dimecres, 27 de març de 2013

25 anys d'història del Blues

Entrevistem Big Mama Montse en el seu "25th Anniversary"





Fa 25 anys el món del blues va rebre un gran regal. Una gran dama, nascuda a la comarca d’Osona, va decidir pujar-se a un escenari per no baixar-ne mai més.

Durant els seus anys d’història en el món del blues ha participat en nombrosos Festivals i concerts, tant nacionals com internacionals. Ha produït 15 discos i ha col·laborat en una llarga llista d'àlbums. S’ha convertit en una blueswoman coneguda i reconeguda internacionalment i pot presumir d’una carrera guardonada amb nombrosos premis.
Fermament compromesa amb el Blues des dels seus inicis, s’ha dedicat a difondre aquest gènere musical a través de la docència, del periodisme o de diferents associacions nacionals i internacionals. En definitiva, ha fet tot el que estava a les seves mans per a fer arribar a tothom aquesta música que tant s’estima i que l’ha acompanyada tota la seva vida, el Blues. 
I com no podia ser d’una altra manera, Big Mama Montse celebra els seus 25 anys dalt dels escenaris amb un disc espectacular, “25th Anniversary”. Ho fa acompanyada d’una banda de luxe: el Taller de Músics All Stars. Una banda formada per Riqui Sabatés a la guitarra, Alejandro Di Costanzo al piano, David Pastor a la trompeta, Isaac Coll al baix, Xavi Maureta a la bateria i Aljosa Mutiç al saxo tenor. 
El disc inclou 12 temes plens de ritme, color de jazz i un puntet de funky. Un disc molt diferent a tot el què Big Mama ha fet últimament i que inclou tot allò que li venia de gust fer. Hi ha impressionants versions de grans clàssics, com Bessie Smith o Big Bill Broonzy, i és, en conjunt, un resum fantàstic dels 25 anys de carrera de Big Mama Montse.

Hotel Blues ha volgut felicitar Montserrat Pratdesaba de la millor manera possible. Per això el passat diumenge 24 de març vam treure la pols del Hall, vàrem col·locar la catifa vermella, reservada només a les grans ocasions, amagàrem a Igor, vam medicar el Director i enviàrem la nostra millor limusina a recollir Big Mama Montse per a poder compartir amb ella 25 anys d’història del blues.




Som davant la llegenda del blues nacional. Tota una entitat que, gràcies a Déu, va decidir que la feina a TV3 només era un passatemps. La veu del blues de Sant Quirze de Besora ha vingut des d’allà fins al Hall de l’Hotel aquesta nit per parlar de 25 anys de blues. A més, ve a presentar-nos un àlbum que ja s’ha presentat en 2 concerts, l’últim ahir a la nit mateix. Aquest "25th Anniversary" amb el Taller de Músics All Stars.
Big Mama Montse, molt bona nit!!!!

Bona nit! M’he sentit molt ben rebuda i molt ben saludada!

Benvinguda! Tot un honor tenir un tros de la història del blues del nostre país aquí. Darrerament hem tingut la sort de comptar amb convidats que han participat activament en un documental indispensable per a tot aquell qui estigui interessat en la història del blues a casa nostra, “Barna Blues”.  Evidentment era d’esperar que una de les persones a les que consultessin fos la Montse i aquesta nit la tenim aquí perquè pugui transmetre’ns part de la teva sapiència i parlar-nos del seu nou projecte. Perquè, tal i com dèiem fa un moment de Buddy Guy, hi ha gent que no es dedica a passejar la seva llegenda sinó a treballar dur, gent com Big Mama Montse. Han passat ràpid aquests 25 anys?

Sí, ara sí han passat ràpids però hi ha hagut moments de tot. Moments molt bons, però també moments de molt tocar fons. Però he tingut moral i he tirat endavant. I la música sempre ha estat present i m’ha donat forces per fer-ho.

Què ha estat el millor per tu d’aquests 25 anys? Què destacaries?

El millor, sempre penso que és el present. Però hi ha hagut moltes coses bones, perquè hi ha molts músics amb els qui fas molt bona amistat. Músics com Víctor Uris, la gent de l’Harmònica Coixa, els Blues Rooted, els Blues Messengers, gent com Ignasi Terraza, gent amb la qui he tocat a La Vella Dixieland, La Locomotora Negra, també Joan Pau Cumelles. Moments molt bons amb tots ells, tant en els concerts com després.

