BLUES

HOTEL BLUES. ¿FINAL A LA FORÇA?

2012-01-28T13:05:00.000-08:00

Durant les darreres setmanes, i sobre tot, els darrers dies, està representant un gran esforç descobrir al Director rient pels passadissos de l’Hotel. Fins i tot, diuen les males llengües, que ha tornat a prendre la seva medicació. Du la preocupació dibuixada a la cara. Passa llargues estones davant la llar de foc tot acaronant el llom d’Igor. Ha suspès unes vacances que tenia programades a Miranda de Ebro. Ha anul·lat uns bitllets que tenia reservats per anar a visitar un amic a la presó a València. Però res de tot això sembla que sigui la causa del seu baix to.

El darrer diumenge al començar el programa, el Director es va dirigir a l’audiència i va explicar el que li preocupa de veritat darrerament. I la explicació és ben senzilla, i de complir-se els pitjors auguris, l’explicació, apart de senzilla podria ser trista, molt trista.

Ràdio Ciutat de Badalona, Badalona Televisió i la revista Bétulo, estan amenaçades de tancament pel govern de la ciutat de Badalona. Tot està en mans dels representants dels treballadors de Badalona Comunicació d’una banda, i dels polítics de l’altre. Prop de 80 llocs de treball estan en risc. I un número incalculable de persones de Badalona, Barcelona, Catalunya, i la resta del món, veuen perillar la seva eina d’informació, d’oci, o de participació, depenent de l’ús que en facin de la ràdio, la televisió o la revista esmentades.

Lògicament, Hotel Blues també desapareixeria amb aquest tancament, però els qui treballen per construir aquest show radiofònic estan disposats a fer mans i mànigues per si arriba aquest moment, traslladar-se a alguna ràdio que els vulgui donar cabuda. Però el Director no ho pot negar. Està amoïnat. Son dotze temporades, primer sota el nom de “El Blues de la Talaia” i després ja sota el nom actual d’“Hotel Blues”. Son moltes emocions, tensions, rialles i moments de radio en majúscules. Moments que viuen actualment un punt àlgid i dolç, i moments aquests actuals, en els que ningú en te cap gana de posar-hi punt i final.

Des de que ha arrencat l’any, han desfilat per l’Hotel artistes de la talla de The Answer, Ana Popovic, The Black Keys, Jenny Lewis, Bettye LaVette, Tracy Nelson, Trampled Under Foot, Wynton Marsalis, Eric Clapton, Tommy Castro, Big Pete, Janiva Magness, Terry Hank, Duke Robillard, Seasick Steve, Velvet Revolver, The Black Crowes, Jimmy Page, Rival Sons, Eric Gales, The Rolling Stones, Jimi Hendrix, Etta James, Vintage Trouble, Koko Taylor, Imperial Crowns, The Kenny Wayne Shepherd Band, The Robert Cray Band, Chris Duarte Group, North Mississippi Allstars, Buddy Guy, Junior Wells, Elmore James, ZZ Top, Screamin’ Jay Hawkins, Beth Hart, Joe Bonamassa, Imelda May o Big Mama Thornton.

I els Germans Subirana ens han descobert un univers nou. I aquest univers està habitat per tots nosaltres, i per personatges com el Padre Aaron Guzman, El Lobo que ve películas, o Elvira Darks.

Tenim l’esperança de que tot es pugui arreglar i l’Hotel segueixi allà on és per molt de temps, però hem de ser realistes, i vist com estan anant les coses en aquest país, ens podem esperar qualsevol cosa, fins i tot, que Igor sigui el nou alcalde de Badalona. Home, matèria gris no n'aportaria gaire, però més que amb l’actual si que n'hi hauria, no?

Aquí us deixem els podcast dels tres darrers programes.

Hotel Blues 15/01/2012 by Oscar Eme Eme

HOTEL BLUES. 11/12/2011 i 18/12/2011. 13è i 14è PROGRAMA. SWEET HOME MIRANDA DE EBRO I AMAZING GRACE FOR CHRISTMAS. CLOENDA D'ANY A L'HOTEL BLUES.

2012-01-07T08:20:00.000-08:00

El Director vol començar l’any posant una miqueta d’ordre a l’Hotel, que aquests darrers dies a estat tancat al públic i habitat únicament pels membres de l’staff tècnic del programa. El Director, Dragone, el Becari, Montse Cuberes i Igor han estat celebrant a la seva manera les festes i xerrant, xerrant molt, sobre l’incert futur de Ràdio Ciutat de Badalona. Els Subirana van desaparèixer instants després d’acabar el darrer programa i encara no han donat senyals de vida. Catalans, prengueu precaucions, poden estar amagats darrera de qualsevol cortina.
En aquesta operació de reordenació, el primer és el primer. Els dos darrers programes de l’any 2011 encara no havien estat comentats en aquest blog.
El passat 11 de desembre, tot estava preparat al hall de l’Hotel amb més ritme de les ones, per rebre una vegada més als germans més inadequats de Gratallops, els Germans Subirana, que, evidentment, no varen fer acte de presència a l’inici d’aquest. El programa va arrencar amb un sentit homenatge a la figura del desaparegut Hubert Sumlin, que amb un deliciós “You Can’t Change me” va encendre el foc del blues aquella nit. Eric Clapton, Tom Waits, Cyndi Lauper, Buddy Guy i Tommy Castro, varen anar mantenint la flama encesa i la varen alimentar fins fer adquirir al Hall de l’Hotel aquell ambient que només s’aconsegueix les nits de diumenge a l’Hotel Blues. Entre tema i tema, es van anar sabent més coses sobre l’estat físic i la ubicació dels Germans Subirana. Una trucada de l’Amadeu amb la veu de la angoixa personificada, va posar en alerta la resta de l’equip i com no, a l’audiència. La trucada demanant auxili es feia des de Miranda de Ebro, pràcticament la segona casa dels de Gratallops. El degoteig de notícies dibuixava un panorama inquietant, grotesc, esfereïdor...
Pel que semblava, la Guardia Civil havia detingut al Cirili Subirana per dur a terme unes pràctiques estranyes rera les cortines d’un geriàtric de la localitat. “Res que no faci a casa” va declarar posteriorment l’implicat.
Després d’unes tenses negociacions, la direcció de tresoreria de l’Hotel va decidir pagar la fiança imposada per les autoritats per deixar en llibertat a l’acusat.
L’ambient al Hall de l’Hotel va quedar enrarit i Dragone i el Director varen decidir d’aplicar el millor perfum per dissipar l’olor d’ovella. Otis Redding, Ben Harper, Sam Cooke, Lucky Peterson, J.J. Grey, The Derek Trucks Band, Big Dani Perez R&B Band, Leslie West i Danko Jones, varen ser les essències escollides per a aconseguir el perfum perfecte, “l’eau du soul-blues-rock”.
I a la setmana següent, el 18 de desembre, les aigües van tornar a la seva llera.
Amb l’única baixa al hall de l’Hotel del Becari, vàrem poder assistir al famós mundialment “Especial de Nadal d’Hotel Blues”. I no, al dir “especial de Nadal” no volem fer referència a Cirili Subirana disfressat de Rudolph, el ren del nas vermell. Estem parlant del darrer programa abans de Nadal, on cada any es poden escoltar als artistes habituals de l’hotel amb més ritme de les ones, interpretant nadales i cançons al•legòriques a l’època nadalenca.
I una vegada més, per segon any, els Subirana s’hi van afegir, aportant el seu punt de vista sobre el significat d’aquestes dates, basant-se en el seu ja famós mètode d’observació, selecció i posada en coneixement del públic. I, si s’escau, fins i tot debat sobre l’exposat.
I una vegada més, la conjunció entre la vessant musical i la vessant d’investigació, va tornar a deixar un programa per al record. Els Germans Subirana varen posar sobre la taula un mètode per no caure en la depressió que en alguns casos provoquen aquestes dates, encara que, a jutjar per les conclusions extretes pels de Gratallops i Dragone, no sabem si aquest mètode va ser entès del tot. També es varen atrevir els tarragonins amb la vessant musical, aportant una versió de l’Amazing Grace que passarà, si o si, a la posteritat. Sa majestat, el Rei, el gendre de l’Urdangarin, va tornar a desitjar a l’audiència unes bones festes, va tornar la “oveja naranja”, Leonardo Dantés també va fer com el Rei, però cantant, o...bé si, cantant..., un inquietant grup musico-vocal ens va comunicar que Jesús és amic seu, ...i nostre, ...i de tots. Vàrem veure com desitgen les bones festes a la ràdio argentina, vam recuperar a Marisa Naranjo i la vam col•locar al lloc que mereix històricament, i també amb Marisol, Pepa Flores, tot veient la influència a nivell internacional, que va tenir en el seu moment, la seva interpretació del que son els Nadals. I cap al final vàrem rebre la felicitació de Nadal de Chewaka, i la d’uns parents seus d’origen ucrainià, que ja s’havien fet famosos a l’Hotel per la seva versió del “Highway to Hell” dels AC/DC (Jailo Prejai).
En la vessant musical, una vegada més, com ja havíem comentat, una selecció dels més grans del blues i el rock fent nadales. En aquesta ocasió, qui va pujar a l’escenari del hall de l’Hotel varen ser The Brian Setzer Orchestra (uns habituals d’aquests especials), Ramones, AC/DC, Bob Dylan, Lil’ Ed & The Blues Imperials, Little Charlie & The Nightcats, B.B. King, John Lee Hooker i Lynyrd Skynyrd.

A continuació us deixem els dos podcast dels esmentats programes.
Que ho gaudiu.

LA NIT DELS INNOCENTS: SOLIDARITAT A RITME DE BLUES

2012-01-03T02:43:00.000-08:00

Si el dia del innocents es caracteritza per ser un dia diferent i divertit, la nit del 28 de desembre a Barcelona no podia acabar de millor manera, la Sala Apolo 2 va ser l’escenari d’una gran festa a la solidaritat.
La Nit dels Innocents va celebrar la seva sisena edició. I, com l’any passat, tenia per objectiu recollir joguines, llibres i contes per a les nenes i els nens allotjats a La Casa dels Xuklis, una residència creada a partir d’una iniciativa de AFANOC (l’Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya).
La Casa dels Xuklis és una residència d’Horta on els nens afectats de càncer que viuen fora de Barcelona poden allotjar-s’hi mentre reben el tractament. En aquest espai, els infants, juntament amb les seves famílies, poden sentir-se acollits, compresos i pràcticament “com a casa”. En un entorn tranquil, situat a prop de l’hospital on reben l’atenció mèdica i pensat per atendre a la gran diversitat de nenes i nens de diferents edats (entre 0 mesos i 18 anys) i les seves famílies, tan culturalment com socialment.
La Casa dels Xuklis atén l’estada, les necessitats i els serveis de les nenes, nens i les seves famílies de manera totalment gratuïta, per tant, per poder dur a terme els seus objectius necessita la participació de les institucions públiques, de les empreses privades i de tots nosaltres.
És per aquest motiu que el programa Bad Music de la televisió de l’Hospitalet organitza aquesta gran iniciativa, en la que, enlloc de comprar entrada, els assistents han d’aportar alguna joguina o, com a novetat en l’edició d’enguany, algun llibre o conte infantil. Un gran grup de bandes representatives de Barcelona es reuneixen i actuen voluntàriament i sense cobrar per a fer possible aquesta gran festa i fer-nos gaudir del blues i el rock més solidaris.
En l’edició d’aquest any hem pogut comptar, per ordre d’aparició, amb: Txus Blues & Jose Bluefingers, No More Dramas, A Contra Blues, Very Pomelo, Big Mama & The Crazy Blues, Big Mama & The Blues Messengers i la SBB Blues Band.
Totes elles varen estar espectaculars dalt de l’escenari d’un Apolo 2 ple de gom a gom amb un públic de totes les edats que ballava i gaudia amb cada nou tema.
Les bandes van oferir-nos bàsicament un gran repertori de blues, amb algun tema de rock, barrejats amb unes versions molt particulars de clàssics infantils entre els que cal destacar “The Flinstones” en format blues, magistralment interpretada per The Blues Messengers o “Dartacan y los mosqueperros” o “La abeja Maya” de la mà de la SBB Blues Band que van fer les delícies de petits i grans. De fet, m’atreviria a dir que els grans encara ballaven i saltaven més que els petits per la sala Apolo 2 recordant la seva infància amb les històries de l’entranyable abella.
De la impressionant nit de dimecres, cal destacar la presentació en exclusiva d’un dels temes del nou disc de Big Mama Montse & The Crazy Blues amb Víctor Puertas als teclats. El tema es titula “Blues all over” i va obrir-nos boca pel nou disc que començarà a gravar-se a meitat de gener i de ben segur que serà tot un èxit.
Després d’aquest gran blues va arribar el que podríem qualificar com el “momentazo” de la nit, The Blues Messengers van retrobar-se dalt de l’escenari després de 20 anys sense tocar tots junts. Amb Big Mama varen interpretar diferents temes molt coneguts, alguns de ben moguts com “Woke up this morning” i d’altres més suaus i màgics com “Gee Baby” un dels temes amb els que Big Mama va recordar-nos els inicis del grup i va explicar-nos que, fins i tot, van fer-lo servir per a gravar la seva primera maqueta.
Després de deixar a tots els assistents amb la boca oberta, Big Mama va deixar pas a The Blues Messengers perquè ens demostressin com la humanitat ha estimat el blues des de l’Edat de Pedra amb la seva personal versió de “The Flinstones” o com els coneixem aquí, “Els Picapedra”.
El punt i final a la nit màgica va donar-lo l’estrena mundial de la banda de La Societat de Blues de Barcelona: SBB Blues Band formada per Reginald Vilardell, Joan Ventosa (Bad Music Blues), David Sánchez, Miriam Aparicio, Lluís Souto i Alberto Noel Calvillo (A Contra Blues). Van ser la banda que més temes infantils va interpretar, provinents tant de sèries clàssiques infantils (“La abeja Maya” o “Dartacan y los mosqueperros”) com de cançons extretes del cançoner infantil popular (“El gripau blau”), intercalant, això sí, algun magnífic blues.
Podem afirmar que els pròposits de La Nit dels Innocents van acomplir-se amb escreix; bona música: la gran qualitat dels músics i dels temes interpretats va ser immillorable. Festa: tots els assistents van passar-s’ho molt bé, van gaudir dels grans artistes i, durant unes hores, van poder fer un petit retrocés cap a la infància. Solidaritat: la muntanya de joguines, llibres i contes que omplia l’entrada era impressionant. L’any passat van recollir-se unes 500 joguines, esperem que la xifra s’hagi superat amb l’edició d’enguany i que els més de 1300 nens i nenes que cada any visiten la Casa dels Xuklis per rebre tractament contra el càncer puguin ser una mica feliços mentre juguen o miren contes i s’oblidin una estona de la greu malaltia que pateixen i els obliga a estar lluny de casa seva, de la seva família i dels seus amics. Perquè malgrat tot només són nens i tenen tot el dret en somniar cada nit en un país multicolor.

Laura Novensà

BIG DANI PÉREZ. LUZ DE GAS. BARCELONA 16/12/2011. ÈXIT EN FORMAT DE CANVI INTEL.LIGENT.

2011-12-20T08:32:00.000-08:00

La sala Luz de Gas de Barcelona va tenir el privilegi, el passat divendres 16 de desembre al vespre, de ser l’escenari de la presentació del disc Smart Change, el segon àlbum en solitari del gran saxofonista barceloní Big Dani Pérez.
Tots els assistents a Luz de Gas vam gaudir d’un espectacle d’una qualitat musical immillorable, fresc i molt treballat, amb moltíssimes sorpreses i on no hi van faltar molts dels col•laboradors del disc.
El públic va entregar-se totalment des de la primera nota, tothom estava molt concentrat i immers en els temes, alhora que acompanyava i animava als músics amb aplaudiments espontanis, movent el cos al ritme de la música i repicant els dits.
Només començar el concert, l’escenari va ser ocupat per 6 grans músics: Marc Ruiz (bateria), Carlos Pérez (contrabaix), Marc Ferrer (piano), Pau Ruiz (guitarra), Victor Puertas (hammond) i Big Dani Pérez (saxo tenor). Junts van interpretar temes del nou disc com “Crossin’ the city”, “Adagio in gm” o “Smart luxury”, tema que Dani va escriure inspirant-se en un anunci de rellotges de luxe del que ell n’és la imatge.
Els primers convidats de la nit no van fer-se esperar massa, el cantant Agustí Burriel va aparèixer a escena per a interpretar temes del primer i del segon disc de Big Dani. Fent gala de la simpatia i el gran carisma que el caracteritzen va interpretar “Last nite” i la magnífica adaptació del tema “Fever”, tots dos de l’àlbum Honkin’ Fever, el primer disc de Big Dani Pérez. Del segon disc, va regalar-nos “Melow me” i una gran cançó dedicada al propietari del famós club de jazz de Rambla Catalunya on tantes i tantes vegades hem pogut gaudir de les seves actuacions “Bel-luna”. D’ambdós temes Agustí n’és el coautor, juntament amb Dani Pérez.
El següent convidat en sortir a escena fou un dels millors contrabaixistes del panorama actual, Ivan Kovacevic. Sorprenent i inimitable com sempre, agafant el contrabaix amb fermesa però alhora amb tendresa, talment com si es tractés de la seva parella de ball, va pujar a l’escenari per a compartir uns quants temes amb la banda, “Back in Barcelona” que Big Dani va escriure per celebrar com se sent de feliç quan torna a Barcelona després d’anar-se’n de gira o “Solitude” un altre tema del Dani composat en una nit de soledat i insomni.
Però el plat fort amb Ivan a l’escenari va arribar amb el tema “Bye bye baby”, del qual Kovacevic és el responsable dels arranjaments i amb el que Agustí Burriel va tornar a aparèixer en escena per a cantar-lo. En aquest tema també vam poder gaudir de la presència de Cesc Miró (trompeta), Ignasi Poch (saxo alt) i Pere Miró (saxo baríton). Amb els instruments de vent, la sala Luz de Gas va adquirir una atmosfera especial, un ambient màgic que es respirava des de tots els racons de la sala i que va aconseguir que ningú no pogués parar de moure’s al ritme de la música.
L’apoteòsic final de l’espectacle va arribar de mans del famós pianista Lluís Coloma, quan les seves mans van començar a acariciar el piano, aquest va cobrar vida i van aparèixer melodies inimaginables. “A change is gonna come” van donar el punt i final a una nit increïble que no va deixar indiferent a ningú i en la que cap dels assistents va quedar decebut amb aquest nou disc de Big Dani Pérez.
Podem dir que Smart Change representa un canvi en comparació amb el primer disc, és un disc més madur, amb temes més profunds que deixen entreveure els sentiments del compositor. Però alhora, és un complement perfecte al primer disc, ens mostra una clara evolució en la música de Big Dani que no para de créixer ni de sorprendre’ns en cada nou concert i en cada nou tema que composa. A més, al disc també hi trobareu una magnífica versió del tema “Back to black” d’Amy Winehouse interpretada per una de les millors veus femenines de Barcelona, Myriam Swanson.
Segur que Smart Change tindrà molt d’èxit perquè és un disc que enganxa, escoltar les primeres notes de qualsevol dels temes et manté enganxat a la resta del disc amb el desig que la música no s’acabi mai. Exactament la mateixa sensació que va deixar-nos el final del concert a Luz de Gas.
Quan va acabar-se el bolo, a mi personalment, va envair-me la tristesa durant uns minuts, no em podia creure que dues hores haguessin passat tan ràpid ni que els músics ja abandonessin l’escenari aquella nit. Tenia certa recança per abandonar la cadira en la que vaig estar gaudint del concert. Semblava que el públic que m’envoltava tenia la mateixa sensació que jo, ja que poc a poc els assistents s’aixecaven de les cadires però contínuament es giraven i miraven cap a l’escenari amb la mateixa esperança que jo, l’esperança que potser algun nou tema sonés i l’espectacle continués.
El virtuosisme de tots els músics que van ocupar l’escenari la nit de divendres va aconseguir que els assistents ens oblidéssim de la resta del món i ens transportéssim al particular món de Big Dani, un món format per una característica fusió d’estils i on l’única cosa que importa és que les notes no deixin mai de sonar.

