durant el cap de setmana i aquesta propera setmana continuen amb la presentació de Lost in a dream. Una presentació que ja els ha dut a La Tia Felipa i els durà aquest proper dijous al Jazzpetit. El 22 de desembre tindreu oportunitat de veure'ls al Milano Cocktail Bar, un altre bar clàssic de la ciutat per a gaudir del blues més clàssic! Un disc i un grup molt, molt, molt recomanable per veure en directe! 

 Play the Boogie Woogie!!!






Laura Novensà