No només has dedicat la teva vida als escenaris i a compondre, sinó una part molt important l’has dedicada a la difusió i a l’ensenyament del blues.

Doncs sí. He intentat abastar tot el que he pogut i incidir en tot el que he pogut del blues. Des de la meva faceta pedagògica amb la canalla, però també amb la gent gran. Molts concerts per a nens, més de 40000 aquí a Catalunya, d’entre 6 i 12 anys amb els que he intentat incidir en les emocions i en la cara lúdica del blues. També he fet classes, tant de veu com d’història del blues a l’Escola-Taller de Blues. Ara mateix no les faig per manca de gent, però tinc un curs de dos anys molt ben preparat, crec jo.
Molts concerts en els que també he intentat explicar aquesta música. I, també he escrit unes entrevistes imaginàries amb dones del blues. 
Tot per enfrontar-me a aquesta música des de diferents angles, aprendre'n i donar-la a conèixer.

El blues i les dones... Quina relació i quin tema! No només quan ho canta un home, que també hi hi la dona sempre present. Homes als que nosaltres anomenem cràpules del blues, perquè sempre canten que la dona els ha deixat... i ells són uns peces...
Però la dona, quan hi participa activament, crec que en aquest tema tu pots donar-nos la teva visió, de dona del blues, blanca i a sobre d’Europa... això és una feinada suposo, no?

Sí, i tant. Faig un incís per això que has dit de l’home del blues, que és un cràpula, perquè fa poc vaig veure un documental on hi sortia Charlie Musselwhite i explicava això, deia que el bluesman quan canta que la dona l’ha deixat i es plany, ja ho fa mirant la dona de l’altre a veure si li podrà fotre.
Aquest també és l’esperit del blues, una mica. Un esperit que inclou la superació personal i el fet de mirar endavant sempre.
I com a dona, doncs una mica el mateix, potser amb l’afegitó que el fet de ser dona encara costa més.

I fa 25 anys començar aquí amb un gènere com el blues encara era més difícil no?

Sí, el meu truc, o el que he fet sempre, ha estat envoltar-me de molt bons músics. Això sempre m’ha ajudat molt i penso que és potser la meva garantia, el meu secret. Ara he trobat una dona, que és la Sister Marion, però fins ara els músics amb els qui he treballat han estat tots homes. Així que m’he trobat en un món només d’homes però, ... els he fet creure! (riures)




Com ha canviat el món del blues des que vas començar?

Al principi, aquí a Catalunya i a nivell espanyol, érem molt pocs i ara hi ha molta gent que toca, hi ha molta afició també. Ha canviat bastant. Ens hem organitzat una mica, hi ha la Societat de Blues, per exemple.

Ha d’ésser un orgull veure com ha canviat, no? Aquest ventall d’opcions i aquest circuit de músics i d’augment de l’afició, és en part culpa teva!

Sí, hi ha gent que se t’acosta i et diu, et venia a veure a La Boîte i a La Cova del Drac, ja fa molts anys. I afegeixen aquesta cua, fa mooooolts anys... que no caldria que la diguessin tampoc. Ja ho sé jo els anys que fa! (riures)

Això que sona de fons, aquesta barreja de música de New Orleans i funk i que ens està agradant molt és el teu disc “25th anniversary”. Quina era la teva intenció amb aquest nou disc?

Doncs era una mica fer tot allò que no he pogut fer en aquests 25 anys. Hi ha moltes cançons que em venia molt, molt de gust fer-les i tenint en compte el context dels músics, he triat les que els hi anessin bé a ells també. Hi ha un baixista que toca molt bé el funk i que té un pes rítmic molt bo, per això he buscat cançons que fossin molt rítmiques.

Tot ell és un disc molt rítmic que està agradant molt i rebent molt bones crítiques. De fet, han comparat la teva veu amb la de l’emperadriu del blues, la gran Bessie Smith, com et veus a tu mateixa? 

(Riures) Intento copiar algunes coses perquè jo realment tinc una veu de soprano però l’he anada transformant en veu de contralt com la Bessie Smith i aquestes cantants negres de blues.