Laura Novensà

HOTEL BLUES. 4/12/2011. 12è PROGRAMA. LLUÍS COLOMA "ROCKIN' MY BLUES IN CHICAGO", HOUSE BOOGIE PARTY i VIII BLUES & BOOGIE REUNION.

2011-12-13T04:55:00.000-08:00

El diumenge passat l’Hotel va rebre la visita d’un dels seus convidats il•lustres. El mag de les 88 tecles Lluís Coloma. El gran pianista vallesà va acomodar-se de nou al hall de l’hotel amb l’agenda plena d’esdeveniments per explicar.
D’entrada ens va venir a presentar el seu darrer llarga durada, “Rockin’ My Blues in Chicago”, un disc de piano blues exquisit que el músic a enregistrat a la ciutat del vent, amb l’inestimable ajuda i producció del seu bon amic i mestre del piano blues de Chicago, H. Charles Goering ( Barrelhouse Chuck).
El treball és un homenatge als grans mestres del piano blues de Chicago que en Coloma admira. Little Brother Montgomery, Leroy Carr, Otis Spann, Big Maceo, o Med Lux Lewis entre d’altres son invocats pel sempre respectuós i apassionat Lluís Coloma. Un treball impecable i que transporta a l’oient molt lluny en el temps, sense però, perdre la frescor i la netedat auditiva de la època en que vivim.
El mestre ens va presentar també una proposta que ja està duent a terme per a presentar aquest àlbum. Es tracta de las House Boogie Parties.
Es tracta de recuperar d’alguna manera les Rent Parties, festes que es realitzaven en cases particulars cap a la dècades dels 30/40 als EEUU, on els pianistes de blues i woogie tocaven davant d’uns quants amics, que amb una petita contribució ajudaven a pagar el lloguer de la casa. Només es necessari l’espai, un piano, i entre 10 i 20 amics.
A la plana de facebook de les Hose Boogie Party s’hi poden fer les inscripcions i en poc temps l’equip del Lluís contacta amb els interessats i... a gaudir del blues i el woogie de ben a prop!
El tercer tema que va presentar-nos en Lluís Coloma va ser la VIII Edició de la Blues & Boogie Reunion, que es durà a terme com ja és tradicional, els propers 5 i 6 de gener de 2012 a la Nova Jazz Cava de Terrassa.
En aquesta ocasió, compartiran escenari, en una proposta original i espectacular com poques, els pianos de Barrelhouse Chuck, Frank Muschalle i el mateix Lluís Coloma, amb el suport de Manolo Germán al contrabaix i Marc Ruiz a la bateria.
Dragone i el Director varen passar una bona estona així, xerrant amb el Lluís Coloma i prenent bona nota de tota la informació que va portar i de la musica que va sortir del seu disc i de la dels partcipants en aquesta nova edició de la Blues & Boogie Reunion, Barelhouse Chuck i Frank Muschale.
Però la nit va venir carregada amb molta més música, que va córrer a càrrec d’artistes com The Right Ons, que han meravellat a l’staff de l’hotel amb el seu nou disc “Get Out”, Rory Gallagher, del qui s’acaba de llençar al mercat un nou àlbum pòstum “Notes From San Francisco”, Danko Jones per recordar que estarà en concert a Barcelona el dimecres 14 de desembre a la Sala Apolo, Moreland & Arbuckle que continuen presentant el seu nou àlbum “Just a Dream”, Southside Johnny que complia anys, i els seus Asbury Jukes, facturant un espectacular “Woke up this morning” del seu excel•lent “Pills & Ammo”, Trampled Under Foot amb una nova entrega del seu flamant “Wrong side of the blues”, Down Home imposant el seu ritme endimoniat per anunciar el seu concert del 8 de desembre a la 2 de la Sala Apolo, o John Mayall, per celebrar el seu aniversari, acompanyat dels seus incombustibles Bluesbreakers, que varen acomiadar el programa amb “Palace of The King".

Per a més informació:

www.bluesboogiespain.com

www.lluiscoloma.com

HUBERT SUMLIN. 16/11/1931 - 4/12/2011.

2011-12-05T12:51:00.000-08:00

Hubert Sumlin ha mort. Ha mort un altre representant d’una generació de músics que tenien quelcom, que tenien “allò”. Gran part del millor que Hubert va fer, bona part de la gran tasca que en Hubert va fer per assolir l’estatus d’home que te “allò”, ho va fer com a integrant de la banda de Howlin’ Wolf. L’any 1976, el llop va deixar d’udolar i en Hubert va començar a anar de tort, si és que no hi anava abans. Va tractar de seguir amb la seva tasca d’home de grup recolzant Eddie Shaw, però no va quallar perquè en Hubert va decidir de provar-ho en solitari. No se’n va sortir, bàsicament perquè no era mai sol, l’alcohol no el deixava agafar l’embranzida definitiva. A la dècada dels noranta ho va aconseguir. El reconeixement li va arribar. Músics de la fornada dels darrers 60’s (Hendrix, Clapton, Richards...) el varen assenyalar com a referent i influència indiscutible. Al 2002 se li va diagnosticar un càncer de pulmó del que seria intervingut extirpant-li parcialment l’òrgan. Keith Richards era l’encarregat en l’actualitat de pagar les despeses mèdiques del seu ídol. Als darrers anys, Sumlin, quan la seva salut li ho permetia, pujava a l’escenari amb l’ajut d’una botella d’oxigen. Les imatges de l’actuació de Sumlin al Crossroads Festival de l’any 2010 representen la dignitat absoluta del músic de blues. Recentment la revista Rolling Stone el va situar en la posició nº 40 d’entre els millors 100 guitarristes de la història.

HOTEL BLUES. 27/11/2011. 11è PROGRAMA. JIMI, FREDDIE, CHINO, MARIANA LA LOCA Y EL VUELO YÓGUICO. RESACA ELECTORAL A HOTEL BLUES.

2011-12-04T10:14:00.000-08:00

La de diumenge passat va tornar a ser una gran nit d'Hotel Blues 2.0. Els Germans Subirana varen tornar a visitar el hall de l'hotel, i una vegada més ens varen fer obrir els ulls cap a un món que creiem que coneixem però del que vam veure que encara n'hem d'aprendre molt. La política en el nostre país. Fent un repàs als resultats de les eleccions celebrades el diumenge anterior, els de Gratallops ens varen ensenyar que hi ha vida més enllà de PSOE, PP, CiU, o UPyD.

Vàrem assistir a l’espectacle ofert per genis de la comunicació com José Ramón Bauzá o Oscar López,. Vàrem descobrir partits com el Partido del Metal, el PATO, o el Partido de la Ley Natural i així ens vam adonar que no només existeixen els dos partits polítics majoritaris, sinó que n’hi ha molts més i segurament, molt més interessants. Vàrem saber que Mariano Rajoy amaga una història molt interessant dins algun armari, que José Luís Rodríguez Zapatero te algun que altre problema amb el consum de segons què, i sobre tot, vàrem descobrir que a l’equip de l’Hotel Blues preocupen temes importantíssims que conviden a encesos debats. En aquesta ocasió, el tema llençat per a un anàlisi individual o col·lectiu dels catalans va ser : “Qui guanyaria a hòsties. Franco o Spiderman?” Reflexionem-hi.

En l’apartat musical, Dragone i el Director varen dedicar-se a combinar clàssics del rock and roll, com Hendrix, The Band, Cream o Queen, amb alguna novetat del mercat blues-rock, com el més nou de The Chris Duarte Group, “Blues in The Afterburner”. També vàrem tornar a gaudir del treballs recentment estrenats a l’Hotel de The Kenny Wayne Shepherd Band, Leslie West o Eric Sardinas. I vàrem tornar a gaudir una altre vegada del gran disc que s’ha marcat un vell conegut del programa, Chino & The Big Bet, un dels protagonistes destacats, en tots els sentits, de la Nit de Blues i Woogie del Festival de Jazz de Barcelona.

En definitiva, una altre gran nit de música i investigació al servei de Catalunya.

I aquesta nit, tornen les Hotel Blues Classic Nights, amb un convidat de luxe, Lluís Coloma. Això és un no parar.

HOTEL BLUES. 20/11/2011. 10è PROGRAMA. AJUDA HUMANITÀRIA EN FORMA DE BLUES-ROCK PER PALIAR ELS EFECTES DEL TSUNAMI BLAU.

2011-11-26T09:07:00.000-08:00

Mentre el país sencer s'anava tintant de blau, i gavines afamades començaven a tapar el sol dels nostres cels, un petit reducte ubicat a Badalona tractava de pal.liar els efectes del pànic ciutadà amb una recepta terapèutica i desengoixant única, un beuratge la recepta del qual només coneixen els druides que habiten aquest petit i pintoresc llogaret anomenat Hotel Blues.
D'entrada, els ingredients d'aquest beuratge son prou coneguts per tots, però la manera de barrejar-los, la cura en la selecció de la matèria primera, l'amor amb que ho serveixen (més aviat sexe que no pas amor, però tant se val) i el que és més important, l'alienació de tot el que passa al seu voltant, fan de la recepta d'Hotel Blues un producte únic i inimitable. Que el teu país es el capdavanter en qualsevol aspecte, Hotel Blues per tocar de peus a terra, que el teu país, al contrari, n'és el darrer en tot, Hotel Blues per aixecar la moral. Que el govern del teu país és totalment inoperant, o que es creu que és el millor i el més "guapu", que t'apugen els impostos, que et cobren si vols que el metge t'enganxi el braç que has perdut al voler pagar la lletra de la teva hipoteca, que si vols aprendre a llegir i escriure per pogué entendre com i quan els governants del teu país t'estan robant i de pas fent alguna micció a l'interior de la teva boca mentre sostenen que és cosa de la climatologia de la teva zona de residència... Hotel Blues.
No et preocupis, Hotel Blues et servira un remei presentat en píndoles d'administració setmanal (que pot ésser d'administració diària si et baixes els podcast) que farà que afrontis el teu dur dia a dia "amb il.lusió", amb la millor selecció de blues-rock, i amb bon humor. La resta continuarà igual, eh! Impostos més alts, menys sou, nadals al Corte Inglés, pista de gel a la Plaça Catalunya, i dos milions d'euros al grup Godó.
I quins ingredients van utilitzar els cheffs del blues-rock de l'Hotel Blues Classic Nights? Prenguin nota i no ho provin a casa, les receptes de la tele mai surten coma la tele, ...perdoneu, però algú ho havia de dir!

100g de Black Lightning - The BellRays (Black Lightning)

100g de Have a Real Good Time - Trampled Under Foot (wrong side of The Blues)

250g de Sting Me - The Black Crowes (The Southern Harmony & Musical Companion)

100g de Just a Dream - Moreland & Arbuckle (Just a Dream)

100g de Purple Neon Lights - The Right Ons (Get Out)

150g de When My Train Pulls In - Gary Clarck Jr. (Worry No More)

100g de Medicine - Tab Benoit (Medicine)

100g de A Good Living Alone - Eddy "The Chief" Clearwater (West Side Strut)

250g de Back of My Hand - The Rolling Stones (A Bigger Bang)

100g de Reset Rewind - Ana Popovic (Unconditional)

250g de The Weight - The Band (Music From Big Pink)

100g de Golden Rule - Charle Bradley (No Time For Dreaming)
100g de I Can't Complain - JD McPherson (Signs & Signifiers)

100g de Wrapped Out In The Blues - Walter Trout (Commond Ground)

250g de Sweet Child O'mine - Guns n' Roses (Appetite For Destruction)

Servir ben calent i remullar amb un bon caldo, aigua de foc o zarzaparrilla i que vagi de gust!

I recordeu. Si consumiu Hotel Blues i la gent us mira malament per aquest motiu, penseu que n'hi ha que estan pitjor, ...a Castelló sense anar més lluny, Toni Cantó ha tret un escó... i per UPyD!!!

Ah!! I aquesta nit, els Germans Subirana tornen a l'Hotel per analitzar a fons els resultats electorals. Mariano tremola!!!!

HOTEL BLUES 13/11/2011. 9è PROGRAMA. LED ZEPPELIN I LES REINES DE LA BELLESA INTELIGENTS.

2011-11-19T15:00:00.000-08:00

El diumenge passat vàrem viure una molt instructiva nit a l’Hotel Blues. Vàrem tenir lliçons d’història del rock & roll i vàrem assistir al desmuntatge d’un mite.

Els Germans Subirana ens van demostrar que el tòpic de “les misses son tontes” és totalment fals. Valent-se d’uns documents audiovisuals d’un incalculable valor, els de Gratallops ens varen fer reflexionar, rectificar i pràcticament emocionar, al comprovar que les reines de la bellesa son portadores de la matèria gris més sàvia i a la vegada menys valorada i més desdibuixada. Veritables perles que van posar, després d’anys i anys d’infàmies, a aquestes dones en el lloc que les hi pertoca per mèrits propis.

I en l’apartat musical, com dèiem al començament, l’staff de l’hotel amb més ritme de les ones, ens va convidar a celebrar el 40è aniversari del llançament del disc “IV” dels britànics Led Zeppelin. El disc, que passarà a la història com un dels àlbums més importants i influents del rock & roll, va servir d’excusa per escoltar el potent hit, precisament “Rock and Roll”, per obrir de manera exuberant el programa i per escoltar la versió que es varen marcar Magic Slim, Billy Branch i James Cotton del tema també inclòs a l’esmentat disc “IV”, “When The Levee Breaks”. També Bruce Springsteen s’afegí a les celebracions, ja que el seu mític recopilatori “Bruce Springsteen & The E Street Band Live 1975-1985” celebrava també els 25 anys de la seva publicació. L’imponent “Because the Night” va il·lustrar l’esmentat aniversari. També vàrem tastar les carns més generoses del blues de Nova York tot escoltant “It’s About You” del darrer àlbum de Popa Chubby “Back To New York City Blues”. JJ Grey & Mofro varen fer pujar la temperatura del hall de l’hotel amb el calent “On Fire”, un altre magnífic tall del seu magnífic disc en directe “Brighter Days”. Bonnie Raitt va bufar les 62 espelmes del seu pastís d’aniversari amb el sensual “I’m In The Mood” que es va marcar amb John Lee Hooker, pel disc “The Healer” del mestre d’entre els mestres.

La Tedeschi Trucks Band, amb “Love Have Something To Say” del seu aclamat “Revelator”, i els Studebaker John’s Maxwell Street Kings, amb “Low Down Woman” del seu “That’s The Way You Do”, varen dir l’última sobre les dones, en un programa on elles varen ser les veritables protagonistes.

I demà diumenge, una altre entrega de les “Classic Nights” d’Hotel Blues.

Stay tuned!!

HOTEL BLUES. 6/11/2011. 8è PROGRAMA. HOTEL BLUES PRESENTA HOTEL BLUES

2011-11-12T16:30:00.001-08:00

El vuitè programa de la temporada 2012-13 d’Hotel Blues ens va portar una versió millorada d’algun d’aquells programes que acostumaven a servir-nos els diumenges a la nit de fa uns anys des del mateix establiment. Una mena de viatge al passat amb les parets del hall de l’hotel pintades de nou i amb els mobles restaurats. Però abans d’abordar el contingut d’aquest vuitè programa, creiem oportú parar, contextualitzar, i reflexionar al voltant del concepte Hotel Blues.

Hotel Blues és actualment, quan s’ens presenta en el seu format 2.0, un programa amb una aposta única al dial. Una oferta que barreja una selecció musical molt acurada, concreta i centrada bàsicament en la música negra i el rock and roll, amb el sentit de l’humor més estripat, amb la intenció de fer passar una vetllada d’allò més divertida, i que a la vegada, compta amb tots els elements perfectament calculats per causar l’impacte i, fins i tot en alguns moments, la reflexió de l’oient.

Quan Hotel Blues s’ens presenta en el seu format Classic Nights, com és el cas del programa del passat diumenge 6 de novembre, hi trobem els elements característics de l’Hotel Blues de tota la vida, però amb un afegit, que no és altre que el de tractar de deixar de banda espais de temps potencialment autocomplaents en benefici d’una programació musical de qualitat, que cada cop ocupa més i més espai en un mateix marge de temps.

Si parlem dels qui se n’encarreguen de tot funcioni com funciona actualment, evidentment, hem d’assenyalar amb el dit a una sèrie de persones i personatges que programa a programa, deixen palès el seu talent i les seves ganes d’aportar el seu percentatge d’aquesta qualitat, per a fabricar un, segons els mateixos oients, dels millors productes radiofònics de l’actual graella de la ràdio al nostre país. (I que consti que això darrer no ho diem nosaltres, sinó que ho han expressat lliure i públicament diferents seguidors que habitualment s’expressen al facebook del programa).

Parlem sobretot de les aportacions dels, des de la temporada passada, nous inquilins d’aquest il·lustre establiment hoteler.

D’una banda, els germans Subirana, Amadeu i Cirili, Cirili i Amadeu, sobre els qui recau majoritàriament, el pes d’aquest nou estil d’Hotel Blues. Ells son els responsables de que els catalans s’en vagin a dormir els diumenges cada vegada amb un dolor abdominal més marcat. Els responsables de que l’Hotel s’hagi oblidat del significat de la paraula vergonya, o del concepte de programa petit, i que ara les paraules satisfacció i orgull omplin més racons d’aquest veterà establiment. Satisfacció senzillament, perquè actualment es el sentiment que es respira per tots els qui fan possible el projecte Hotel Blues, i orgull perquè cada vegada son més els qui segueixen aquest peculiar projecte, aquesta peculiar aventura, donant així la raó als qui fa un temps van creure de manera quasi suïcida , que aquesta peculiar aposta, aquesta peculiar aventura, es podia dur a terme.

Un altre dels qui a col·laborat a aquest creixement evident, ha estat sens dubte, el Becari. O La Comadreja Jedi, o La Musaranya DJ, o senzillament, Oriol Esteve. L’home que, desinteressadament, va posar en marxa l’espai de facebook fa uns tres anys, que l’any passat va passar a formar part activa en la conducció dels programes, i l’home que poc a poc s’ha anat guanyant cada vegada més i més espai, gràcies a la seva més que encertada aportació musical. Actualment, l’apartat musical d’Hotel Blues, ja no pot prescindir d’aquest element, per la seva diferència amb els altres dos conductors musicals de l’espai. De no haver existit aquesta diferència (dins el mateix context) d’enfocament, la seva aportació no hagués suposat cap pas endavant, que era al cap i a la fi el que tot programa de ràdio ha de cercar.

I feta aquesta contextualització, aquesta parada, aquesta reflexió, entrem en el que dèiem a les primeres línies d’aquest escrit.

El passat diumenge, ens vàrem trobar amb un Hotel Blues més Classic Nights que mai. Tot sols al Hall de l’Hotel, a la penombra de la llar de foc, ens vàrem trobar amb dos clàssics, una “copa-balón” de Magno i un batí de seda vermell, amb una inscripció daurada a l’esquena. “El Director”. Bé, el més correcte seria haver dit tres clàssics, perquè Montserrat Cuberes segueix comandant els controls tècnics, diumenge rera diumenge, des de la nit dels temps d’aquest Hotel Blues.

I aquests dos personatges es varen conjurar novament, per tal de dur a les llars que varen connectar amb l’Hotel amb més groove de les ones el passat diumenge, el bo i millor de l’actualitat i també del passat, del mon del rock i el blues.

Varen tornar a aconsellar algunes de les cites musicals que l’Hotel recomana de tant en tant, com la d’ahir divendres a la nit a la Faktoria d’Arts de Terrassa, on hi vàrem pogué gaudir novament de la presència del power-trio angles The Brew, que hi presentava el seu darrer disc “The Third Floor”. En el programa del diumenge passat, la banda anglesa va ser l’encarregada d’obrir foc amb el potentíssim “Six Dead” extret d’aquest tercer llarga durada recentment publicat. També ens varen recomanar el “1er Festival Blues Rock Vila de Gràcia” que se celebrarà el dissabte 26 de novembre al Centre Artesà Tradicionàrius . Per il·lustrar aquest festival, vàrem escoltar un dels darrers projectes d’Agustí Mas, la seva banda On Time, amb la seva revisió del clàssic “Every Day I Have The Blues”, inclòs en el seu disc “24 Hours”.

Ens varen il·lustrar amb tots els protagonistes musicals que intervenien en un vídeo que corre per la xarxa les darreres setmanes. La senzilla “curiositat” amb la qual es pot qualificar aquesta filmació en la que es veu a Keith Richards compartir escenari amb Johnny Deep interpretant “Key To The Highway”, va servir d’excusa perquè Dragone i el Director fessin gaudir als oients amb tot un clàssic com és el “Midnight Rambler” de ses Majestats Satàniques, The Rolling Stones extret de la edició del 40è aniversari del “Get Yer Ya-Ya’s Out”, o amb la interpretació del mateix “Key to The Highway” a mans de la Dereck Trucks Band des del seu disc en directe “Roadsongs”, o amb el record, per acabar de contextualitzar l’esmentat vídeo, de la banda que hi apareix també, junt amb els dos “Pirates del Carib”, ni mes ni menys que els Imperial Crowns, la banda de Los Angeles, que va tornar a sonar a l’Hotel amb el seu “Lil’ Death” del seu directe “Preachin’ The Blues”.

Dragone, a mig programa va decidir que, donat el caire marcadament blusero que anava adquirint el mateix, es permetia el luxe de programar un tema a plaer, un tema per a gaudir del blues en essència, el blues de tota la vida, el clàssic, vist per dos personatges contemporanis, Omar Kent Dykes i Jimmie Vaughan, que ara farà un parell de temporades es varen marcar un disc homenatge a Jimmy Reed espectacular, “On The Jimmy Reed Highway”. “You made me laugh”, va ser un luxe enmig d’un allau d’estrenes, algunes ja tastades, com el darrer treball de “Black Country Communion”, el seu disc “2”, del qual vàrem escoltar el single “Man in The Middle”, o el nou àlbum més calent de l’Hotel, el de Beth Hart i Joe Bonamassa, “Don’t Explain”, del qual vàrem escoltar la revisió que fan del tema del gran Bill Withers “For My Friends”. Per completar les reestrenes, Duke Robillard va tornar a pujar a l’escenari del hall de l’Hotel amb el tema “Quicksand”, del seu darrer llarga durada “Low Down & Tore Up”.

Els qui estrenaven disc aquest diumenge a l’Hotel varen ser tota la resta, que no son pocs, ni poques. “Al loro!!!”:

Lousiana Red & Little Victor’s Juke Joint, dels qui vam escoltar “Goodbye Blues” del seu disc “Memphis Mojo”, Rod Piazza & The Almighty Flyers, que des del seu “Almighty Dollar” ens varen obsequiar amb “Blue Shadows”, Lynwood Slim & The Igor Prado Band, que amb “Is It True?” del seu disc “Brazilian Kicks” deixaven una molt bona carta de presentació al’Hotel.

En l’apartat femení vàrem gaudir de l’oferta “dues millor que una”. Cyndi Lauper estrenava el seu directe “To Memphis With Love” acompanyada a l’escenari per Charlie Musselwhite per interpretar “Down Don’t Bother Me”. I la dona que ha enamorat Hotel Blues, Imelda May, que presentava el seu “More Mayhem” amb un dels temes inèdits que inclou aquesta regravació, “Road Runner”.

I pel final d’aquesta crònica ens hem deixat, l’estrena més esperada dels darrers set anys. Els mateixos que ha estat Tom Waits sense gravar material nou. El de Pomona va estrenar els seu flamant “Bad As Me”, amb la picada d’ullet que fa als Stones amb “Satisfied”, acompanyat entre d’altres, per dos homes que ja han estat nomenats abans, Charlie Musselwhite i Keith Richards.

Tot això condensat en dues hores, empaquetat amb molt de gust, i amb servei a domicili!

No es pot demanar més. Això son les Classic Nights d’Hotel Blues.

I Demà diumenge, tornen les nits 2.0, tornen…

…els Subirana!!!!!!!!!

HOTEL BLUES. 30/10/2011. 7è PROGRAMA. PUBLICITAT I BLUES. BREVATGE EXPLOSIU.

2011-11-05T10:49:00.001-07:00

Tant aclaparador i rotund ha estat l’èxit del darrer programa que tots els qui treballem en aquesta il.lustre institució del blues i l’oci nocturn, hem tingut un extra (fuaaaa!!!) de feina, que en el cas del qui s’encarrega d’aquest humil blog, l’ha dut a publicar amb molt de retard aquesta crònica.
Dit això i demanades les pertinents disculpes, què volen que els hi expliqui?! L’equip al complert de l’Hotel amb més ritme de les ones va protagonitzar una de les nits més complertes que es recorden d’aquest grup d'incansables treballadors i investigadors del benestar català. Benestar del que una part d’aquest equip tracta de tenir-ne cura a base d’una, cada cop més acurada, selecció de composicions que sacsegen les ànimes; es a dir, el bo i millor del blues, i del que l’altre part d’aquest inimitable equip tracta de tenir cura, regalant informació indispensable sobre els temes més importants i vitals que succeeixen al nostre voltant i que necessiten d’una anàlisi i uns estudis que només uns pocs escollits poden dur a terme. En aquesta ocasió els germans Subirana varen oferir als seguidors d’Hotel Blues, tots els elements que necessiten per a fer-se una idea de com, quan i perquè funciona i serveix, el complicat i en ocasions polèmic, món de la publicitat.
Una classe magistral que es va anar convinant amb una altre acuradíssima selecció musical, de tal manera que, poc a poc, minut a minut, va anar formant una teranyina de la que ningú dels qui s'hi varen apropar, s’en va poder desenganxar.
Els artistes que varen passar per l’escenari del hall de l’hotel varen ser gent de la categoria de: Nick Curran & The Lowlifes, que varen ser els encarregats d'obrir foc amb el seu "Reel Rock Party", tema inclòs en el seu darrer treball "Reform School Girl", Popa Chubby amb "She loves evrybody but me", del seu nou "Back To New York City", Tracy Nelson i "I shoot my Baby" pertanyent al seu disc "Victim of the Blues", Tedeschi Trucks Band i el seu "Bound for Glory" inclòs en l'aclamat "Revelator", Rick Estrin & The Nightcats amb "UBU", extret de l'àlbum "Twisted", Big Pete atacant "Act like you love me" acompanyat per Kim Wilson, en aquest tema del seu àlbum "Choice Cuts", Joe Bonamassa i "The Whale that Swallowed Jonah" del seu darrer treball en solitari "Dust Bowl", l'elegantíssim JD McPherson i "Country Boy", pertanyent a l'aclamadíssim "Signs & Signifiers", i Elvin Bishop, amb el repàs a tot un clàssic com el "Night Time is The Right Time" extret del seu disc en directe "Raisin' Hell Revue".

En resum, una nit més d'aquelles que s'han de qualificar de rodones a l'Hotel Blues. Apuntin aquests noms: Emili Dragone, Oriol Esteve, Amadeu Subirana, Cirili Subirana, Montserrat Cuberes i el Director. Conformen un del equips més demolidors de la ràdio catalana actual. No dubten en utilitzar les seves armes, que no son altres que la millor selecció musical i el humor més incisiu i espatarrant. Si se'ls troben un diumenge a la nit a les ones, ja saben del que son capaços.
Queden advertits.

HOTEL BLUES. 23/10/2011. 6è PROGRAMA. ENS VISITA BLUE HEART!!

2011-10-27T02:37:00.000-07:00

El passat diumenge es clausurava el “XXIV Festival de Blues de Cerdanyola”, i Hotel Blues acollia a una de las bandes que més s’està fent notar en el panorama blues del nostre país i que havia participat de l’acte de la jornada de clausura, el ja tradicional “Barbecue & Blues”.
Parlem, ni mes ni menys, de la banda Blue Heart. El seu frontman, Xavier Soranells, va compartir amb el Director, amb Dragone i amb el Becari, experiències, anècdotes, trajectòria, cafè, copa, puro i música en directe.
Si amigues. En Xavier Soranells, guitarra i veu de Blue Heart, es va integrar, com és habitual en els convidats al hall de l’Hotel amb més shuffle de les ones, en la dinàmica Hotel Blues i ens va regalar experiències viscudes als EEUU, on ha fonamentat un estil a la guitarra, que es reflexa i es palpa en tots i cadascun dels talls que composen el seu treball titulat amb el nom de la banda, “Blue Heart”. Varem saber, per exemple, d’on venia aquest nom, Blue Heart, varem saber les diferents maneres que te en Xavier de crear els temes, varem descobrir anècdotes de la seva vida americana, influències que el van marcar de petit, l’amor que li te als altres dos membres de la seva banda, l’Eudald Boluda (bateria) i el Fèlix Serra (baix), projectes futurs, i sensacions que es poden viure assistint a qualsevol dels shows de Blue Heart. Un plaer i un luxe que amés es va completar amb el repàs a temes del disc com “Going Down” amb la col•laboració de David Muñoz “Gnaposs” a la guitarra, “I need a Woman” i “My Mind”. I com a regal per a sibarites, l’ interpretació en directe i en acústic d’un dels temes que s’inclouen en el disc, un elegantíssim “Give me a hand”.
Per la resta, en la línea habitual de l’Hotel. En aquesta ocasió, la esmentada línea la van marcar artistes com Rod Stewart i Ron Wood, que varen incendiar d’entrada el programa amb la seva revisió del clàssic de Chuck Berry “Sweet Little Rock ‘n Roller”, o com Leslie West, que va demostrar el seu bon estat de forma després de passar recentment per un episodi molt difícil en el que respecta a la seva salut, amb l’estrena a l’hotel del seu nou treball “Unusual Suspect”, del que varem escoltar “Standing on Higher Ground”. El nom d’Eric Clapton va estar pressent en moltes ocasions durant la nit i la seva vesant més blusera va quedar patent amb la magnífica interpretació del gran clàssic “Worried life Blues”. Varem celebrar la recent paternitat de Warren Haynes degustant un altre tastet del seu àlbum en solitari “Man in Motion”. I varem bufar les espelmes del pastís d’aniversari del gran Tom Petty tot escoltant la potent “I Should Have Known it” del darrer llarga durada del de Gainesville i els seus Heartbreakers, “Mojo”. Jason & The Scorchers interpretant “Deep Holly Water”, tema extret del seu disc “Hallicon Times”, varen presentar per primera vegada les seves credencials al hall de l’hotel, recomanats per l’encertat olfacte del Becari, i Jason Ricci va tancar la paradeta, deixant-la a dalt de tot amb “Mr. Satan”, tema inclós al “Rocket number 9”.
I recordeu. Els Germans Subirana tornen la nit de Halloween. Així doncs, la nit de Halloween d’aquest diumenge estarà protagonitzada per la sempre perillosa fusió de la música del dimoni amb els germans més perillosos de la ràdio d’aquest petit país, que de tant petit que és, des del terrat d’un Hotel es pot veure el terrat de l’Hotel del poble del costat. Un país en el qual, si ens ho proposem, i anem a dormir els diumenges a la nit, tard, però ben tard, ben tard, i havent escoltat Hotel Blues, el dilluns al matí estarem fets una merda, uns espolsadors, però segur que ens ho haurem passat teta. “Palabra!”

HOTEL BLUES. 16/10/2011. 5è PROGRAMA. CLASSIC 2.0 GRATALLOPS-BADALONA CONNECTION.

2011-10-20T01:16:00.000-07:00

La temperatura ha minvat una miqueta a les darreres dates. Diumenge passat, no es pot dir que fes fred, però tampoc gaire calor. S'esperava que, de la ma dels germans més políticament incorrectes del panorama radiofònic nacional, els germans Subirana, la sensació tèrmica al hall de l'Hotel Blues comencés a pujar fins a temperatures asfixiants. Però la nit va arrencar amb l'absència de la parella de Gratallops a les instal•lacions. Un relativament preocupat Director va decidir de posar en marxa els engranatges de la gran màquina del ritme de Badalona de totes maneres. Varen pujar amb ell, per atiar el foc de la locomotora, l'històric sobrecàrrec Emili Dragone, i el fogoner que comença a apuntar maneres de maquinista titular de llegenda Oriol Esteve.

I l'Hotel Blues Express, que recorre cada diumenge el sempre diabòlic Corredor Mediterràni-Mississipenc, va començar el seu trajecte a altíssima velocitat i passant per les estacions més hard-rockeres, al ritme marcat pels ocupants d'un vagó-bar cada cop més ple de fum i aromes de fusta humida. The Answer varen estrenar el seu nou àlbum "Revival" a l'Hotel Blues amb un contundent "Waste Your Tears". Danko Jones s'hi va afegir acte seguit amb una nova entrega del seu gran "Below The Belt". En aquesta ocasió, un descriptiu "Like Dinamite" va servir per recordar als passatgers del comboi, que el proper 14 de desembre passarà per la Sala Apolo de Barcelona, i que no te cap intenció de fer presoners.

El vapor de la màquina va començar a sortir amb més pressió quan va fer acte de presència un pes pesant i habitual de l'Hotel, Popa Chubby, que va presentar el seu nou llarga durada, "Back To New York City". Acte seguit, el petit i incombustible Lil' Ed i els seus Blues Imperials varen fer caure totes les ampolles de les prestatgeries del vagó-bar amb el seu houserockin' de llegenda amb el ja clàssic "Icicles in my Meatloaf" del seu "Rattleshake". I a continuació del petit Ed, va irrompre al vagó un trio nacional, "Blue Heart", van executar un potent i desafiant "I got my Pistols" i van marxar avisant que en el proper programa s'hi quedaran molta més estona, per presentar com cal el seu magnífic i flamant nou àlbum titulat amb el nom de la banda, repetim "Blue Heart".

I llavors el tren es va deturar a l'estació de Gratallops. I s'hi van pujar els de sempre, els que no paguen bitllet, els que havien de ser-hi des del començament i no hi eren, els que no respecten ni al maquinista, ni al fogoner ni al sobrecàrrec, ni al revisor. Els Germans Subirana, menys en número que els Dalton, però més devastadors en les seves incursions delictives, varen fer acte de presència per a justificar la seva absència, i van llençar l'advertiment (o amenaça) de la seva estança a l'Hotel el proper diumenge 30 d'octubre per analitzar el mon de la publicitat des d'una perspectiva, evidentment Subiranista.

I en quant els Subirana varen baixar del tren, la maquina va començar a agafar velocitat d’una manera diabòlica. Les vies varen començar a cremar enmig d’una pluja de guspires amb els ritmes mes genuïns del blues i sense concessions. Per allà varen desfilar des de la representant femenina més admirada del blues-rock actual, Ana Popovic, passant per la tercera visita consecutiva de J.J Grey & Mofro, el blues Chicago de Roomful of Blues i el seu darrer treball “Hook, Line & Sinker”, seguits d’un dels seus fundadors, ara ja en solitari Duke Robillard, Paul Lamb & The King Snakes i el seu blues de club de moral distreta, els caballs desbocats de la Kenny Wayne Shepherd Band (o com fer el blues més clàssic des de la perspectiva i els mitjans actuals), el veterà a qui ja ningú li ha d’ensenyar res Seasick Steve, els fills de l’amo, North Mississippi Allstars, el triplet d’ensinistradors de les sis cordes format per Robert Cray, Albert Collins i Johnny Copeland, el més llest de la classe, Joe Louis Walker, i els professors més respectats de la New Orleans Blues University, Wynton Marsalis i Eric Clapton.

Tots ells i elles en un rush final d’uns quaranta minuts aproximadament, que varen fer saltar tots els cargols dels rails d’una via que va acabar al vell mig del hall de l’Hotel Blues.

Això si, quan el vapor de la màquina que va inundar tot el hall va desaparèixer, tots, i quan dic tots, son tots, els membres de l’equip que fabriquen aquest programa, es varen quedar bocabadats i emocionats al comprovar que el públic allà reunit ja supera la xifra del miler de fans a Facebook.

Des de la direcció de l’Hotel, senzillament...

GRÀCIES.

HOTEL BLUES. 9/10/2011. 4rt PROGRAMA. 1er BLUEZZFESTIVAL DE SANTANDER.

2011-10-12T11:15:00.000-07:00

Si amigues. La segona entrega de les “Hotel Blues Classic Nights” ens va oferir una altre de les seves varietats. "Entreteniment i serveis". És a dir, que els integrants més antics de l’hotel amb més shuffle de les ones, Dragone i el Director, varen convidar a la concurrència a gaudir una vegada més amb els millors ritmes, i varen informar d’un esdeveniment directament relacionat amb el blues com és la primera edició del "Santander Blues & Jazz Festival".

La part musical va estar protagonitzada en aquesta ocasió per monstres de la categoria de Jimi Hendrix, JJ Grey & Mofro, Chickenfoot, Stevie Ray Vaughan & Double Troble, Eric Sardinas & Big Motor, Keb’ Mo’, Freddie King, Dede Priest Band, Mavis Staples, Janis Joplin i Black Joe Lewis & The Honeybears.

Però com dèiem, enmig de tot aquest allau de grans intèrprets, un bon amic del programa, l’Alfonso Cito, un dels homes que més a treballat perquè el públic de tot el país pugui gaudir dels millors intèrprets del blues, el rock, el funk i el jazz en directe, ens va explicar fil per randa com s’ha muntat, i com s’espera que funcioni, el primer festival de blues i jazz que es durà a terme a Santander, ciutat en la que l’Alfonso a ubicat el seu centre d’operacions des de ja en fa una pila d’anys.

Artistes de la talla de la Dede Priest Band, Paul Lamb, Pybus Groove Quartet, o Phil Grijuela & The Blackbirds conformen un cartell d’allò més atractiu. El festival es durà a terme al flamant Escenario Santander, un auditori de recent construcció que, segons ens va explicar l’Alfonso, està dotat d’una acústica que farà gaudir d’allò més a tots els qui s’hi apropin el proper 22 d’Octubre.

Així que ja ho sabeu, el proper dissabte 22 d’octubre, tots cap a Santander a gaudir amb el millor blues i el jazz amb més groove a la primera edició del “Santander Blues & Jazz Festival”.

Per a més informació sobre aquest més que recomanable festival, aquí us deixem l’enllaç a la seva web:

www.bluezzfestival.com

I aquest proper diumenge, torna l’edició 2.0 d’Hotel Blues.

Us hi esperem!

HOTEL BLUES. 2/10/2011. 3er PROGRAMA. NIÑO, DEJA YA DE JODER CON LA PELOTA.

2011-10-03T21:33:00.000-07:00

Trepidant inici de temporada el que estan protagonitzant els inquilins de l'hotel amb més shuffle de les ones. Tant l'equip resident de l'Hotel, com els els components d'una de les sagues, junt amb la dels Rius, més emblemàtiques de la iniciativa privada d'aquest país, els "Fills de la viuda de Subirana", han arribat a aquest inici de temporada amb els braços plens d'uns materials que ens estan llençant a sobre i que ens està sepultant de manera demolidora. En tots els camps.
En el musical, Dragone i el Director, en aquesta ocasió sense la col.laboració del Becari (amb una sobrecarrega al soli del testicle esquerra), segueixen encertant al vell mig de la diana, amb la seva combinació de novetats d'una qualitat incontestable, com va ser el cas aquesta setmana de JJ Grey & Mofro, Beth Hart & Joe Bonamassa, o Wynton Marsalis & Eric Clapton; junt a apostes segures i tant contundents com Sly & The Family Stone, Koko Taylor, Shemekia Copeland o Jimmie Vaughan.
Per la seva banda, els germans més "agro-punk" de les ones, varen presentar en aquesta ocasió, el seu mètode d'ajuda a l'educació infantil integral. Mètode cridat a desplaçar al capdavant dels mètodes de capçalera de tots el pares i mares catalans, al, des del diumenge, desfasat Mètode Estivill.

El resultat? Una vegada més, dues hores de tractament de shock contra els temps difícils que es viuen a l'exterior d'aquest oasi mental que du per nom Hotel Blues. La millor manera d'acabar la setmana i encarar-ne una de llarga i nova.
Això és Hotel Blues 2.0 en estat pur!!!

...i el proper diumenge, tornen les Hotel Blues Clàssic Nights.