És una càrrega molt gran per tu que et comparin amb grans del blues?

No, perquè és tot un orgull que et comparin amb aquest tipus de personatges. No, no, tot el contrari.

A aquestes alçades és difícil sotmetre Big Mama a cap tipus de pressió, veritat?

Bé, (riures) a aquestes alçades crec que ja s’han de dir es coses tal com són, no?




(Després d’escoltar “Young Woman Blues”) Precisament parlàvem a micròfon tancat, quan ha començat a sonar el tema, de cap a on volia anar el blues que sona en aquest disc i que coincideix amb el blues que tant ens agrada últimament. Un blues que s’aparta una mica del blues molt elèctric que es torna una mica lineal al final, de tant que n’hi ha i va més cap a les arrels i cap a les Big Bands.

Sí, aquest blues que té una mica color de jazz i és molt maco. Pot tenir una mica de guitarra però és més jazzero. Parlant de guitarra, el que sona ara és Riqui Sabatés que feia molt anys que no tocava blues als escenaris. Havia tocat aquí a Badalona, l’any que va tocar l’Albert King en el Blues i Ritmes. Jo encara tinc l’entrada d’aquell dia. Però està totalment en forma.
Jo feia molts anys que no tocava amb un guitarrista com cal, perquè sempre m’acompanyava jo de la guitarra. Des de l’any 93 no gravava amb un guitarrista i no és el mateix. A més ha col·laborat en tasques de producció i ens ho hem passat molt bé a l’estudi, decidint quin so volíem, fent les mescles...
Normalment els discos costen de produir, són com un part, però aquest no, ha sigut una disfrutada total, m’ho he passat molt bé.

A part de Riqui Sabatés, tenim a Alejandro Di Costanzo al piano, David Pastor a la trompeta, el baixista Isaac Coll i el senyor Xavi Maureta a la bateria. Un home que últimament està molt implicat en projectes jazzístics, oi?

Si, però amb el Xavi ja havíem tocat l’any 94 amb uns concerts d'homenatge a Bessie Smith i al 95 i 96 amb un grup que es deia Big Mama & Jazz Quartet, va ser tota una etapa tocant junts i fent coses de blues.
En el disc també hi toca Aljosa Mutiç al saxo però en directe no ve perquè no hi ha pressupost, les retallades també s’han de notar aquí.
Xavi va venir un dia de substitució del bateria de l‘Electric Jazz Orquestra, amb els qui vam fer la gira l’any passat, amb David Pastor i Alejandro Di Costanzo al piano. Quan vam acabar va dir: “Per què no fem alguna cosa? Ens ho hem passat molt bé tocant junts i hem recordat els anys que havíem tocat plegats.”
Així que em vaig dir, va... quina és l’excusa?... ostres si ja faig 25 anys! Doncs va, fem això, celebrem això. I crec que aquest disc homenatge als 25 anys l’he fet gràcies al Xavi que em va suggerir tocar plegats. Va ser una mica el desllorigador de tot el tema.

Abans has parlat de la falta de pressupost, que s’està notant en tota la societat. Des de la teva experiència i veterania en el món de la música, com creus que pot acabar tot això? És a dir, les sales es mantindran o acabaran tancant? El músic ho tindrà més difícil cada vegada o pel contrari creus que se’n sortirà gràcies a totes les iniciatives i aquests nous talents de blues i jazz que tenim en el panorama actual?

Jo realment penso que els Ajuntaments i les entitats públiques estan molt eixutes. No hi ha gaire res, no paguen. Et contracten, tu els hi has de fer una factura, però no et paguen. Triguen moltíssim, de vegades 5 o 6 mesos, no compleixen amb la llei. I t’arribes a plantejar si volen la teva factura per compensar l’IVA, si fan cultura només per l’IVA. Perquè ajuntaments que no et paguen continuen programant cultura i pels músics és molt dur perquè vivim d’això i costa molt haver d’anar-los al darrera...

I a nivell de sales privades i promotors?

Potser les sales privades poden anar aguantant però la gent no té diners per sortir. Jo veig moltes botigues que van aguantant com poden. On veig més sortida és a fora.
Aquí hi ha molts músics i la gent també vol sortir i anar a escoltar música però penso que només tiraran endavant els que siguin molt bons. Hi haurà un filtrat.
Els discos es vendran més en els concerts, es consumirà d’una altra manera.