...Oh Yeah!!!

Aquí us deixem el podcast del programa i un parell de vídeos del mateix.

TROMBONE SHORTY & ORLEANS AVENUE. BIKINI. 27/09/2011. NEW ORLEANS 2.0.

2011-09-29T01:42:00.000-07:00

Molta expectació a la porta de la sala Bikini. La targeta de presentació de Troy Andrews al passat Festival de Jazz de Terrassa encara ressonava en els caps dels qui hi varen ser presents a la Nova Jazz Cava la primavera passada.
Un singular barreja entre el funk, el rock, el hip-hop, el soul i reminiscències de les antigues jug bands de Louisville hipervitaminades, eren el que explicaven els qui varen presenciar aquell bolo per a fer les dents llargues als qui ens ho varem perdre. I, un cop vist el concert de presentació de la 43ena edició del Festival de Jazz de Barcelona podem afirmar que aquests no anaven errats.
Trombone Shorty va despatxar un concert, acompanyat per la seva banda, la Orleans Avenue, que va posar a ballar una sala Bikini, que lluí un aspecte exuberant.
Troy Andrews i els seus nois, que arribaven a Barcelona amb el seu nou llarga durada “For True” sota el braç, varen lluir muscle, i amb encert. Varen començar amb el pistó alt i no varen baixar d’aquí, més que el temps just per no morir per falta d’oxigen sobre l’escenari. Però és aquí on rau la principal qualitat d’aquest artista i la seva banda d’amics. N’hi ha molts que llueixen muscle i en aquest lluïment se n’obliden d’oferir diferents textures i plantejaments. En el concert del passat dimarts, Trombone Shorty va escenificar amb la mesura perfecte diferents papers. El bàsic i principal de mestre de cerimònies, d’“entertainer” preocupat per fer gaudir a tots els assistents, del primer a l’últim minut del bolo, el de virtuós que és capaç de fer demostracions de força, ja no tan sols amb l’instrument que li dona nom. Impressionant el moment de demostració del que és el domini de la respiració circular, fent sonar la seva trompeta encadenant aguts una i una altre vegada, fins més enllà del que sembla humanament possible. També va posar-se en la pell del cantant de la vesant més melòdica del funk més amable, i aquí és on, potser, l’amic Trombone passa per un no més que correcte executador, que no és fàcil tampoc. I de director d’orquestra, i de mentor dels seus amics, uns amics que semblen ben bé això, una colla de joves que s’ho passen be a l’escenari i que son conscients que duen a terme un espectacle singular i de qualitat indiscutible. No es perden en pirotècnies tot cercant aquesta singularitat, senzillament gaudeixen del que fan i no perden de vista mai a un cap de colla que en més d’un moment es fusiona tant amb la banda que sembla senzillament un més d’ells. Amb Mike Ballard al baix, Tim McFatter al saxo tenor, Dan Oestreicher al saxo bariton, Pete Murano a la guitarra, Joey Peebles a la bateria i el percussionista Dwayne Williams, formen un combo singular, jove i sincer que contagien les seves ganes i les seves bones formes a un públic entregat al ball des del primer minut del show.
Un molt bon aperitiu d’un Festival de Jazz que començarà amb el llistó de la intensitat molt i molt alt.

HOTEL BLUES. 25/09/2011. 2on PROGRAMA. MOSSEGADES DE BLUES-ROCK.

2011-09-27T00:18:00.000-07:00

Si senyoretes.
La nit del diumenge passat va ser per emmarcar. Un ambient boirós, fosc, humit i trepidant regnà al hall de l'Hotel amb més feeling de les ones.
Els tres membres de l'staff reunits a la sala noble de l'establiment, varen dibuixar un paisatge idíl·lic per a tots els caçadors d'ànimes del rock i del blues.
La nit va començar altíssima de decibels tot recordant amb "Garden of Eden", el vintè aniversari del llançament del doble àlbum dels Guns n' Roses, "Use Your Illussion". La contundència blues-rockera d'Eric Sardinas & Big Motor, estrenant amb "Road to Run" el seu nou llarga durada "Sticks &; Stones", va sevir per citar a tothom el proper dijous 29 a la Faktoria d'Arts de Terrassa per gaudir del contundent i espectacular show del de Fort Lauderdale. Completant el trident explosiu inicial, l'estrena del nou material de The Brew. "Third Floor"es titula el tercer disc del power trio britànic, i deixa clar que Jason Barwick, Tim Smith i el seu fill Curtis, segueixen avançant i creixent com a banda, i escalfen motors per a una nova gira que pararà a la Faktoría d'Arts de Terrassa el proper 11 de novembre.
En aquest punt, les llums del Hall de l'Hotel es varen baixar el just per crear un clima entre tens, confortable, sensual, emocionant i excitant a parts iguals. La nit es va vestir d'elegància blues-soul amb el talentós Gary Clark Jr. i el seu "Bright Lights" amb aromes de clàssic. Trombone Shorty li va imprimir el groove adequat al club d'ambient carregat en el que s'anava convertint el Hall, i amb "Backjump" ens va citar per avui dimarts a les 21h a la Sala Bikini de Barcelona, on ens presentarà el seu nou disc "For True".
En aquest punt, el blues va clavar queixalada al coll dels assistents, i els va condemnar a no reflectir-se en els miralls mentre anaven sonant B.B. King i Buddy Guy, per deixar clar qui ha regnat, qui regna, i qui regnarà sempre a la escena blues mundial. L'homenatge a David "Honeyboy" Edwards i a Willie "Big Eyes" Smith els va convertir en els Louise de Pointe du Lac i Lestat de Lioncourt de l'Hotel, i varen clavar una queixalada més als assistents deixant-los practicament sense sang.
El Van Helsing de torn, l'encarregat de anar espantant esperits amb mètodes expeditius, aquell qui apaga focs amb benzina, va ser Kenny Wayne Shepherd i la seva banda, que varen arrasar l'escenari del Hall amb la seva brutal revisió d'un clàssic de Bessie Smith, un perfecte "Backwater Blues", que van utilitzar com a targeta de presentació del seu nou treball "How I Go". I amb la temperatura al màxim, la humitat extrema i la roba enganxada al cos, arriba Ana Popovic i provoca l'esclat dels instints més lúbrics del personal i converteix el Hall de l'Hotel en una bacanal blusera.
Per tancar la nit, tot posant-se la roba a lloc i pentinant-se amb els dits, directament des d'Austràlia, però encara en una atmosfera carregada, es van presentar amb "Taking Its Toll", The Blackwater Fever, del seu disc "In Stereo".
Els alls i l'aigua beneïda els varen aportar el matrimoni exemplar de la Tedeschi Trucks Band, que amb "Learn How To Love", del seu aclamat "Revelator", varen tornar l'ordre i la castedat a l'Hotel Blues. (Si és que n'hi ha hagut mai d'aquestes coses a l'Hotel, es clar...)

HAPPY BIRTHDAY BOSS!!!!

2011-09-23T03:29:00.000-07:00

Bruce Springsteen compleix avui 62 anys. Una icona indiscutible del Rock & Roll, que com a tal provoca confrontacions d'opinions, o agrada molt o desperta gran rebuig. A l'Hotel hi ha membres dels dos bàndols, però el Director porta tot el dia repassant la discografia del de New Jersey a tot volum, així que ...

ONE!!, TWO!!, ONE, TWO, THREE, FOUR!!!.....

HOTEL BLUES JA RODA. 18/09/2011

2011-09-15T11:27:00.000-07:00

El passat diumenge, la nova temporada d'Hotel Blues va començar a rodar. I ho va fer com si no hagessin passat quasi tres mesos. El caos i la bona música es varen apoderar de la nit novament.

Els Germans Subirana, Dragone, el Becari i el Director varen descarregar tota la seva artilleria com ho fan sempre, sense fer presoners i disparant, repartint, a tort i a dret. N'hi va haver per a tots. En el camp de batalla Subiranenc, ja tenim nou ídol, "el Fuaaaa...", nous rapsodes de frenopàtic, els Hermanos Carrión, i un clàssic com Manolo Cabeza de Huevo, entre d'altres.

I en el camp musical, Dragone, el Becari, i el Director varen tractar de recompondre els mobles trencats pels de Gratallops amb tastets del que ens espera aquesta temporada que comença carregada de notícies i esdeveniments succeïts durant l'estiu, o que es duran a terme pròximament dins el mon del blues i el rock.

The Parlor Mob, Gregg Allman, Black Country Communion, Rival Sons, Seasick Steve i Tommy Castro varen sonar ben fort pels altaveus de l'Hotel per posar a ballar a l'audiència amb els millors ritmes. I qui també va sonar va ser el senyor Mario Cobo (membre de Nu Niles i Mambo Jambo), amb qui varen parlar per tal que expliqués i anunciés a l'audiència, en què consistirà el concert benèfic per recaptar fons, per tal de donar un cop de ma al gran Nick Curran per tal d'afrontar el nou tractament al que s'ha de sotmetre per acabar de fer net del seu càncer. Un acte i una iniciativa molt lloable i a la qual, Hotel Blues s'hi va voler afegir de la manera que millor saben i poden, que no és altre que la de tractar de fer arribar a quanta més gent millor aquest esdeveniment.

Això no ha fet més que començar, i amb els errors i els encerts, els atropellaments i els nervis propis del primer partit de la temporada, la bomba va tornar a esclatar amb l'ona expansiva habitual. Una gran festa, en el més pur estil Hotel Blues 2.0, que cedirà el testimoni aquest diumenge a la versió Hotel Blues Classic Nights, en la que el protagonisme recau única i exclusivament en la música en majúscules, el bo i millor del rock i el blues.

Gràcies a tots i totes pel seguiment i recolzament, us hi esperem aquest diumenge!

Aquí us deixem el flyer digital del concert a benefici de Nick Curran, i com no, el podcast del programa.

JJ GREY & MOFRO. "BRIGHTER DAYS".

2011-09-15T11:04:00.001-07:00

Ahir es va posar a la venda el nou treball de JJ Grey & Mofro. Es tracta del primer disc en directe de la banda de Jacksonville, Florida. El nou material consta d'un CD i un DVD. El CD captura en 12 temes en viu l'essència de la música d'aquesta agrupació que veu de les fonts del blues, el swamp blues, el soul, el funky o el southern rock, barrejant aquests estils d'una manera personalíssima.

El DVD conté un documental, dirigit per Spooky Daly, de dues hores, composat pels dotze mateixos temes del CD, més quatre d'extres intercalats amb les opinions i vivències de Grey i companyia, així com captures de la banda a l'estudi, etc.

JJ Grey & Mofro, s'han patejat els escenaris dels EEUU de dalt a baix, els de Canadà, Europa, Japó o Austràlia, deixant bocabadat al públic per allà on han passat.

A l'Hotel l'hem escoltat, però potser no li hem dedicat tot el temps que mereix donada la seva qualitat, així que aquesta temporada que tot just estrenarem el diumenge, ens tocarà posar-nos les piles per deixar JJ Grey al lloc que li pertoca.

I aquest nou treball, sembla l'indicat per gaudir i fer gaudir als oients de la magnífica aposta musical d'aquest home d'aspecte tranquil i la seva banda, per cert, quina banda! JJ Grey, veu, guitarra i harmònica, Andrew Trube, guitarra, Todd Smallie, baix, Anthony Farrell, teclats i saxo, Dennis Marion, trompeta i Anthony Cole a la bateria.

Aquí teniu una mostra del que podreu trobar al DVD.

CONFIRMAT. HOTEL BLUES TORNA EL 18 DE SETEMBRE!!!! NO TURNING BACK!!!!

2011-09-02T01:11:00.000-07:00

Ciutadans de Catalunya!!!! (i de la resta de Badalona, of course).

Ja és definitiu.

Ja és oficial.

Ja és legal, ...bé, això darrer no està tan clar.

La Direcció de Programació de Musicals de Badalona Comunicació, ha donat, oficialment, via lliure al començament de la nova temporada del programa de culte i adoració Hotel Blues. (Aquí hi van uns tímids aplaudiments, que en segons es transformen en atronadora i emocionada ovació)
El Director, en nom seu primer de tot, i per extensió, (però molt de lluny i de resquitlló) en nom dels quatre pela-gats coneguts amb l'eufemisme de "resta del staff de l'Hotel", es complau en anunciar la noticia amb caràcter d'exclusiva mundial i, segons paraules textuals "A quatre columnes! en portada, amb lletra d'aquella ben gruixuda i amb molts signes d'aquells que són un pal amb un punt allà... cony!! com els de la pregunta però rectes, ehhh...,"(en aquest punt, el Director s'ha posat blau i ha caigut a terra.)

Resumint, que el proper diumenge 18 de setembre a les 22h, puntuals com una mala cosa, torna la tropa més irreverent del firmament de programes dedicats al blues i el rock que es fan en aquesta franja horària des de Badalona.

Es a dir, que si ningú no ho frena, els de la fotografía, Emili "Shake your Hips"Dragone, Cirili "Carting Boy" Subirana, Oriol "Zarigüella Oscura" Esteve, Amadeu "Wonder Bra" Subirana, Montse "Special One" Cuberes, amb el recolzament i finançament econòmic d'Oscar "Eagle Snacks" Moreta, i com no, amb el comandament ferm i segur de l'inefable, insubstituïble, lúbric, humit, guapu, perquè collons, què n'és de guapu el lladre!, ah! i sexualment actiu, molt actiu, Director, tornaran a fer les delícies de petites i grans (sempre de manera legal, més de quaranta kilos i/o amb autorització paternal si s'escau).

Així que, totes dutxades i rasurades a l'hora i el lloc habitual.

Repetim, això no és un simulacre! DIUMENGE 18 DE SETEMBRE, 22h, 94.4 FM, www.rcb.cat, TDT, i des d'aquesta temporada a la secció de contactes del Teletext...

HOTEL BLUES
(MÁS ALLÁ DE LA CÚPULA DEL TRUENO)

THE PARLOR MOB. ROCK & ROLL PER ESCALFAR ELS MOTORS DE LA NOVA TEMPORADA A L'HOTEL.

2011-08-30T14:06:00.000-07:00

Les vacances s’han acabat. L’equip de l’Hotel amb més ritme de les ones es comença a treure la son de les orelles. Han començat les trucadetes entre el Director i Dragone explicant-se quines noves adquisicions musicals han aconseguit, quines bandes o solistes passaran properament per les nostres contrades i qui ha observat els pits més …, bé això, em penso que era d’àmbit privat.
Però fem un repàs ràpid del succeït durant aquestes vacances que ja van tocant a la seva fi.
Sembla ser, que una vegada més, la maledicció del més d’agost s’ha complert, encara que aquesta vegada es va avançar uns dies en el calendari. La notícia de la mort d’Amy Winehouse el 23 de juliol, va sorprendre a uns quants i uns quants més varen fer que sí amb el cap mentre murmuraven que això ja es veia venir. D’aquest tema, lògicament, el Director en pensa dir la seva en els propers dies.
Dies més tard de la luctuosa notícia, concretament el 30 de juliol, el gran Buddy Guy, per als habitants de l’hotel, l’actual rei del blues en actiu, va complir 75 anys.
El 6 d’agost ens assabentàvem de la notícia que Gregg Allman suspenia la seva gira aconsellat pel seu metge. Massa feina per a una persona recentment operada del fetge. Però res, uns dies de descans i tornem-hi. O això desitgem a l’Hotel Blues.
Dissabte passat, 27 d’agost, es varen complir 21 anys de la tràgica desaparició en accident d’helicòpter de l’incomparable Stevie Ray Vaughan.
I ahir, quan ja tot semblava apuntar que passaríem al mes de setembre sense més ensurts o males notícies, patapam!! David “Honeyboy” Edwards, “Last of the Great Mississippi Delta Bluesmen”, va morir ahir, 29 d’agost als 96 anys. Un d’aquells homes que han dedicat tota la seva vida al blues, i que entre d’altres coses, afirmava haver estat pressent el dia en el que Robert Johnson es va veure un got de whisky enverinat. Descansi en pau Honeyboy!!

Però, com dèiem abans, d’algunes d’aquestes notícies, ja anirem publicant les reflexions i/o opinions del Director i d’altres membres de l’staff de l’Hotel.

Però hi ha una cosa que volíem destacar per anar fent boca de la temporada que s’ens ve a sobre.
En plenes vacances, el Director, en un dels seus moments d’hiperactivitat, estirat a la seva gandula ben a prop de les refrescants aigües de la piscina de l’hotel, es trobava fullejant el número especial d’agost de l’edició francesa de la prestigiosa publicació Vogue, (si, si, el Director no mata el temps amb qualsevol cosa), quan, de sobte va exclamar:
“Mira aquests marrecs! Si surten aquí, entre tanta model, i tant de glamour, segur que son més infumables que els Kings Of Lion dels collons...!!! ....Jejejeje!! Vaja una colla de (CENSURAT). Pse! “The Parlor Mob”. No n’he sentit mai a parlar d’ells. Vaig a consultar als meus informadors habituals..”
I tot incorporant-se, i saltant entre un bosc de cossos de dones nues , es va dirigir cap a la seva cambra.
Minuts més tard es va sentir un crit, millor dit, un bram, que va fer despertar a totes les dones nues de la piscina i a mitja Badalona: “ROCK & ROLL MOTHERFUCKEEEEEEEEERS!!!!!!!!!!!!!!!!”

Apunteu aquest nom. The Parlor Mob, de New Jersey, amb Mark Melicia, David Rosen, Paul Ritchie, Anthony Chick i Sam Bey. Una banda que segur que donarà molts bons moments aquesta temporada a l’Hotel Blues.

Comença el compte enrera.
Tornem el 18 de Setembre!!!!!!!!!!!!!!

"MY NAME IS MACEO...PLAY IT FUNKY!!". CONCERT D'INAUGURACIÓ 9ª EDICIÓ SAN MIGUEL MAS I MAS FESTIVAL. PALAU DE LA MÚSICA. BARCELONA 28/07/2011.

2011-08-07T03:31:00.000-07:00

Maceo Parker saxo alto, flauta i veu, Dennis Rollins trombó, Will Boulware teclats, Bruno Speight guitarra, Rodney “Skeet” Curtis baix elèctric, Curtis Parker bateria, Corey Parker rap i veus, Marta High veus

Palau de la Música. Barcelona. 28.07.11

Hora d’inici. 21h. 10m.

Hora d’acabament: 23h. 45m.

Assistents: Ple.

Feia dies que havia intensificat la preparació física habitual, treballant amb especial dedicació la meva part pèlvica per una raó principal: anava a veure a Maceo.

Maceo tornava a Barcelona un cop més disposat a descarregar una pila de funk. Tothom estava avisat i el Palau de la Música presentava una gran entrada.

Maceo ho té tot guanyat abans de surtir a l’escenari i ell ho sap. Potser per aquesta raó i per la devoció que li demostren els seus seguidors, ell fa com si no s’ho cregués i s’ho torna a guanyar. I s’ho guanya suant de valent amb el suport d’una banda excelent….. . quina banda! Una banda a la que ell mateix rendeix agraïment constant, demanant al públic que l’aplaudeixi i li reconegui la seva vàlua.

Maceo es el cap d’operacions: canta, toca el saxo alt, la flauta, balla, parla amb el públic, anima al públic, encen al públic! I el públic rep un torrent de ritmes sincopats que configuren l’estil del qual Maceo es el gran embaixador: El FUNK.

Era difícil mantenir-se segut als seients de la platea, sobre tot veient que la gent dels pisos portava estona ballant……..Referències a James Brown, homenatge a Ray Charles –amb imitació inclosa-, presentacions un per un dels músics que tenien la seva intervenció solista sense limitacions….. , quin torrent de música que et penetrava de tal manera que el cos es movia, es movia i no podies parar.

Maceo fa el que vol, posa la màquina en marxa i et diu que et deixis portar: ara pugem, ara baixem, ara d’un costat, ara de l’altre, atura’t una mica, torna a enxegar, descansa, prepara’t …som-hi!!!!

Amb el “Pass the peas” final tots ballant i tots contents , molt contents.

A la sortida cares de satisfacció i plaer d’un públic heterogeni i fidel a Maceo quan visita aquestes terres.