Serà una mica com tornar al principi, no? El músic es guanyava la vida amb el directe i el seus ingressos no anaven tant lligats a la venda de discos sinó al dia a dia a la carretera.

Sí és clar! I com els músics de blues hem fet això sempre, hi estem més acostumats.

Dèiem amb David Giorcelli fa unes setmanes que els músics teniu més estratègies davant la crisi pel tipus de tracte que sempre heu rebut, no?

Sí, nosaltres hi estem més avesats perquè la crisi l’hem tinguda sempre. Ens hem acostumat a guardar quan tenim per quan no en tenim. Sabem que cal estar molt viu, fer projectes molt ràpid, no podem adormir-nos. I tot el que fem és molt petit. 
 

 


Montse, tu vas deixar la teva feina i vas decidir dedicar-te exclusivament a la música?

Sí, jo vaig decidir fer-ho l’any 92 i des de llavors visc únicament de la música. De fet en una entrevista a una revista francesa vaig dir que havia passat d’una bona feina a la precarietat. Perquè realment la música és això; no cobres cada mes, no guanyes res amb els discos, tot és molt difícil.

Una feina totalment vocacional, no?

Totalment vocacional, sí. A més, no pots viure sense ella, es converteix en una necessitat. Tens sempre un cuc que et rossega per dintre. En cas de molta necessitat ja treballaries o faries classes. En el meu cas, però, no ha estat així. Les classes han estat quelcom vocacional també, gastava més benzina anant amunt i avall que no pas amb el què guanyava.

Però és una llàstima que amb els bons músics que tenim en el panorama musical, tot això es perdi per culpa de la crisi o perquè la gent no vagi a les sales o perquè no us paguin a nivell dels ajuntaments.

Sí i tant. Però aquí hi va haver durant molt temps un estil de música que era el rock català que va ser com una bota que va estar aixafant a molta gent durant molt temps. Perquè molts diners públics anaven cap allà, els mitjans de comunicació en feien ressò i els ajuntaments col·locaven sempre aquesta gent en tots els seus programes.
Vull dir que quan hi ha hagut diners tampoc no ens han arribat a nosaltres. Els músics de blues no hem estat mai massa tinguts en compte.

Precisament per això és llàstima, i més ara que estem en un moment que el nostre blues està essent reconegut internacionalment. Memphis i Toulouse en són clars exemples.

I tant i tant. Tenim el goig de l’èxit de The Suitcase Brothers a Memphis que és una alegria per a tots. I coneixem de primera mà l’èxit de Chino & The Big Bet a Toulouse.

Ara m’han fet membre de la junta de l’EBU, de l’European Blues Union, on també hi tenim a Roser Valls. Som un conjunt de bojos del blues de tota Europa amb molts apassionats del gènere d’aquí i d’allí i tots fent feina. Hem decidit compartir coses i entre uns pocs hem aconseguit fer una moguda important. Intentem obrir portes i aconseguir més reconeixement.
Aquí, per exemple et trobes que a nivell institucional no hi ha cap interès ni cap preocupació pel blues. Sobre els resultats de The Suitcase Brothers o del Chino, no s’ha pas dit res, ni a les notícies, ni enlloc.
Tenim un fons de blues fantàstic i només n’hi ha dos en tota Europa. El de la Biblioteca Tecla Sala i el de Nottoden. I el Tecla Sala ara és el fons de blues de l’European Blues Union.
Hem aconseguit moltes coses importants amb el blues.

I a nivell de docència tenim l’Escola de Blues de Barcelona, pionera de tota Europa.

I tant i tant. Ara hi ha també la de Madrid però la de Barcelona fou la primera.




I a partir d’ara? Ara estàs immersa en la gira per a la presentació del disc?

Doncs sí. Aquest mes hem tingut molt bones presentacions. Al Festival de Jazz de Terrassa i ahir a la nit a Bescanó, en el Black Music Festival.
La setmana que ve, dissabte, el presentarem a l’Auditori Pau Casals del Vendrell. Així que ja haurem fet Tarragona, Barcelona i Girona. Només ens falta Lleida!
De cara a l’estiu anirem a la Vall d’en Bas, Sant Martí de Centelles, un festival de França prop de Montpeller, també anirem al Festival de Jazz de Platja d’Aro i estem oberts a contractació.
Amb Víctor Puertas tenim un bolo a Dinamarca i el mes que ve anirem a Sofia, al Sofia Blues Meeting.
Ara el què volem és empapar-nos de directes amb el grup i que les cançons vagin creixent. I tots aquests concerts que he dit sembla que asseguren que això passarà.