La nit no podia acabar d’aquella manera i jo necesitaba més música. Una ràpida aturada tècnica per reposar forces i cap a Luz de Gas, on els dijous la banda de versions de rock “Apache” ofereix un show ple de clàssics.

Una gran nit……………..”on dius que vols anar maca?....No, no,…..et portaré a un lloc que no t’imagines, a un lloc que es el més indicat per coronar una nit com la d’avui, et portaré a un hotel…..al millor hotel….a l’HOTEL BLUES……….”

My name is Dragone……See you soon……

BIG DANI PÉREZ R&B BAND. BEL-LUNA. BARCELONA. DISSABTE 23/07/2011. UN VIATGE ALS ANYS 50. La Big Dani Pérez R&B Band va omplir de màgia el Bel-Luna.

2011-07-27T03:14:00.000-07:00

Com si ens trobéssim dins l’última pel•lícula de Woody Allen, "Midnight in Paris", els qui vam decidir passar-nos pel Bel-Luna Jazz Club de Barcelona dissabte passat al vespre, vam fer un viatge en el temps fins a transportar-nos a mitjans del segle passat. A l’època de la febre del ball, la bogeria del ritme, a les nits de festa desenfrenada, als locals antics i amb encant… En definitiva, a un estil de vida que pot definir-se perfectament com a Rhythm & Blues.

Big Dani Pérez, un dels saxofonistes més reconeguts del rythm & blues nacional actual, amb molts anys d’experiència, és el responsable de la Barcelona Blues Big Band i professor de l’Escola de Blues de Barcelona. Entre d'altres projectes més personals, és el saxo del grup Rebeldes. Dissabte, acompanyat de la R&B Band, va oferir-nos un impressionant directe de més dues hores en el fantàstic escenari del Bel-Luna. Acompanyats de bon menjar i millor beure, asseguts en les petites tauletes amb llums tènues, que oferien una ambientació perfecta per a l’ocasió, vam gaudir del swing, el jazz i el blues.

La banda va interpretar les diferents cançons que componen el primer disc de Dani Pérez en solitari, "Honkin’ Fever". Una barreja de temes composats pel mateix Dani Pérez, "Roller Coaster", "Blow Dani Blow", "Swing & rocket" o "Alone", amb temes clàssics del R&B com "Fever", "The boulevard of broken dreams" o "Bim bam".

Tota la banda va estar increïble i la bona connexió entre els músics es feia patent des de la primera nota. Emilio Torres, el bateria, aportava un toc molt personal a cada tema, Manolo Germán, el baix, lluïa les seves grans taules damunt l’escenari i la seva alegria, Manuel Casado, a la guitarra, se superava amb cada nou tema. Dani Pérez, en la posada en escena amb el seu inseparable saxo va fer les delícies de tots els assistents. Un Dani incansable que va passejar-se entre les taules per a delitar-nos de ben a prop amb la seva música. Finalment Agustí Burriel, amb una veu de les que ja no queden i el seu gran carisma, donava el toc perfecte per a aportar màgia al conjunt i transportar-nos a una nit dels anys 50.

Al final del concert, tots aquells qui ho desitgessin van poder comprar els cd’s i xerrar una estona amb els músics.
En abandonar el local i pujar les escales que conduïen al carrer vam tornar de cop a l’any 2011, però per sempre ens quedarà el record d’una nit inoblidable que esperem poder repetir ben aviat.

Laura Novensà

HAPPY BIRTHDAY MICK!!!!!

2011-07-26T03:59:00.000-07:00

Tal dia com avui, un 26 de juliol de 1943, naixia a Dartford, Anglaterra, Michael Philip Jagger, més conegut com a Mick Jagger.
L’home, el mite, el cervell més privilegiat del Rock & Roll compleix 68 anys i ho fa immers en un nou projecte, com si no.
El projecte, anomenat “Superheavy” i del qual ja hem parlat en aquest blog, fa una mica de por als qui estimem als Rolling Stones, però fins no tenir-lo a les mans i fins que no ho haguem escoltat, esperem a dir res definitiu. Es un producte Jagger, un producte del que com he dit abans, per a un servidor, és un dels cervells més privilegiats del negoci del Rock & Roll.

Des de l’Hotel Blues li desitgem, Sir Jagger, que en faci molts més i que nosaltres el puguem continuar disfrutant.

BB KING. FESTIVAL JARDINS DE CAP ROIG. 22/07/2011. EL DISCURS DEL REI.

2011-07-25T01:51:00.000-07:00

Mentre abandonava el bonic recinte del Jardí Botànic de Cap Roig de Calella de Palafrugell, només una hora i mitja després d’haver-hi accedit, li anava donant voltes a com encarar aquesta crònica. No podia ser indulgent, ni massa dur tampoc, ambdues postures faltarien al respecte que li tinc, i que es mereix, la figura del mite amb qui havia compartit la darrera estona. Torno a insistir en la imatge d’aquell entorn idíl•lic pel qual avançava. Il•luminació suau entre les plantes i les flors que emmarcaven el caminet que et dirigia cap a la portalada de fusta que, un cop travessada et posava en el camí que passava per davant del parking VIP, ple de gom a gom, poblat de Porches Panameras, d’Audis R8, Mercedes SLK, etc. Parking al que els qui pertanyem a una classe més humil, només podíem vorejar per caminar i anar a buscar el nostre vehicle més enllà, en la baixada que porta a Calella, i que a mi em va portar a la realitat de nou.

Ja ho tenia clar, havia complert el meu objectiu principal. Volia veure a BB King una vegada més, qui sap si la darrera. I dic això últim sense cap dramatisme. Però jo com a mínim em vaig donar per satisfet analitzant la nit des d’aquell punt de vista. En aquest trajecte que va durar uns deu minuts, vaig sentir la necessitat de trucar al company de fatigues radiofòniques, a l’home de la butaca d'escai verda, a l’home de la “copa-balón” de Magno. Li havia de dir, ho havia de confessar. “Emili!, que marxo, que me’n vaig, que ja n’he tingut prou…” I en una conversa d’uns cinc minuts li vaig explicar el que havia presenciat.

Havia arribat just quan la banda de BB King arrencava, i amb l’aforament pràcticament ple. Només mancaven alguns espectadors a qui l’organització demanava que s’esperessin a passar fins que acabes la banda el primer tema. La banda sonava estàndard, primera mitja sorpresa. Recordo bolos de fa uns anys, (Velòdrom d’Horta, Palau d’esports) en que la banda sonava com una locomotora, feia encendre els ànims fins que al cap de pocs minuts, feia la seva presència a escena el rei del blues, BB King. La nit de divendres, la banda de veterans, amb quatre vents, guitarra, baix, teclats i bateria, donava la impressió de voler transmetre el missatge “take it easy”, o “no prenguem mal”. I l’exercici, amb més vocació d’entreteniment que no pas d’escalfament, es va allargar dos temes, uns deu minuts llargs, eterns. Aquell blues ja era definitori del que ens esperava, era més un blues de fil musical d’ascensor que d’una banda amb ganes de sacsejar al públic.

I arriba el moment. Presentat amb un pretès to d’emoció i pompa, apareix sobre l’escenari, la figura, més prima del que jo recordava en les seves darreres imatges, del mite, de la llegenda, de l’home, què dic l’home, el gran home, que es manté com a únic vincle amb vida d’aquelles fotografies en blanc i negre, que il•lustren els manuals del gènere, per explicar que als anys cinquanta, a un jove que feia de disc jockey a Memphis, li van posar el sobrenom de “Beale Street Blues Boy”.

I quan l’ajuden a seure a la seva cadira, es penja la seva guitarra, la seva estimada Lucille, i comença a emetre unes notes que no aconsegueixo d’encaixar dins la tonada amable que manté la banda. Arrugo el nas per segona vegada.

I encara l’arrugo més quan comprovo que el públic allà pressent, en la seva majoria perfil sobrebroncejat, camisa perfumada i jersei sobre les espatlles, entra en una espècie d’èxtasi prefabricat aplicable, sense desentonar, a d'altres visites previstes per a aquell escenari en dates properes.

No aconsegueixo desxifrar quin és el primer tema que ataca BB King. El tema s'allarga fins a l'eternitat amb la presentació de la banda sencera per part de l'home de la nit. En el segon tema, King ataca una versió sense gaire rumb del "Every day I Have The Blues". Em fixo que repartits per l’escenari hi ha els acompanyants d'en BB, un home fornit en una cadira al lateral de l'escenari, un de més edat al fons del mateix a la dreta de la bateria, i dues dones que romanen assentades a pocs metres del primer home esmentat. Se'm dibuixa una escena que em comença a incomodar. A quin tipus de show estic assistint? No, no es tracta d'un concert de blues, ni ho esperava pas, o si, haig d'admetre que pensar en el seu darrer treball "One Kind Favor" em va fer tenir alguna esperança de veure quelcom de semblant a un cocert de blues pur i dur. Pero d'acord, signava el presenciar el show alegre de l’ambaixador del gènere apropant el blues a la massa. Aquesta és una tasca, que els puristes del gènere han criticat molt en més d'una ocasió, però que jo personalment he defensat. Com si no, vols apropar al gran públic un gènere musical amb més de 100 anys d’història i que aquells mateixos puristes tracten de mantenir com a joguina exclusiva d'uns pocs? Jo soc del parer que BB King pot fer el que li roti. Ell ha jugat ja tots els papers dins aquesta pel•lícula. És el responsable de una manera de tocar el blues i de sentir-lo que ha marcat estil. Ha passat per tots els rols que exigeix el gènere, el d’intèrpret emotiu, el de savi dels diferents pals, el de showman amb orquestra, el de comercial d'un producte que no interessa per desfasat i que aconsegueix unes xifres de vendes rècord, etc.

I en tots els terrenys, BB King ha marcat un abans i un després, per la qual cosa, es mereix tot el respecte i l'admiració del món.

I és per aquest motiu darrer, que no puc evitar que la meva pell es torni de gallina quan reconec, mentre penso distret en tota aquesta parrafada que acabo de descriure, les notes de "Rock Me Baby". I més tard "Key to the Highway". Tots dos temes amb parades al mig per fer broma amb el bateria, amb el saxo, amb la noia de la tercera fila.

Crec identificar, ja en la segona parada tècnica del mestre que algú intenta des del públic parlar alguna cosa semblant a l'anglès i li demana a King que toqui la seva Lucille. I més tard, el mateix tipus, es pren la llibertat de exigir-li al mestre que calli i toqui d'una vegada. En aquell moment, un servidor es va aixecar i va decidir de marxar amb una barreja d'emoció per haver vist a un ídol, tristor i indignació pel tracte dispensat per una part del públic, i desorientació al no saber ben bé que acabava de presenciar.

Ja se que qui paga mana, però jo soc d'una manera de entendre la música molt concreta. No vaig a un concert a estar-hi perquè "mola" molt l'artista, ni vaig només a escoltar, ni només a mirar. Habitualment vaig a un concert a sentir. I de vegades per sentir o entendre el que passa damunt d'un escenari cal estar mínimament informat de què o qui vas a veure. I permetres el luxe d'exigir a BB King que calli i toqui, és sinònim de no saber davant de qui estàs. I aquí rau el problema bàsic. Que segurament, bona part d'aquell públic (per fer-se una idea del perfil, serveixi apuntar que el substitut de Camps a la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, va asistir al concert que King va fer la setmana passada a València) anirà a veure molts dels concerts programats a Cap Roig, ja sigui Ana Belén, Manel, Roger Hodgson, Antònia Font o Raphael, i amb el mateix nivell de exigència.

Per la meva part, ja amb el volant a les mans, conduint camí de casa, em vaig anar aclarint, i una bona sensació em va reconfortar. Havia compartit el mateix espai, i respirat el mateix aire que un del meus ídols, BB King, i l'havia escoltat cantar allò de "...everyday I have the blues, When you see me worryin' baby, yeah it's you I hate to lose".

I tot canviant de marxa en la nit gironina, vaig pensar en aquell caminet entre llum suau, en lo bon productor que és T-Bone Burnett, i en quelcom que em va dir per acomiadar-se el meu estimat Dragone, que com sempre, tornava a donar en el clau:"...crec Director, que pel que dius, ja podem afirmar que el rei del blues en actiu és Buddy Guy".

Jo, potser ho puntualitzaria. BB King ha estat, és i serà sempre el Rei del Blues, i Buddy Guy n'es el seu primer ministre.

Així doncs, visca la República del Blues!!!

El Director

EL ROCK MES PUR PORTA BARBA BLANCA. ZZ Top brillen al Poble Espanyol de Barcelona

2011-07-18T08:31:00.000-07:00

Dimecres al vespre Barcelona va vestir-se de gala per rebre a un clàssic. ZZ Top van tornar a la Ciutat Comtal 14 anys després de la seva última visita per exhibir els seus èxits de sempre en el més pur estil del rock texà. Un rock amb reminiscències de blues i boogie va omplir tot el Poble Espanyol.

ZZ Top ha fet quaranta anys de vida damunt els escenaris sense grans celebracions, es podria dir que han estat més actius a la carretera que en els estudis de gravació. La formació del grup ha estat invariable pràcticament des dels inicis, Dusty Hill (baix), Frank Beard (bateria) i el mestre de la guitarra, Billy Gibbons. A la dècada dels 80 van viure el seu màxim esplendor comercial amb els discos Eliminator i Afterburner, d’on vàren sortir els famosos hits “Gimme all your lovin” i “Sharp dressed man”.

En els últims temps, el grup ha volgut recuperar el so més cru dels inicis. L’actual gira hem pogut comprovar com repassen el material de les seves diferents etapes i inclouen adaptacions d’en Jimi Hendrix i de clàssics del blues.

L’espectacle de dimecres passat va ser inoblidable, en un Poble Espanyol ple a vessar d’un públic molt especial, amb una mitja d’edat d’uns quaranta anys, amb tattoos, cabells llargs i armilles dels diferents clubs de Harley Davidson. ZZ Top va fer la seva aparició al ritme de “Got Me Under Pressure” acompanyats de les seves inseparables barbes blanques i les armilles de lluentons.

Els clàssics de sempre no van trigar gaire en sonar i un públic completament entregat va gaudir com mai al ritme de “Waitin for the Bus/Jesus just left Chicago”, “My Head's in Mississippi", "I Need You Tonight”, “Party on the Patio” o “Just Got Paid”.

Durant tot el concert vam poder gaudir d’alguns magnífics covers com el dedicat a Willie Brown, “Future Blues”, "Rock Me Baby" (B.B King) o una increïble versió de “Hey Joe” de Jimi Hendrix després de la qual va arribar l’esperat himne del ZZ Top, “Brown Sugar” amb el que tots els assistents vàren embogir.

Els bisus van ser igualment increïbles i temes com “La Grange” i “Tush” posaren el punt final a una nit en la que Montjuïc va fer honor, una vegada més, al seu nom, i va convertir-se en tota una muntanya màgica.

Laura Novensa

UN DELS HOMES DE L'ANY. JASON RICCI. BLUES, HOMOSEXUALITAT I SATANISME.

2011-07-14T13:55:00.000-07:00

Si, senyores i senyors. Mentre el Director espera des de l'infermeria, on unes infermeres amb vestit de làtex li dediquen tota classe de cures i d'altres atencions, a que li arribi la crònica del concert dels ZZ Top del dimecres passat al Poble Espanyol de Barcelona, des de l’Hotel Blues volíem recuperar al que s’ha convertit en un del homes de la temporada. No és cap nouvingut, però el seu esclat al programa ha estat demolidor.

Parlem de Jason Ricci.

Personatge polèmic al mon del blues (un gai declarat no ho te gens fàcil en un món on es destaquen una vegada rere l’altre els arquetips més masclistes).

Nascut a Portland, blanc, escanyolit, fill del també polèmic polític-activista-empresari americà Joe Ricci.

Jason va començar a tocar en bandes de punk als 14 anys. L’any 1995 es trasllada a Memphis, Tennessee, i centra el seu interès en el blues i més concretament en l’harmònica. Al cap de poc, amb 21 anys guanya el concurs “Sonny Boy Blues Society”, i el mateix any enregistra el seu primer disc “Jason Ricci”.A Memphis, coneix i comença a tocar amb David Malone Kimbrough, fill del mític Junior Kimbrough, i aviat pasa a formar part de les bandes d’ambdós Kimbroughs i comparteix experiències i escenari amb R.L. Burnside.Al mateix temps, entra en una època fosca de consum de drogues (bàsicament crack) que el fan anar a parar a la garjola fins i tot.Des d’aquest darrer episodi, Ricci assegura estar net.

I des de llavors que el seu nom va lligat als premis concedits per la seva manera de tocar l’harmònica i a les lloances per aquest fet.

El 1999, Ricci va guanyar el “Mars National Harmonica Contest”, i va començar a tocar amb Keith Brown, més tard a gravar amb ell també.

L’any 2002, després de quinze mesos amb “Big Al and the Heavyweights”, Ricci va crear la seva pròpia banda, “Jason Ricci & New Blood”. Aquesta banda té com a guitarrista Shawn Starski, que, el juny de 2008, va ser nomenat per la revista Guitar Player com un dels "Top Ten Hottest New Guitarists". L’any 2005, Ricci va ser distingit amb el guardó "Muddy Waters Most Promising New Blues Artist award” a l’ artista del blues més prometedor.

L'any 2007 Ricci i els seus New Blood van signar per a Eclèctric Groove, una nova subdivisió de la discogràfica Delta Grove Records. El seu primer àlbum amb el segell, “Rocket Number Nine”, es va publicar el 23 octubre 2007. Més tard, el 2009 la banda va gravar "Done With The Devil" per al mateix segell. Ricci va guanyar el Premi de la Crítica de l'harmònica blues de l’any 2008 i va ser nomenat com a harmonicista de l'any pels Blues Music Awards , el 2008, 2009 i 2010.

Jason Ricci & New Blood pugen a l’escenari gairebé 300 dies l'any en ciutats de tot Estats Units, Canadà i Europa. Ricci també ha acompanyat al guitarrista Walter Trout en les seves gires europees recents.El gener de 2011, Jason es trasllada a Nova Orleans, i reuneix una banda nova, “Approved By Snakes”, amb el guitarrista John Lisi.Ricci és l’únic paio que s’ha declarat obertament gai al circuit de blues. Això ha estat un obstacle professional, així com l'oportunitat de Ricci per desafiar els estereotips gai i les expectatives tradicionals de blues:"A la comunitat gai no li agraden les bateries i les guitarres i música en viu de veritat. Només els interessa pintar-se els llavis, els tios amb vestits de dona, Madonna, Cher, i ritmes techno. Aquestes coses són les que em van animar a sortir a la llum abans. Vaig sentir que no tenia res en comú amb la comunitat gai, i encara no sento que tingui molt en comú amb la comunitat. Espero que la situació canviï (...)Quan vaig sortir de l'armari com un home blanc gai de classe mitjana-alta, vaig ser tractat no només com a gai, sinó com un home blanc, i com un noi que li agrada el punk, i com un tipus que no provenia de la pobresa total, i totes aquestes coses que associem amb “ser blues". I quan vaig fer-ho, jo volia cantar sobre això. Volia escriure cançons sobre el que era la meva vida, i volia utilitzar una terminologia que fos moderna."Tot i que Ricci no sol usar la seva sexualitat a l'escenari, la seva obertura amb ser gai en ocasions ha estat un problema en un món, el del blues, tradicionalment conservador, i ha estat "desconvidat" d'un bon nombre de locals, esdeveniments i festivals.Musicalment, "Done With The Devil", va assenyalar una nova direcció en la inspiració musical de Ricci. El seu interés per l’estudi de les ciències ocultes va influir fortament en els textos del disc. Ricci s'ha convertit en un estudiant de Thelema i dels escrits de Aleister Crowley, al qual ha qualificat de "gran home sant." Això ha provocat més controvèrsia per a un artista ja controvertit, que ha hagut de negar les acusacions de culte satànic.Per singular, per honest, per provocador, però per sobre de tot, perquè és un músic grandíssim i un harmonicista espectacular, Jason Ricci s’ha guanyat un lloc en l’escenari de l’Hotel Blues.

EFEMÈRIDES: THE ROLLING STONES. HYDE PARK. 5/7/1969.