A curt termini tens algun altre projecte en solitari o en petit format o et concentres només amb la banda actual?

Ara estic amb la banda actual i estem pendents de treure el disc de Big Mama & Original Jazz Orquestra de la gira de l’any passat amb la gran orquestra del Taller de Músics. Ja està gravat i falta només acabar d’ultimar petits detalls.
Estic també amb dos projectes de duets, amb Sister Marion i amb Víctor Puertas.
Amb Sister Marion fem un concert molt peculiar i molt maco. Hem anat a buscar cançons fetes per dones i del seu repertori; cançons fetes per dones i cantades per elles.
I amb Víctor, fem un altre gènere, anem pel camí del swing i del country blues.

Tens pàgina web on podem estar informats de tots els teus projectes, veritat?

És una web que m’he fet jo i vaig actualitzant a l’agenda totes les dates del concerts. És una web molt personal, allà ho poso tot. 


 


Montse, un plaer i un honor. Moltíssimes gràcies per voler venir i compartir una estona d’aquesta nit de diumenge al Hall de l’Hotel.
Moltes felicitats pels 25 anys de carrera, pel disc, pels dos concerts que porteu i per tots els que us vénen. A algú com tu pràcticament no cal desitjar-li sort, però ho farem igualment perquè a tots ens va bé rebre’n una mica.
Molta sort i ens veiem aviat!!!

Si voleu escoltar l'entrevista original, només cal que feu un click en el podcast del programa:






Laura Novensà (Dra. Blues)

dimecres, 13 de març de 2013

Toulouse, viatge d’anada i tornada

Chino & The Big Bet es coronen subcampions del blues europeu!





El despertador que hi ha a la tauleta sona puntual a les 6.30h del matí. Però jo ja fa estona que no dormo, de fet no he dormit en tota la nit. L’emoció i els nervis m’han mantingut desperta, en un deliciós insomni.
Abans de tancar les bosses, comprovo un cop més que la bateria de la càmera està carregada, que tots els objectius són dins la motxilla i que la roba i els barrets són a la maleta. Ara sí, em vesteixo i em preparo per marxar. Ha arribat el dia, després de molt desitjar-ho som 8 de març. Això vol dir que deixo Barcelona per uns dies i marxo a Toulouse, a gaudir de l’European Blues Challenge.
Arribo al punt de trobada i conec els qui seran els meus companys de viatge durant aquests propers dies. Companys fantàstics amb els qui les 5 hores de trajecte passen volant. Dins el cotxe, parlem de blues, fem apostes sobre els grups del Festival i comentem els propers esdeviments que ja es couen a Barcelona. No ho diem però tots estem nerviosos, mirem el rellotge i els cartells de la carretera constantment. Quan en veiem un que anuncia que només falten 222 km per Toulouse un sospir s’escapa entre els ocupants dels seients del darrera. Les ganes d’arribar al nostre destí són més poderoses que qualsevol altra cosa.

Arribem a Toulouse pels volts de les dues i allí ens hi esperen més companys de viatge, una organització impecable, acreditacions de premsa i una visita llampec al nostre hotel per a deixar-hi la maleta.
Dinem a les cinc de la tarda, després d’anar a la sala de concerts per saludar Chino, Rod i Giggs i saber de primera mà com els hi ha anat la prova de so que tenien a les 14.40h. Estem cansats, afamats però molt contents, el moment s’acosta; en poc més de dues hores gaudirem de blues, blues i més blues i veurem damunt de l’escenari de Le Bikini a Chino & The Big Bet competint amb el bo i millor d’Europa.
Una altra visita llampec a l’habitació de l’hotel em deixa temps per obrir la maleta, descansar 10 minuts, fer una dutxa ràpida i posar-me la roba triada per a la primera nit.