2011-07-05T03:28:00.000-07:00

El 5 de juliol de 1969, els Rolling Stones ofereixen un concert gratuït al vell mig de Londres, al Hyde Park. El concert havia de ser la presentació oficial del nou guitarrista de la banda, Mick Taylor.
Taylor substituïa a Brian Jones, a qui el 8 de juny anterior, els altres membres de la banda havien visitat a casa seva, a Cotchford Farm, al poble de Hartfield, Sussex. En aquella visita, Jagger, Richards i Watts li havien comunicat que ja no formava part de la banda. Estava fora dels Stones donat que "no era psicològicament apte per a aquest tipus de vida" segons Jagger.
El cert, era que Jones, darrerament havia donat més problemes que aportacions artístiques a la banda, i en aquell moment els Stones ja eren una locomotora que no esperava a ningú i no es deturava davant de cap obstacle. Amb el pas del temps, les seves addiccions dificultaven la concessió del visat per entrar als USA, i els Stones ja havien començat el seu desembarcament al continent americà.
Després d'un acord monetari, Jones va ser convidat a deixar la banda i amb data de 10 de juny va emetre un comunicat de premsa en el que anunciava la seva marxa i declarava:
"...Ja no ens comuniquem musicalment. La musica dels Stones no és del meu gust. Vull fer la meva pròpia musica abans que tocar la d'altres. La única solució és que emprenguem camins diferents, encara que continuarem sent amics."
Tres dies més tard, va ser presentat el jove guitarrista Mick Taylor com a nou membre de la banda. Taylor havia estat membre de la banda de John Mayall & The Bluesbrakers.
Jones es va retirar ala seva granja i va començar planejar el seu retorn musical amb una banda de blues local.
Un mes després de la seva sortida de la banda, i a dos dies del concert dels Rolling Stones a Hyde Park per presentar el nou guitarrista, Brian Jones moria ofegat a la seva piscina enmig d'uns fets que no han quedat mai clars del tot. Fins i tot fa un parell d'anys, es va saber que l'any 1993, poc abans de morir, Frank Thorogood, paleta que treballava per a Jones i que es trobava a casa del guitarrista la nit en la que va morir, va confesar a Tom Keylock, que havia estat ell qui va ofegar a Jones a la piscina de Cotchford Farm. Tom Keylock va ser xofer dels Stones i un d'aquells personatges de l'entorn de ses satàniques majestats, que valien mes pel que callaven que pel que explicaven. Keylock va morir el 2 de juliol de 2009, ironies del destí, un dia abans del 40è aniversari de la mort de Jones.
Sembla que Keylock, també poc abans de morir (la cosa va de confessions a punt de traspassar), li va explicar a Terry Rowlings, autor del llibre "Who Killed Christopher Robin?" (la casa on va morir Brian Jones havia estat propietat del creador de Winnie The Pooh), el que li havia confessat en declaracions "pre-mortem", Frank Thorogood.
El tema de les confessions al limit de la vida dels possibles testimonis de la mort de Brian Jones, i tot el que va envoltar el luctuós traspàs, és molt sucós, i un altre dia podem dedicar-nos-hi, però avui ens recordem del fet musical del que avui es compleixen 42 anys.
El concert que els Rolling Stones varen oferir gratis a Hyde Park, tal dia com avui, 5 de juliol, davant més de 50.000 persones, i que va servir per homenatjar al desaparegut Brian Jones. Jagger va recitar "Adonais" de Percy Shelly i varen fer volar centenars de papallones en record del malograt guitarrista. Per cert, inicialment, havien de ser moltes més les papallones, però la majoria varen morir asfixiades a l'interior de les caixes on les guardaven damunt l'escenari. Juliol, calor, els Stones...
Sigui com sigui, els Stones varen tornar a fer història, i aquell concert celebrat avui fa 42 anys, va ser gravat per la cadena de televisió Granada TV, i poc després es va convertir en l'"Stones in the Park" que actualment encara podem trobar en DVD.

EFEMÈRIDES: BILL WITHERS

2011-07-03T23:46:00.000-07:00

Tal dia com avui, un 4 de juliol de 1938, va néixer Bill Withers. Celebrem les 73 primaveres d'aquest gran compositor, autor de grans temes del soul i del r&b com "Lovely Day", "Ain't no Sunshine", "Lean On Me" o "Use Me", entre d'altres, per començar be la setmana.
Es estiu, fa calor i l'Hotel Blues està actiu per a fer més suportable la humitat d'aquest temps. I és que si l'Hotel Blues en sap d'alguna cosa, sense cap mena de dubte, és d'humitats.
Que tingueu una bona setmana.

Felicitats Bill!!!

...I EL DIUMENGE A LA FAKTORIA D'ARTS DE TERRASSA... JOHNNY WINTER!!!!!

2011-07-01T02:58:00.001-07:00

Si, ho heu llegit bé. "El albino de oro" estarà aquest diumenge a la Faktoria d'Arts de Terrassa a les 21h.
Winter es va convertir en una estrella del blues elèctric a la fi dels anys seixanta i per al festival de Woodstock ja era una llegenda. Durant l'ultima etapa de Muddy Waters pa produir els seus últims 3 discos. Des de la seva infantesa Winter mostrava una forta atracció per la música; a l'edat de 4 anys va començar a tocar el clarinet, fins als 8, quan va ser forçat a deixar-ho per ordres del seu ortodoncista a causa d'un problema de maloclusió produït per l'instrument. Va ser llavors quan va començar a aprendre a tocar el ukelele del seu pare però, malgrat el talent que mostrava amb l'instrument, el seu mateix pare el va motivar a canviar-ho per la guitarra a l'edat d'11 anys. El seu descobriment a nivell nacional va arribar a través d'un article en la revista Rolling Stone, en 1968, la qual cosa li va valer un contracte amb el propietari d'un club neoyorki i un enregistrament amb Columbia. El seu disc de debut oficial, Johnny Winter ,publicat en 1969, any en el qual també tocaria en diferents presentacions i festivals incloent el de Woodstock. Winter va tornar en 2004 amb el seu primer àlbum en vuit anys: I'm a Bluesman, amb el qual va aconseguir de nou una excel·lent critica i una altra nominació als Grammy. Winter contínua marevellant amb el seu peculiar estil als seus seguidors en les seves gires, encara que en els últims anys s'ha vist afectat pels seus problemes de salut. Així i tot manté en peu la seva vida artística.

AQUESTA NIT A L'APOLO, FARUM A LLEGENDA. BOOKER T JONES.

2011-07-01T02:35:00.000-07:00

Des de Memphis, i dins de les BCN Roots Sessions, arriba aquesta nit a les 21:30, a la sala Apolo de Barcelona, el mític Booker T Jones.

Parlar de Booker T. Jones és parlar d'un dels millors músics i compositors que ha donat la música negra, així de rotund.

El seu currículum és d'impressió: multiinstrumentista talentós (encara que és la seva faceta com a organista la més coneguda), notable compositor i excel lent productor, la seva carrera va començar a enlairar-se de forma espectacular a partir de formar a principis dels seixanta els imprescindibles Booker T & The MG's , la que segurament ha estat una de les millors bandes d'acompanyament de la història i autors del seminal àlbum Green Onions. Van estar acompanyant en desenes de gravacions i concerts a monstres com Otis Redding, Wilson Pickett, Sam & Dave o Carla & Rufus Thomas, i sempre sota el lideratge del nostre home. Després d'allò, al llarg dels anys, el músic no ha parat de fer coses, i totes interessants. Compon al costat d'Eddie Floyd, Albert King o Otis Redding, a més de col.laborar amb gairebé tothom, des Ray Charles fins Neil Young, passant per Stephen Stills, Willie Nelson o Bill Withers.

És el 2009 i acompanyat pels Drive-By Truckers, quan torna a facturar un disc en tota regla, Potato Hole, una meravella amb el seu inconfusible estil, que a més guanya el Grammy al millor disc instrumental d'aquell any. El veterà Booker declara sentir-se rejovenit en treballar amb gent jove, i sense tallar-se un pèl accepta l'oferta dels punk rockers Rancid i incorpora el seu mític Hammond B-3 en un tema de l'últim llarg de la banda. Gairebé sense temps per respirar, es reuneix amb els seus vells col.legues Leon Russell i Elton John per tocar al costat d'ells en el seu disc conjunt, The Union. Moltes són les vegades que una llegenda arrossega el seu nom pels escenaris a la recerca de l'èxit perdut, però no és el cas d'aquest llegendari personatge, que a més en aquests esperats concerts ens presentarà el seu flamant nou àlbum, The Road From Memphis, un disc on viatja de nou cap a aquells primers dies en el seu Memphis natal.

TAL DIA COM AVUI...

2011-07-01T01:29:00.000-07:00

Un 1 de juliol, com avui, varen néixer tres dels personatges més admirats pels qui fem Hotel Blues.
Brindem per el grandíssim Willie Dixon (1915 -- 1992)), l'incomparable James Cotton (1935), i l'entranyable Dan Aykroyd (1952).

ZZ TOP. COMENÇA EL COMPTE ENRERA!!!

2011-07-01T01:16:00.000-07:00

Efectivament!! Ja ha començat el compte enrere!!! Manquen 13 dies per a la nostre obligada reunió amb tota una institució del rock i el blues amb més regust de polseguera, alcohol i diversió.
Evidentment, Hotel Blues hi serà present!!

AMPUTEN PART D'UNA CAMA A LESLIE WEST, GUITARRISTA DE MOUNTAIN

2011-06-30T05:02:00.000-07:00

El llegendari guitarrista Leslie West va haver de sotmetre's a una cirurgia en la qual li va ser amputada part d'una cama. El músic es trobava a Mississippí per oferir un concert amb Mountain, dissabte passat.
Després d'unes complicacions derivades d'una infecció, al guitarrista li va ser amputada part de la cama dreta, fins al genoll. West és diabètic.
"Durant dos dies, els metges van tractar de salvar-li la cama, sense èxit", va explicar la seva dona, Jenni West, en un comunicat. "La decisió d'amputar va ser una cosa necessària per salvar-li la vida, ja que la infecció s'estava estenent per tot el seu cos".
"El Sr. Weinstein es troba greu, però estable", va dir Richard Lucas, vicepresident de comunicacions de Singing River Health System.
Mountain va estar entre els grups que van tocar al mític festival de Woodstock, el 1969. Entre els seus primers èxits estan "Mississippi Queen" i "Nantucket Sleighride".
Mountain estava preparant un nou treball discogràfic, "The Unusual Suspects", que inclourà participacions de Slash, Billy Gibbons, Zakk Wylde i Joe Bonamassa.

EL DISC DE LA NOVA BANDA DE MICK JAGGER, SUPERHEAVY, ARRIBARÀ AL SETEMBRE

2011-06-29T05:27:00.000-07:00

El disc del supergrup de Mick Jagger i Dave Stewart arribarà al setembre. El primer disc de SuperHeavy, arribarà en una data encara per determinar del mes de setembre, segons ha informat Universal Music i ha recullit Billboard. El supergrup està format per Mick Jagger, Dave Stewart, Joss Stone, AR Rahman i Damian Marley, únic fill de la relació entre Bob Marley i Cindy Breakspeare (miss món 1976).
El primer single portarà per títol 'Miracle Worker', i anirà acompanyat del corresponent vídeo. La gravació, coproduïda per Jagger i Stewart, ha estat realitzada en la seva major part a Los Angeles, amb diverses sessions en estudis de França, Xipre, Miami i l'Índia. El comunicat d'Universal afegeix que els cinc músics van compondre 22 cançons en els seus primers sis dies de treball i que el nom del grup ha estat inspirat per Muhammad Ali. La idea de la banda va sorgir quan Jagger i Stewart es van preguntar com sonaria una banda formada per músics procedents de diferents gèneres. Jagger i Stewart varen treballar junts l'any 2004 a la banda sonora del film "Alfie", i Stewart va produir l'últim àlbum de Joss Stone. Tots dos volien treballar amb un músic jamaicà, i varen contactar amb Damian Marley amb la seva secció rítmica: el baixista i compositor Shiah Coore i el bateria Courtney Diedrick. Es van trobar amb Rahman mentre gravaven a Los Angeles.
Artistes amb diners (molts), i temps lliure.

DARRER PROGRAMA. FINS AL SETEMBRE, HOTEL BLUES!!!

2011-06-27T13:58:00.000-07:00

L'Hotel amb més ritme de les ones tanca per vacances. Ho fa fins al mes de setembre. Fins llavors, seguirem informant, puntualment, de les notícies que ens cridin més l'atenció dins el món musical que mou la maquinària d'aquest establiment. Aquí teniu la darrera entrega del passat diumenge 26 de juny.
Mantingueu-vos alerta.
Hotel Blues no descansa.
Bé, una miqueta si.

ALAN "MR. FABULOUS" RUBIN. ADÉU A LA SORDINA DE PETER GUNN.

2011-06-25T10:11:00.001-07:00

Si en l'article anterior parlava de la figura i la influència d'un home com Clarence Clemons, no volia deixar passar més dies sense fer referència a l'altre desaparició que ens ha tocat encaixar aquest mes a l'Hotel Blues.
I en certa manera hi podríem trobar línies de connexió amb l'exposat al glosar la figura del "Big Man".
Alan Rubin, trompetista de la fabulosa màquina de soul-blues "The Blues Brothers Band", també conegut amb el sobrenom de "Mr. Fabulous", va morir el passat 8 de juny al Memorial Sloan-Kettering Cancer Center, als 68 anys, després de lluitar durant anys amb un càncer que finalment s'ha imposat en la sempre desigual lluita.
Deia lo de trobar certs punts d'unió amb l'exposat en l'article sobre la figura de Clarence Clemons per certs detalls. Si be és cert que dins els Blues Brothers, potser hi destaquen abans homes com Steve "The Colonel" Cropper o Donald "Duck" Dunn, o fins i tot, el llegendari Matt "Guitar" Murphy; un servidor sempre recordarà els noms de Tom Malone, Lou "Blue Lou" Marini i Alan "Mr.Fabulous" Rubin, dins la secció de vents de la banda, en la introducció que hi feia, dels membres de la mateixa, Eddie Floyd, al meravellós disc enregistrat en directe al festival de jazz de Montreaux de l'any 1988.
Aquell va ser un àlbum que va jugar un paper destacat en el progressiu enverinament que va patir un servidor en la seva joventut, d'aquell brevatge altament tòxic que és el blues. Va ser aquest un disc, que em va fer obrir els ulls davant una banda que et transportava a un Chicago d'ambient carregat, però festiu, humit però lleuger, i desvinculava a la banda de la imatge dels dos cantants-actors Dan Aykroyd i John Belushi. I aquesta banda amb entitat pròpia, es presentava amb dos cantants de categoria, com el grandíssim Eddie Floyd, i el més que solvent Larry Thurston.
I és que son molts els moments en la vida del qui escriu aquestes línies, que venen acompanyats per la música interpretada per aquesta banda. "Messin' With The Kid", "Knock On Wood", "Hold On I'm Coming", "The Thrill Is Gone"(deliciosa), i com no, els mega clàssics "Everybody Needs Somebody To Love" o "Sweet Home Chicago". I és que d'alguna manera, el concepte dels Blues Brothers pot ser perfectament el concepte que han tractat de seguir la gent de l'Hotel Blues des de fa més de deu anys, fer una gran festa, amb molt sentit de l'humor, escoltant els grans clàssics del blues i el soul. Alguns poden arrugar el nas davant l'aspecte, el plantejament de gran broma, el to desenfadat, etc. Peró ningú no pot negar la calitat d'uns musics que, d'alguna manera, varen donar-li un aire nou a un genere sempre amenaçat per l'encarcarament i el tuf a naftalina.
I un dels que va participar en dur a terme aquesta gran aventura, va ser, sens dubte, Alan Rubin, "Mr. Fabulous", que, amb la seva trompeta, va protagonitzar solos memorables, que ja han passat a formar part del disc dur inesborrable instal·lat en el cervell de tants seguidors del blues i el soul, com aquell que podíem trobar en el clàssic "Peter Gunn", inclòs en l'anteriorment mencionat "The Blues Brothers Band Live In Montreux".
Gràcies per tot "Mr. Fabulous"!!

CLARENCE CLEMONS

2011-06-23T08:57:00.000-07:00

El "Big Man" ens ha deixat.
Si tracto de pensar en quan el vaig conèixer, o millor dit, quan vaig ser coneixedor de la seva existència, em costa de situar-ho en el temps, però les imatges d'aquell vell vídeo del "Born To Run", fet amb talls dels concerts del Bruce Springsteen i la E Street Band, se'm repeteixen com a punt més antic en el record.
Unes imatges que em van captivar per l'energia i l'entusiasme que desprenien uns músics que semblava que gaudien de la seva feina i en feien gaudir al públic a parts iguals. Em cridava l'atenció, que, indiscutiblement, hi havia un home que s'enduia el protagonisme, però que el compartia amb un gran nombre de músics (superior al que jo estava acostumat a veure), que semblava tenien cadascun part important en la direcció d'aquell vendaval d'emocions que com una piconadora es llençava sobre el public que es reunia davant d'aquells escenaris.
I com en moltes de les pel·lícules americanes clàssiques que m'anaven agradant, hi havia un repartiment típic de papers. Hi havia com he dit, el protagonista, el bo de la pel·lícula, paper que desenvolupava el "Boss", la seva xicota, la Patti, i un grup d'amics que caminaria per una catifa de vidres trencats si el seu líder els hi ho demanés. I dins d'aquest grup d'amics, amb la seva característica personal cadascun, sempre hi havia aquell que no calia ser gaire observador per veure que era l'amic especial, aquell que el líder sempre ha de tenir aprop per fer-se el valent, aquell que el lider sempre busca de cua d'ull per donar un pas al front i saber que pot desafiar al dolent per molt fort que sigui. Aquell que la literatura sempre el converteix en imprescindible, en treballador a la ombra, en protector i en espatlla on plora aquell pal de paller en la intimitat més absoluta. I si ja volem arrodonir el personatge amb els estereotips més definitius, dibuixem-lo amb una humanitat, amb un volum, amb una musculatura i amb una presència enormes i contundents.
De seguida, mirant aquell vídeo em vaig fer la composició complerta de la banda amb aquest paper a càrrec del grandíssim Clarence Clemons, que fins hi tot tenia un nom a l'alçada del personatge, contundent i singular.
Quedi clar que tot aquest plantejament és totalment personal. Un, amb els anys, entén que res del que un artista ven dalt d'un escenari s'ha de prendre com a veritat absoluta. Però és aquí on rau, precisament la màgia de l'escenari d'una banda de Rock. Que tots i cadascun del milers i milers de fans que es planten davant d'un escenari, es fabriquin la seva pròpia pel·lícula (amb punts en comú) dins el seu cap, partint d'un sol focus d'atenció.
I jo crec, que d'alguna manera, tots ens em fabricat una imatge més o menys semblant de la importància de Clarence Clemons per a la història de la E Street Band i del propi Bruce Springsteen. I d'alguna manera també, crec que tots ens em mirat al "Big Man" com si fóssim el Bruce Springsteen. El "Big Man" és l'home a qui tots em buscat el primer quan els llums de l'escenari s'encenien i anàvem situant a tots els membres de la banda un cop el Boss ja ens havia dit que l'espectacle començava.
Haig de dir que la darrera vegada que el vaig veure em va costar una miqueta més de situar. Va ser a Bilbao al 2007, a la gira del "Magic", i és que el "Big Man" es va passar la major part del concert assegut en un lateral de l'escenari, i quan es movia per arribar davant del micro per bufar el seu saxo, ho feia arrossegant els peus literalment, però amb un somriure marca de la casa d'orella a orella. Sembla que unes operacions als genolls, o al maluc, segons la font, eren les causants d'aquell evident deteriorament. La posterior mort d'un altre home fort d'aquella banda, Danny Federici, junt amb aquella imatge del gran home ferit, crec que varen afavorir que no fes cap esforç per tractar de veure cap més concert del Boss. D'alguna manera havien mort dos amics i dos protagonistes d'una novel.la d'aventures que m'agradava llegir de tant en tant, encara que sempre fos igual. I d'alguna manera volia conservar intacte la imatge de la E Street Band al complert en la meva memòria.
No se que farà ara el Boss, però segurament l'encertarà, i faci el que faci, es evident que la mort de Clarece Clemons es un altre avís per a tots aquells que ens agrada un tipus de música i un tipus de bandes i solistes que varen canviar, cadascun a la seva manera, el destí de la història del Rock and Roll. Ens hem d'anar acostumant, tots els nostres referents passen ja dels 60, han dut una vida intensa i tots tenim una data de caducitat, ens diguem Fulano, Mengano o Richards... bé, aquest darrer no n'estic tant convençut que jugui la mateixa lliga que la resta de mortals.
Però ara no toca posar-se transcendentals, ara toca fer una gran festa en memòria del "Big Man", repassar DVD's, i com va dir una vegada el Boss en referència a Bob Dylan, hem d'estar orgullosos de trepitjar el mateix planeta que ha trepitjat una persona com ell, com en Clarence Clemons, com el "Big Man".
Apa! a veure i escoltar a tot volum els concerts i els discs de Bruce Springsteen i la E Street Band parant especial atenció a aquells passatges, ara ja mítics, on el saxo d'en Clarece marca la pauta en diferents textures, "Thunder Road", "Bobby Jean", "Tenth Av. Freeze Out" , "Spirit in the night" o com no, "Jungleland".