El viatge de 15 minuts que separa el centre de Toulouse de Ramonville, el poble on es troba la seu de l’European Blues Challenge, se'm fa llarg. Falta molt poc perquè tot comenci i no em vull perdre cap detall.
Un cop allà, recullo la meva polsera i entro a la sala on, damunt l’escenari, els responsables de l’European Blues Union ja anuncien l’inici del Festival.  Tot seguit, la primera banda provinent de Latvia, “GZT” comença a sonar. I comença també la meva sorpresa a mesura que les diferents bandes pugen a l'escenari, hi trobo a faltar el blues en moltes d’elles. La barreja de soul, funky, folk i rock està molt més present que el blues i, fins i tot, que el R&B. Pere Puertas (Santos Puertas), subcampió de l’International Blues Challenge de Memphis d’enguany, ja m’havia comentat que, mentre a Memphis es prima i es premia el blues pur i sense barreges, Europa sembla que prefereix un blues carregat amb les influències dels diferents països on s’interpreta.
La majoria de les 9 bandes que passen per l’escenari de Le Bikini, (Bulgària es retira de la convocatòria per manca d’sponsors), ho fan sense pena ni glòria. Poques em criden l’atenció, a excepció del trio de romanesos “Soul Serenade”. Una jove banda acústica formada per Adelina Chivu, Andrei Rotariu i Andrei Codrut que es mou entre el blues, el gospel i el soul amb algunes pinzellades de country.


El “momentazo” de la nit arriba a les 22.30h, Chino & The Big Bet pugen dalt de l’escenari. Els preparatius són molt ràpids i sota l’anunci “and now, from Spain, Chino & The Big Bet” els instruments de Rod, Giggs i Chino comencen a sonar. Tenen molt poc temps per a demostrar a tothom el que són capaços de fer. 20 minuts escassos per a ficar-se tothom a la butxaca amb el seu blues original, sorprenent i ple de personalitat.

Molt pendents del seu rellotge, ens ofereixen un repertori molt ben triat que, malgrat començar un pèl fluix, va “in crescendo” i inclou els millors temes, tots propis, de la primera edició de SIX: “I'm on the road again”, “Hush”, “Bad Boys Blues” i l'enèrgica “Your love is dynamite”. No hi falta un tema homenatge a Robert Johnson “I believe I’ll dust my broom”, així com tampoc una mostra del característic bon humor d'Hernán al presentar el tema “Hush” amb una historieta prèvia en la que un nen es deixa portar pel mal camí incitat per la seva amiga però procurant que la mama no se n’enteri.
La banda està brillant, ens ofereix un espectacle totalment diferent al que havíem escoltat en les dues hores i mitja prèvies. Fa emmudir al públic assistent i se’l fa seu a partir del segon tema. Els meravellosos solos que ens regalen els tres components i la qualitat musical de tots ells aixequen constantment aplaudiments espontanis i grans exclamacions.
El jurat, igualment sorprès, riu amb les sortides d’Hernán, s’anima i aplaudeix els diferents temes com no ho havia fet fins a aquell moment.
Final del concert i èxit absolut. L’ambient que es respira a Le Bikini és diferent, hi ha hagut un abans i un després de la intervenció de Chino & The Big Bet. Una sensació que es confirma quan surto a fora a felicitar-los i comprovo com músics, aficionats al blues, responsables de l’organització i promotors feliciten efusivament la banda i s’interessen per la seva música.
Ja només queden dues bandes més abans d'acomiadar la primera nit de Festival. Dues bandes de les que destaco als belgues “Hideway”. Sis músics que interpreten un estil molt personal que es mou entre el blues, el gospel, el country, el jazz i el soul-funk.
Les portes de Le Bikini es tanquen pels volts de la mitjanit i tots nosaltres, camí de l’hotel, seguim emocionats amb l’actuació dels nostres i amb tot el que hem viscut aquesta primera nit.