BEN HARPER. GIVE TILL IT'S GONE

2011-06-12T09:39:00.000-07:00

Sense fer soroll, de puntetes, va l'amic Harper i publica un nou disc. Una presentació sense estridències, molt dibuixet i cap fotografia. El primer que crida l'atenció és que Ben Harper es torna a fer acompanyar pels integrants de Relentless7, Jordan Richardson, Jason Mozersky i Jesse Ingalls; peró aquesta vegada no els hi concedeix entitat com a banda ni se'ls anomena a la portada del disc. Purament anecdòtic? Amb Benito mai se sap. Ja ho havia fet amb anterioritat però amb evolució a la inversa, quan no va ser fins al senzillament magistral "Burn To Shine" que als seus ja habituals acompanyants, els hi va donar la categoria de banda amb nom i tot, els grans "Innocent Criminals", encapçalats per Juan Nelson al baix i Leon Mobley a les percussions.
El cas és que Ben Harper ja no és un jovencell, no és nouvingut. Lluny queda aquell Harper rural, acústic, bevedor de les fonts clàssiques del folk-blues d'aquell "Welcome to the Cruel World" de l'any 1996. Lluny queda l'activista, rocker electrificat, homenatjador dels espirituals negres i reivindicatiu skater del "Fight For Your Mind" del 1995. I així unes quantes disfresses, o millor dit, uns quants vestits, amb uns canvis de direcció o evolucions en algun moment difícils de pair, però que amb el temps acabaven per donar la raó al de Pomona.
Un servidor va començar a entendre aquest creixement i evolució com a artista del senyor Harper, quan, havent caigut de genolls davant els seus primers tres discos, els dos citats anteriorment, més "The Will to Live" del 1997, Ben Harper ens feia esclatar a la cara el brutal, fosc i rocker en tots els sentits, "Burn To Shine", obra insuperable per al qui escriu aquestes línies. En aquest disc, Harper tocava tots els pals possibles, des del rock and roll més clàssic de "Show me a Little Shame", passant pel jazz de Nova Orleans de "Suzie Blue" o entrant en la negror més absoluta del hard rock amb "Less" o "Please Bleed". Aquest disc ja incloïa també el seu primer passaport al "mainstream", "Steal My Kisses".
I és aquesta la dualitat en la que s'ha mogut des de llavors el music californià. S'ha citat en duel amb sí mateix per veure qui hi surtía guanyador, si l'amant de les arrels de la música americana que decideix de fer un disc sencer amb tota una institució dels espirituals negres com els Blind Boys of Alabama, amb aquell irregular "There Will Be a Light", posat al seu lloc amb la seva versió en directe "Live at the Apollo". O el personatge més sobre-actuat i comercial que varem poder veure presentant el doble "Both Sides of the Gun" al Pavelló Olímpic de Badalona.
Conductor d'una carrera amb tendència a la incontinència creativa, actualment se'l veu tranquil i segur en aquesta situació d'aparent pas enrera. Pas enrera entès com a posicionament, mai com a calitat artística. Sembla que Ben Harper ja no busca, fa. I ho fa com a ell li sembla. No sembla gaire interessat en l'èxit comercial, o l'èxit comercial ja no el persegueix per que li pagui tribut per "Steal My Kisses". No li cal fer-se acompanyar per musics de renom en les acaballes de la seva carrera per redescobrir-los al seu public més jove i així tractar d'explicar d'on i perquè es dedica al que es dedica.
I d'aquestes batalles, d'aquest anar i venir de costat a costat de l'autopista del panorama musical, sempre se'n treuen joies de treballs de vegades irregulars, i de vegades injustament ignorats. L'anomenat "Both Sides of The Gun" va tenir un resultat confús, "Lifeline" serà sempre, injustament, quasi ignorat. I és una meravella de soul, folk i rock tranquil i quasi perfecte.
I així arribem als nostres dies.

Al 2009, Harper s'uneix als joves citats al començament, Ingalls, Mozersky i Richardson, i s'inventen a "Ben Harper & Relentless7". I el resultat és prou convincent. "White lies for Dark Times". Tornada al rock més de garatge, a la suor, als locals petits i al començar de nou, deixant-se acompanyar, no sé si fins i tot guiar en certs moments, de la sang jove dels seus nous tres acompanyants. El disc pot deixar un regust de certa tensió no resolta del tot, com si Harper i els seus nois haguessin omplert de vapor l'olla a pressió i no hi hagués vàlvula per la fuita. I aquesta vàlvula la varen trobar amb el magnífic directe que van publicar l'any passat enregistrat al Festival Internacional de Jazz de Montreal.
Aquí tots es lliuren de tensions i fan esclatar del tot els temes de l'àlbum. Descobrim que Jordan Richardson és un bateria de la vella escola i que se l'ha de lligar en curt, quina bèstia!. Que Jesse Ingalls és un baixista infal·lible, dels clàssics, i que Jason Mozersky és un guitarrista molt ...curiós?
I ara aquests músics ens presenten "Give Till It's Gone". I tornant a les primeres ratlles d'aquest article, el que ens presenten son una sort d'onze temes sense estridències però segurament sense fissures. Temes que no es poden jutjar en bloc en la seva primera escolta. Textures diferents, que van des del ja típic "só Harper" amb que s'obre l'àlbum "Don't Give Up On Me Now", fins al frenètic i cridaner "Do It For You, Do It For Us", amb que es tanca el disc. El single "Rock and Roll Is Free" pot semblar inofensiu d'entrada, però escoltant amb deteniment, hom arriba a la conclusió que a Harper li ha tornat a sortit un altre tema perfecte. Intensitat en el mateix punt alt de començament a final, claredat, gens de saturació, producció impecable...
Si, segurament cap dels temes de "Give Till It's Gone" arribarà a convertir-se en un clàssic de Ben Harper a l'alçada de "The Woman in You", "Ground on Down", "Glory and Consequence" o "Diamonds On The Inside", peró estem, sense cap mena de dubtes, davant d'un disc d'un music que ja no sap fer coses malament. La calitat està assegurada, i la paleta amb que dibuixa és tan àmplia que segur que hi trobarem un color, un moment, un passatge al gust de qualsevol que s'hi apropi a escoltar. I això és el més difícil, disparar en moltes i diferents direccions i encertar al vell mig de la diana en la majoria de trets. I els que no s'hi claven al mig, no puntuen molt més baix, creguin-me.
En definitiva, no passarà a la història com el seu millor disc, però es altament recomanable per a tots aquells que en algun moment s'han sentit tocats per la creació amplíssima de Ben Harper.

KEITH "PILOTES METÀL.LIQUES" RICHARDS

2011-06-11T09:38:00.000-07:00

Perquè sí, perquè sempre ens agrada veure'l en el lloc que li pertoca.
Salut.

KEITH RICHARDS REB EL PREMI "PILOTES METÀL.LIQUES"

2011-06-11T08:45:00.000-07:00

Si, ho heu llegit bé. La cadena de televisió Spike TV va celebrar el lliurament dels seus guardons "Guys Choice 2011". Aquests premis son votats i escollits pel públic masculí i premien a les seves estrelles favorites del cinema, la televisió i la música. Aquest any, els prestigiosos guardons han recaigut entre d'altres en Jennifer Anniston "per portar tota una dècada sent sexy", o en el nostre estimat Keith per les seves "pilotes metàl.liques". També varen rebre distinció en aquesta importantíssima cerimònia, que sens dubte va paralitzar el mon sencer, Sean Penn, Mark Wahlberg, Ben Affleck o Cameron Diaz, entre d'altres.
Des de l'Hotel Blues, sabem que ara, després de saber aquesta notícia, dormireu més tranquils i tranquil•les.

Aquí podeu veure les declaracions d'en Richards explicant que en farà del premi. Atenció a la nova pinyata que llueix sa Satànica Majestat.

HA MORT GIL SCOTT-HERON

2011-05-31T11:05:00.000-07:00

Gil Scott-Heron, llegenda de la música negra, símbol de la "contracultura", i autor, entre d'altres de l’èxit "The Revolution will not be televised", va morir divendres passat, dia 27 de maig, als 62 anys, víctima de les complicacions d'una malaltia adquirida en una recent gira europea.
Heron tenia la sida des de feia més de 20 anys, i aquesta darrera malaltia ha estat fatal pel músic de Chicago.
Criat al sud del país per la seva avia i fill del primer futbolista negre que va fitxar el Celtic de Glasgow, Heron va irrompre en l'escena de la poesia i el jazz de Nova York per canviar el rumb de les coses a finals dels anys 60.
Els seus textos reflexaven enuig, amb referències polítiques molt directes i teories incòmodes de conspiracions socials. Heron parlava d'aquelles "coses que no s'expliquen al telenotícies de les onze".
Acompanyat per un piano i el so dels bongos, va realitzar el seu debut discogràfic "A new black poet: Small talk at 125th and Lennox" (1970), que pren el seu nom del club de Harlem en el que es varen dur a terme les sessions de gravació.
El disc conté una primera toma del que es convertiria en el seu major èxit, "The Revolution Will Not Be Televised", un contundent alegat contra la banalització de la societat, la superficialitat del consumisme, la societat de l'espectacle i l'estupidesa del glamour que tot ho envaeix.

I ara, "qui pagarà les reparacions de les nostres ànimes?"

MR. BIG; ROCK EN ESTAT PUR

2011-05-30T13:38:00.000-07:00

L'enviada especial de l'Hotel Blues al concert de Mr. Big ens ofereix la crònica del que va ser una altra nit de ROCK en majúscules:

El passat 24 de maig vam tenir el plaer d’assistir a un dels millors concerts d’aquesta temporada a la Sala Bikini de Barcelona a càrrec dels increïbles Mr. Big.

L’enorme cua que va formar-se davant de la porta d’entrada 2 hores abans de l’espectacle parlava per si sola, centenars de seguidors no volien perdre’s l’oportunitat de veure aquest magnífic grup de ben a prop.

Els músics no van fer-se esperar, a les 21.30h van aparèixer ben puntuals damunt l’escenari i amb una magnífica interpretació del tema “Undertow” van donar el tret de sortida al que prometia ser un concert increïble.

Dins la Sala Bikini no hi cabia ni una ànima, el lateral no va trigar gaire en obrir-se per habilitar-hi una altra barra i una pantalla que donessin cabuda a tots els fans que s’acumulaven a la sala.
El públic va estar entregadíssim des del primer tema, no va parar de saltar i cantar totes i cadascuna de les peces interpretades magistralment per un grup que ens demostra, en cada nova actuació, les taules que acumula a l’escenari.

Mr. Big és un grup americà de hard-rock que va formar-se a finals dels anys 80. Està integrat per Eric Martin (veu), Paul Gilbert (guitarra), Billy Sheehan (baix) i Pat Torpey (bateria). Des de la seva formació, han passat per algunes etapes d’inactivitat per desavinences internes, però al 2009 la banda es reuneix novament i edita un àlbum de clàssics, "Back to Budokan" que inclou 2 temes nous: "Next time around" i "Hold your head up". L’any passat, 16 anys després del seu últim disc, ens sorprenen amb la publicació de “What if...” un impressionant treball, ple de grans temes, molts dels quals vam poder disfrutar-los en directe a la Sala Bikini: “American Beauty”, “Stranger In My Life”, “Once Upon a Time”, “Around The World”, “As Far As I Can See”, entre d’altres. Tampoc no van faltar els clàssics que van fer embogir el públic de Bikini: “Green-Tinted Sixties Mind”, “Merciless”, “Take Cover”, “Green-Tinted Sixties Mind” o “Price You Gotta Pay”.

Els solos de Paul Gilbert i Billy Sheehan van ser igualment impressionants, tots els assistents a Bikini vibraven d’emoció amb la mateixa intensitat que les cordes de la guitarra i del baix a les mans de qui probablement són el millor guitarrista i millor baixista del moment.

El final dels concert va ser apoteòsic, amb el tema “Addicted To That Rush”, la banda s’acomiadava després de pràcticament 2 hores de concert. Però les infinites ovacions del públic van fer-los sortir a l’escenari fins a 4 vegades més per continuar fent-nos gaudir amb els covers, el primer, el hit “To Be With You” que va ser rebut amb gran entusiasme per tots els assistents.

La sorpresa vam tenir-la en la segona aparició a l’escenari, on la banda va demostrar-nos que són capaços de fer tot el que es proposin. Paul Gilbert va asseure’s a la bateria, Eric Martin va agafar la guitarra, Pat Torpey va encarregar-se del baix i un increïble Billy Sheenan va aparèixer amb el micròfon. Després d’ocupar els seus nous llocs van interpretar una increïble versió de “Smoke on the Water” dels Deep Purple que va deixar el públic bocabat des de la primera nota.

I després de 140 minuts de bona música, van acomiadar-se definitivament dels assistents de Bikini amb una versió de David Lee Roth, “Shyboy”.
Mentre el públic abandonava la sala, tots els comentaris que se sentien eren d’admiració absoluta cap a la banda. Mr. Big va aconseguir aturar el temps i evadir-nos de la realitat durant una bona estona, per transportar a tots els assistents al paradís del rock.

Laura Novensà

OTIS TAYLOR I COREY HARRIS A TERRASSA!!!

2011-05-29T09:47:00.000-07:00

Dos mestres del folklore nord-americà i els polirítmes africans, junts en una actuació preferent del calendari de directes. L’estat de Colorado és el punt de partida d’aquests dos sorprenents bluesmen. Otis Taylor, especialista en l’amalgama de la música d’arrel, debuta a Espanya amb un tribut hipnòtic de trance blues. Un treball que ha rebut elogioses crítiques per la seva singularitat i qualitat. Corey Harris en serà el convidat d’excepció, artista i investigador nat que presenta també les seves darreres composicions.
Oportunitat d'or per veure dos dels homes més respectats i admirats de l'Hotel Blues!

Divendres 17 de juny. 22h.
Nova Jazz Cava.

NOU VIDEO DEL CHINO!! LAZY BONES.

2011-05-22T08:37:00.000-07:00

El nostre estimat Hernan "el Chino" Senra, segueix incansable amb la seva incontinència creativa i acaba de estrenar nou video. Es tracta del tema "Lazy Bones". I una vegada més, el Chino, deixa ben palés que amb pocs recursos econòmics, peró amb una gran imaginació, dedicació i per sobre de tot, amb un gran talent, es pot desenvolupar una carrera sólida i rotunda, amb un material de qualitat.

ELI TORNA A BARCELONA!!!!

2011-05-22T07:48:00.000-07:00

Amb motiu del showcase de Heart of Gold que es durà a terme a la Sala Apolo de Barcelona, tindrem la oportunitat de veure una altre vegada al "nen de la casa", Eli "Paperboy" Reed. I aquesta vegada el veurem en solitari, sense els seus True Loves, repasant un repertori amb els seus temes preferits. Una ocasió especial per veure un Eli diferent.

Dimarts 24 de maig. Sala Apolo Heart Of Gold presenta:
Eli Paperboy Reed playing his favourites
The Pepper Pots
Garotas Suecas
Els Trons

Més informació :
http://www.primaverasound.com/

MR. BIG A BIKINI!!

2011-05-22T07:19:00.000-07:00

La banda americana de Hard-Rock formada a l'any 1988 per Eric Martin, Paul Gilbert, Billy Sheehan i Pat Torpey, ens visita per segona vegada en poc més d'un any, amb l'excusa de la presentació del seu darrer disc "What if...", amb Kevin Shirley, productor de bandes com Rush, Aerosmith o Iron Maiden entre d'altres.
Es tracta d'una molt bona ocasió per tornar a disfrutar en viu del directe d'una de les bandes més admirades del Hard-Rock americà, una banda a la que quasi podríem qualificar com de culte, i que es va reunir amb els membres originals fa dos anys, amb motiu del 20è aniversari del llançament del seu primer disc de títol homònim.

Dimarts 24 de maig.
Sala Bikini.
21:30h

ESCALFANT MOTORS PER A PORTA FERRADA!!!!

2011-05-22T07:05:00.000-07:00

BLUES FEMENÍ A PORTA FERRADA!!!

2011-05-22T06:37:00.000-07:00

Dos dels noms femenins que més han donat a parlar aquesta temporada a l'Hotel han estat els de Cyndi Lauper i el de Mavis Staples.
Doncs bé, les dues artistes hi figuren en el cartell d'aquest any del veterà festival que se celebrarà aquest estiu, del 21 de juliol al 20 d'agost, a Sant Feliu de Guíxols.
La sorpresa de la temporada, Cyndi Lauper, que amb el seu disc versionant clàssics del blues, acompanyada per algunes de les primeres espases del gènere, actuarà presentant el seu àlbum "Memphis Blues", el proper dissabte 23 de juliol a l'"espai port" de Sant Feliu.
La veterana Mavis Staples, recalarà en el mateix escenari al dia següent, el diumenge 24 de juliol, per emocionar als assistents amb els temes del seu darrer àlbum "You are not alone", en el que ha estat produïda pel líder de Wilco, Jeff Tweedy.
Les entrades es podran adquirir des de demà a les 9h al Telentrada de Catalunya Caixa i al Servicaixa.
Més informació a:
http://www.portaferrada.com/
http://www.cyndilauper.com/
http://www.mavisstaples.com/

HOTEL BLUES. 15/05/2011

2011-05-19T12:53:00.000-07:00

POPA CHUBBY. NORTH MISSISSIPPI ALLSTARS. BIKINI. BARCELONA. 12/13 DE MAIG DEL 2011.