Dissabte torna a ser un gran dia, després d’una mini volta per la ciutat, marxem cap a la mostra de les associacions europees de blues. Conec músics, faig nous contactes per la ràdio i observo, molt satisfeta, com Chino, Giggs i Rod continuen rebent felicitacions per la seva actuació.
Cap a les 17h, després d’un deliciós thé à la menthe en bona companyia, tots decidim tornar a les nostres habitacions i preparar-nos pel que serà la segona nit de concerts, on les 10 bandes que falten ens regalaran una mostra de la seva millor música i coneixerem als guanyadors de l’edició d’enguany.
Com a resum musical de la nit de dissabte destaco 4 bandes. Els representants de Dinamarca, “Chris Grey & the Blues Spand” ja que, malgrat no fer estrictament blues, sinó una barreja de funk, R&B i soul amb aires de blues tradicional, ens ofereixen 20 minuts de ritme excepcional i gran qualitat musical. Els holandesos “Sugar Boy and The Sinners”, 4 joves músics que toquen temes originals amb aires de la vella escola dels ‘60s amb molt de ritme i molta energia. Els italians “Veronica & The Redwine Serenaders”, un trio acústic de country blues que destaca clarament per la seva bona música, el protagonisme dels instruments antics i la seva originalitat. I “Tom Schneller Band”, els representants d’Alemanya, guanyadors del German Blues Challenge de l’any passat.

S’acaben els concerts i, novament apareixen els nervis, comencem a fer les travesses sobre els possibles guanyadors i a repassar les fotos de la nit per intentar que el temps passi més ràpid.
El moment decisiu arriba 15 minuts després de l'últim concert. Els 6 membres del jurat pugen a l’escenari per a presentar-se i tot seguit, responsables de l’European Blues Union, France Blues i Toulousse Blues Society es disposen a anunciar els guanyadors.
Dels llavis de Jean Guillermo, el vicepresident de l’European Blues Union, surt la millor frase que sento en tot el cap de setmana: “and the second place of the European Blues Challenge is for…, lo voy a decir en castellano, Chino & the Big Bet”. Crits, aplaudiments i més crits entre tots nosaltres i entre el públic en general mentre Rod Deville, Giggs Nother i Chino es dirigeixen a l’escenari per a recollir els rams de flors i les estatuetes que els coronen com a clars referents en el panorama del blues europeu.
Mentre encara cridem i aplaudim, s’anuncia a l’altre subcampió: Soul Serenade. I finalment, és el torn de conèixer els guanyadors: Veronica & The Redwine Serenaders un gran grup que sense cap mena de dubte ha fet un molt bon paper en el festival.
Ara és moment de veure’ls tocar tots junts, magníficament compenetrades dalt de l’escenari, les tres bandes ens regalen una petita Jam improvisada plena de moments impagables. Duel de contrabaixos, solo de bateria, riffs de guitarra i tot embolcallat per una magnífica veu femenina.
Després, festa grossa al backstage. Fotos, fotos i més fotos; amb el premi, sense el premi, amb els instruments... Petons, abraçades... Tots volem estar al costat de Rod, Chino i Giggs. Tots volem felicitar-los i passar una estona amb ells. Les cares de tothom, miris on miris, només reflecteixen felicitat.

Diumenge al matí, cansats, adormits i feliços iniciem el camí de tornada cap a Barcelona. I una sensació estranya sobre el pas del temps aquests dies m'envaeix. Han estat dos dies molt intensos, on tot ha anat ràpid i lent al mateix temps. Ràpid perquè ens ho hem passat tan bé que el temps ha passat molt de pressa i lent perquè hem fet tantes coses que sembla impossible que hagin passat poc més de 48 hores.
Dins el cotxe, tenim temps per dormir una mica, per fer-nos més fotos i per comentar un cop més els esdeveniments d’aquests dos dies. Em sento satisfeta per la bona qualitat del blues que es fa a casa nostra, pel reconeixement que se li dóna a nivell internacional i feliç d’haver pogut estar allà, de formar part de tota aquesta festa i treballar colze a colze amb magnífics companys.
Val a dir que res no hagués estat el mateix sense la presència de tots ells. Arribo al meu barri de Barcelona sobre les tres de la tarda amb un nus a la boca de l’estómac. Mentre el cotxe que m’ha portat a casa s’allunya, sé que una part del meu cor s’ha quedat a Toulouse i que mai no podré oblidar la ciutat francesa ni l’escenari on he vist triomfar al blues de casa.
I mentre remeno la bossa per buscar-hi les claus, em ve novament a la ment la imatge de tots els meus companys de viatge. Companys als qui només puc dir-los: moltíssimes gràcies per convertir aquest viatge en una experiència inoblidable!!!


 


Dra. Blues (Laura Novensà)