2011-05-19T01:51:00.000-07:00

Estrenem la nova etapa del blog de l'Hotel Blues amb la doble crònica del que varen donar de si els dos concerts destacats i recomanats des de l'Hotel per al dijous i el divendres passats a la sala Bikini de Barcelona.
L'encarregat d'obrir el foc, del que es planteja com una més que interessant temporada de concerts i festivals primaverals i estiuencs, va ser ni més ni menys que la "Botifarreta de NY", com es coneix a l'Hotel Blues a Ted Horovitz, o sigui Popa Chubby.
Molt temps feia que l'staff tècnic de l'Hotel demanava a crits una visita a alguna sala de la ciutat de l'anomenat "King of the New York City Blues". I finalment va arribar.
Amb puntualitat, a les 21:30h, feia aparició sobre l'escenari, la rotunda figura del guitarrista de Nova York. I en tan sols uns segons va deixar palesa la línia que caracteritzaria el seu concert. Blues rock enèrgic i sense concessions. Una concepció de show molt d'acord amb la imatge del seu protagonista. Popa és un home que no deixa indiferent, la seva actitud, el seu missatge, l'ambient que crea, no hi entén de mitges tintes, de passatges tècnics o estilístics deliberadament impostats. Popa treballa des del sentiment, i aquest sentiment el deixa anar sense mitges tintes, a proporció amb el seu tamany. Si es tracta d'incendiar la sala amb rock and roll, ho fa de manera directa i abassegadora, com quan Mike Tyson en la seva millor època, quan se'l coneixia com "el terror del Garden", sentia la campana i s'abraonava sobre els seus rivals sense compassió.
I si es tracta de emocionar amb el blues, ho fa amb estil, sense ser barroer, com quan King Kong acaronava la seva estimada Ann Darrow.
En l'hora i dos quarts que va durar el seu show del dijous passat, Popa va tocar tots els pals que domina a la perfecció. Armat amb una sola guitarra, (només va pujar-ne una altre a l'escenari que no va utilitzar), una Strato castigada pel pas del temps i els concerts però que no falla, Popa va passar pel blues instrumental per obrir, per atacar a la segona peça el seu homenatge ineludible a un dels seus ídols, Jimi Hendrix, amb un perfecte "Hey Joe".
En aquest punt, un detall. Quan es trobava atacant el tercer tema, una de les cordes de la guitarra de Popa va saltar pels aires. Popa no va perdre la calma, i tot fent un gest amb la mirada als seus acompanyants, es va encarregar, ell mateix, de procedir a canviar la corda malmesa. Acostumats com estem a veure a megaestrelles de la guitarra que davant de situacions com aquesta, només han de esperar que el tècnic de torn, perdi el cul per canviar-li la corda o la guitarra sencera si cal, aquest gest va fer més propera i estimable, si es pot, la imatge d'aquest home d'aspecte ferotge, però que a ben segur guarda una ànima més sensible del que deixa veure.
Un cop afinada de nou la seva guitarra, Chubby va continuar traient-li partit al seu darrer àlbum "The Fight Is On", i passat l’equador del show va tenir un record per a les víctimes del terratrèmol de Llorca, a qui va brindar una versió, habitual en el seu repertori, de l'etern Leonard Cohen, "Allelujah", que va enllaçar amb uns passatges allargats fins a l'extenuació virtuosa del clàssic "Somewhere Over The Rainbow".
Amb el típic i mesurat número en el que Popa es diverteix seient a la bateria, i amb els moments de protagonisme dels seus acompanyants, A.J. Pappas al baix i Tom Papdatos a les baquetes, Popa va anar avançant fins a un final en el que va descarregar amb força demolidora el cover, inclòs al seu darrer llarga durada, dels mítics Motorhëad de l'incombustible Lemmy Kilmister, "The Ace of Spades". Punt i final contundent.
Noranta minuts de Popa Chubby en estat pur, que es poden resumir amb les pròpies paraules de la "botifarreta de NY". En un moment del concert, l'amic Popa va dirigir-se al públic explicant que a Nova York no hi toquen blues, ...a Nova York senten el Blues.
Paraula de Popa.

La nit següent, al mateix escenari, i amb una miqueta menys d'espai a la sala Bikini, hi feien acte de presència els germans Cody i Luther Dickinson, o el que és el mateix, els admirats North Mississippi Allstars en format duo. Els germans Dickinson han estat passejant el seu ofici per la península sense la companyia del seu grandiós, en tots els sentits, baixista, Chris Chew. I personalment, i contràriament al que diran molts, un servidor no el va trobar a faltar en excés. M'explico. Al referir-nos a Luther Dickinson, estem parlant, del que personalment considero un dels guitarristes de blues més complerts de l'actualitat, si no es tracta del més complert. Luther és únic en la seva espècie. És capaç d'aprofundir i donar lliçons del blues més difícil de digerir, com ho és al meu judici, el blues de la part alta del Mississippí i partint de la més ancestral tradició, experimentar amb els sons més avantguardistes del gènere i no sortir-ne ferit, és més, sortint guanyador.
Luther evoca R.L. Burnside, Junior Kimbrough i d'altres mites de l’estil del nord del Mississipí, ho ha mamat directament de son pare, el recordat i homenatjat Jim Dickinson. Però també marca la direcció a seguir amb melodies cada vegada més identificables i marcadores de tendències.
Cody Dickinson segueix creixen en un aparent segon terme, però s'encarrega de una tasca feixuga com és marcar el ritme quasi tribal d'aquest estil tan concret de blues. I ho fa amb una aparent normalitat que pot arribar a ser quasi insultant.
I amés, tots dos saben fer connectar aquest ancestral estil, amb el rock and roll més pur i arrelat dels USA, cosa que els fa tremendament atractius per a molts seguidors del gènere.
En aquests marges es varen moure els germans Dickinson per anar repassant el material del seu aclamat disc de retorn "Keys to the Kingdom" i anar rescatant material antic, que continua fent les delícies dels seus seguidors.
"Mean Ol' Wind Die Down", "Shake", o "Down in Mississippi", es varen barrejar amb els temes del seu homenatge en forma de disc a la figura del seu pare, Jim Dickinson, mort fa quasi dos anys. Perles delicioses com "Let It Roll" o la versió de Dylan "Stuck Inside of Mobile with The Memphis Blues Again" o la gospeliana "The Meeting", varen completar un concert per emmarcar. I es que els germans Dickinson son la barreja perfecta de tradició i innovació. Entre blues i rock, entre la riquesa sonora i l'austeritat escènica.
Destacar com a curiositat, l'estol de guitarres (sense ànim exhibicionista) que va presentar a l'escenari barceloní el bo d'en Luther Dickinson, amb menció especial per aquell homenatge a la creació de Bo Didley, la caixa de cigars feta guitarra, i per a la menció a la tradició més ancestral amb aquella guitarra de dues cordes construïda amb una llauna de metall i un pal. O per part de l'altre Dickinson, Cody, l'invent de fer passar tot un clàssic com és el Washboard per un pedal wah-wah.
Barrets fora, per aquí han passat els North Mississippi Allstars.

El Director.

CANVIS A L'HOTEL. TENIM NOU BLOG!!!

2011-05-15T09:41:00.000-07:00

Semblava que no tornaríem a omplir aquest espai. Semblava que les noves eines tecnològiques havien finiquitat aquest espai. Semblava que el blog, l'espai de reflexió, l'espai d'anàlisi, l'oasi de creació pels que no estem a primera fila d'aquest emblemàtic establiment, ja no interessava.
Peró no era així.
Ja som aquí una altra vegada.
I tornem després d'una setmana gran. Una setmana en la que els integrants de l'Hotel Blues han pogut retrobar-se en directe amb una de les seves icones, la botifarreta de NY Popa Chubby, i amb dos germans, Luther i Cody Dickinson, que fan respirar fons, amb plaer i tranquil·litat, al Director i els seu sofert equip.

El Director és un visionari no sempre suficientment reconegut.

I ja fa un temps que va reclamar la meva presència al seu despatx. Eren els darrers dies de gener. Feia fred. Vaig ser cridat a consultes. Vaig esperar a la porta del despatx del Director una bona estona. Les notes del Nessun dorma, del Turandot de Puccini, es colaven per sota la gran portalada de fusta de dues fulles de l'estança. Quan el Director escolta aquesta ària, millor que t'amaguis, perquè el que t'ha de transmetre no sol ser agradable. I amés, fa mal, segur.
La gran portalada es va obrir. Igor em va convidar a entrar. Ell es va quedar fora. Les dues fulles de la porta es van tancar darrera meu. El despatx era a les fosques, només il·luminat per les flames de la llar de foc, davant la qual hi havia una gran butaca en la que hi seia el Director. Jo només veia els seus braços sortir per ambdós costats de la butaca.

Amb la ma dreta acaronava el llom d'una copa d'aromes de Montserrat i amb l'esquerra sostenia un gat panxut gris amb ratlles negres... o era a l'inrevés? Amb la ma dreta sostenia un got d'aromes de Montserrat i amb l'esquerra acaronava el llom d'un gat panxut gris amb ratlles negres...?
Be, tant és. La qüestió era que allà estava. Com tancat en el seu mon de blues, cotxes cars i dones despampanants. Tractant de fer front de la millor manera possible, a tots els problemes que aquest mon seu de patiment li reporta.
Varen passar uns trenta set minuts aproximadament, de manera molt ràpida, tot s'ha de dir, fins que el Director es va girar cap a mi. En veurem allà, palplantat davant seu, va fer un salt sobre la butaca, acompanyat d'un "me cagon...!!!", moment en el qual el gat panxut va sortir corrents (d'aquella manera, eh?! insisteixo que era panxut), i els aromes de Montserrat van fer augmentar considerablement la potència de les flames de la llar de foc.
"...collons hi fots tu aquí?".
"M'heu fet cridar, oh Director! el meu Director!"
"Ah! siiii...." Va dir el Director tot aclucant els ulls com quan et molesta molt la llum del sol.
Es va produir un silenci.
Trenta sis rapidíssims minuts més tard, el Director va alçar la mirada i va tornar a fer un salt sobre la butaca
"...collons hi fots tu aquí?"
"Buff, com li deia abans, heu estat vostè qui..."
"Es una merda!" em va interrompre l'altíssim.
"No se a que es refereix Director, jo..." vaig iniciar a dir i em va tornar a tallar.
"El blog és una merda. No aporta res que no es faci o es digui ja al Fanclub, així que hem de fer canvis."
Em vaig quedar de pedra.

La meva feina. El meu raconet. El meu oasi particular reduït a una expressió directament entroncada amb una paraula de la família de la tifa, la tifarada, l'excrement, la caca, el popó... Quin mal havia fet jo? Quan havia faltat a les meves obligacions?...
"Moltes vegades Hans, collons" em va contestar el Director. Increïble, acabava de descobrir una altre habilitat del Director, també llegia els pensaments. I què n'és de gran el nostre líder!!
"Ja ho sé, però ara calla estúpid! I escolta. Li hem de donar un nou impuls. Un nou enfocament, una nova imatge, ja m'entens. Hem de fer que sigui especial. Que hi poguem trobar quelcom que no es pugui trobar al Fanclub del Feisbucs. M'entens?. Doncs apa! Done-li voltes i preséntem en breu el nou blog del programa.
Ah! I molt important! El vull en català. Com l'Apa, com El Periodo, com l'Avantguarda! Com diuen els idiotes aquells que s'han instal.lat a l'Hotel, els ... aquells cony!...els Solitària o com collons es diguin, "si és bo per Catalunya"!...

I aquí ho teniu.
El nou blog de l'Hotel Blues!!!
Bé, nou, nou, tampoc n'hi ha per tant. Es canvia la plantilla, els colors i l'idioma i ja ho teniu.
Això si, tractarem que hi hagi quelcom de exclusiu en el contingut. Ho intentarem, però ja ens coneixeu, si ens agoviem molt, igual seguim fent el mateix. Total, el Director tampoc no s'ho llegeix...

Hans

ACLARACIÓN.

2011-01-20T01:30:00.000-08:00

Por si no había quedado claro en la publicación del pasado 16/12/2010, el mozalbete de la fotografía que ilustraba el texto, era, ni más ni menos, que Kim Jong Chol, fanático de Eric Clapton.

Hombre, bien mirado si que se le da un aire al Director, no? Todos los fans de Clapton son iguales.

Hans

QUO VADIS, HOTEL BLUES?

2011-01-19T13:29:00.000-08:00

De pequeñito, mi padre solía explicarme un chiste a menudo. Y no me refiero a que de vez en cuando me contaba un chiste y que cada vez fuera diferente. No. Me contaba chistes nuevos, pero de vez en cuando, y no se a santo de que, recitaba en voz alta el mismo chiste, que rezaba algo así:

Se encuentran dos amigos y uno le dice al otro:

- Hombre Pepe, donde vas?

- Al cine.

- Y que vas a ver?

- Quo Vadis.

- Y que quiere decir?

- Donde vas.

- Donde vas?

- Al cine

-Y...

Y así se entraba en un bucle sin fin.

(...)

Ya? Ya han recogido sus mandíbulas? Bien, respiren. Tómense su tiempo. El humor es lo que tiene.

Pues recogiendo los dos conceptos, un servidor se pregunta, ¿donde vas Hotel Blues?

Yo, que llegué al principio de la andadura de tan insigne establecimiento, también me lo ando preguntando últimamente. Pero creo que ya empiezo a entender cual es el rumbo, pero no veo el puerto de destino. Me explico.

Empiezo a entender el ritmo y los tiempos de la nueva era de Hotel Blues. Aquello que alguien en este mismo portal, bautizó como "Hotel Blues 2.0". La enajenada familia que habita el Hotel se está dedicando a combinar el mejor blues y el mejor rock con el ambiente más desquiciado que se pueda escuchar actualmente en la radio mundial. Lo mismo ofrecen un programa para estudiosos del centenario género musical, como perpetran un programa deliciosamente irreverente con los festejos navideños como excusa. Villancicos a ritmo de blues y a ritmo de un nuevo género, al que podríamos llamar "Subirana Style".

El "Subirana Style" es una especie de arte, una mezcla entre irreverencia, inocencia, mala baba, verdad, fantasía y locura cuerda.

Uno nunca sabe por donde saldrán la pareja de hermanos que han revolucionado el ambiente, ya de por sí no muy plácido, del Hotel.

El "Subirana Style" ha sido como aquel inoportuno estornudo que le viene al esquiador imprudente, que se ha salido de la pista para ir a realizar una urgente y clandestina deposición, o a colaborar con la reforestación plantando otro pino. Y con el tipo ajeno a todo, una lengua de nieve comienza a desplazarse montaña abajo y cada vez se va haciendo más y más grande. La cuestión es que no veo el final de la ladera de la montaña y no consigo calcular las dimensiones que puede llegar a alcanzar el alud. Lo mejor, a mi juicio, será dejarse arrastrar y disfrutar de la sensación de no tener el control y que no te importe.

Otro tema que no llevo tan bien es el olorcito que deja tras de sí el dichoso alud. A un tipo fino como yo, le gustaría un ambiente un pelín más perfumado, la verdad.

En fin, que aquí les dejamos los últimos setlists y los audios de los últimos programas. El especial y demencial programa navideño anual del Hotel Blues, la aleccionadora y emocionante vuelta al Hotel del Chino para presentar su espectacular nuevo disco "Chino & The Big Bet: 100 Years. Tribute to Robert Johnson", y el último, con la vuelta al Hotel, tras el parón navideño, de los hermanos más irreverentes de las ondas.

P.D: Empezaré a tomar en consideración realizar un autoanálisis, con el objetivo de un fortalecimiento, o en su defecto, un replanteamiento, de mis convicciones identitarias en materia sentimental, ya que últimamente no dejo de pensar en una mujer.

Me declaro abiertamente enamorado de ella. Me he tatuado en la nalga izquierda un nombre, un concepto, un tótem.

Escritora Gaviota, te amo.

...y quiero conquistar Disneyworld contigo!

Hans

Eso si, a Dragone le veo cada vez más en forma. Se le está poniendo un tipín al ladrón...

WIKILEAKS Y HOTEL BLUES

2010-12-16T04:44:00.000-08:00

No hablará.

Seguro que no hablará.

Julian Assange es un tipo agradecido.

En Hotel Blues nadie pierde los nervios. Seguramente por que todos carecen de ellos. En el Hall de tan reputado establecimiento, están tan acostumbrados a lidiar con situaciones difíciles y potencialmente productoras de estados de nerviosismo a proporciones exponenciales, que el mero hecho de que otro de sus ilustres huéspedes sea colocado en la picota mundial no provoca ninguna reacción negativa ni de inquietud alguna.

Por más que lo han intentado con Félix “el gato” Millet, el honradísimo huésped del Hotel, sigue departiendo hasta altas horas de la madrugada al calor de la chimenea con nuestros admirados y no siempre suficientemente ponderados Dragone y el Director. Y ya empiezan a echar de menos al bueno de Julian. Demasiados dias sin esas apuestas entre risas y voceríos (probablemente condicionados por la ingesta de algún que otro Bitter Kas): “Do hay huevos Julito, a fubligar lo de Boradinos, ni lo de Ofama en …hips!, en… famos, gue no hay huevos…”

Todo se arreglará, seguro. Cómo mucho, se publicará lo mismo que hasta ahora, como lo del concierto de Eric Clapton en Corea del Norte. Si, si, Eric Clapton en Wikileaks.

Parece ser que uno de los cables diplomáticos publicados por Wikileaks revela que funcionarios de Corea del Norte sugirieron al gobierno de Estados Unidos hacer los arreglos para que Clapton se presentara en Pyongyang como una forma de crear “buena voluntad” entre los países.

La sugerencia fue hecha a la embajada de Estados Unidos en Seúl, Corea del Sur, a través de un intermediario, cuyo nombre no fue redactado en el documento.

“Arreglar un concierto de Eric Clapton en Pyongyang también podría ser útil, dijo el intermediario, dado que el segundo hijo de Kim Jong II es seguidor de la leyenda del rock”, dice el principio del cable. “Como el segundo hijo de Kim Jong II, Kim Jong-chol, es un gran fan, la presentación podría ser una buena oportunidad para crear buena voluntad”.

Los representantes de Clapton no dieron respuesta inmediata a las solicitudes de comentarios el domingo, pero un analista advirtió que el contenido del cable de 2007 podría mostrar más sobre el interés de un intermediario por intentar promoverse a sí mismo arreglando la presentación de una personalidad de alto perfil que sobre el liderazgo de Corea del Norte.

Todo apunta que hay alguien interesado en poco a poco irse acercando al tuétano de la cuestión, a la base, al centro neurálgico, al núcleo de Wikileaks.

Pues lo vamos a poner fácil hombre. Que si! Que Julian Assange es el hombre de paja! El auténtico genio que puede controlar al mundo sólo con contar una porción de las cosas que sabe es el Director. Por Hotel Blues han pasado las personalidades más influyentes del mundo a todos los niveles; políticos, empresarios, strippers, reponedores del Mercadona, recolectores de avellanas mancos, obispos bajitos, … de todo oiga!

El problema es que el bueno del Director no tiene ni idea de lo que sabe, el Director es incapaz de acordarse del menú que ha deglutido hace tan sólo unas horas, el Director es incapaz de encontrar el camino de vuelta al Hotel si lo sacas con los ojos vendados y lo sitúas en los jardines del mismo.

Así pues, el mundo puede estar tranquilo.

Julian Assange no tanto, claro.

Y mientras tanto, Hotel Blues homenajeando a Sam Cooke y Otis Redding, los hermanos Subirana metidos en política, el Becario tentado por los grandes de la radiodifusión mundial y parte del extranjero, y Dragone…

Dragone siempre está dónde y cómo debe de estar. A la derecha del Director.

Y que no se aleje mucho de él, o el mundo entero pagará las consecuencias. Si detrás de todo gran hombre hay una gran mujer, detrás de todo gran Director de Hotel hay un gran huésped, y detrás de este gran huésped unas cuantas grandes mujeres con grandes …

Hans.

QUEDARSE A GUSTO.

2010-12-02T02:16:00.000-08:00

Si señoritas.

¿Qué entendemos por “quedarse a gusto”?

No, no nos llevemos a error.

Quedarse a gusto no es esa sensación placentera que invade tu cerebro cuando después de realizar una abundante micción, respiras hondo y al recolocar tu ropa y, pasado ese temblorcillo que se asemeja a un perfecto remate de cabeza, te das cuenta que has llevado a cabo esa acción en la cara de tu jefe.

No, quedarse a gusto no es eso.

Quedarse a gusto no es esa sensación placentera que invade tu cerebro cuando, tumbado sobre la cama, totalmente desnudo y exhausto, enciendes un cigarrillo y una voz femenina con el aliento justo te dice: “eres el depredador más salvaje con el que me he cruzado nunca” y en ese momento te giras y ves que la autora de la frase es Eva Mendes. (versión para ellos).

Quedarse a gusto no es esa sensación placentera que invade tu cerebro cuando, tumbada sobre la cama, totalmente desnuda y exhausta, enciendes un cigarrillo y una voz masculina con el aliento justo te dice: “eres el depredador más salvaje con el que me he cruzado nunca” y en ese momento te giras y ves que el autor de la frase es el Director. (versión para ellas).

No, quedarse a gusto no es eso.

Quedarse a gusto no es esa sensación placentera que invade tu cerebro cuando, después de un mal día, en el que tu jefe te ha chillado a las 8:00 AM para reclamarte unos informes que nunca te pidió, en el que has debido pedir ayuda a un niño de 5 años para que, con su bracito pequeñito y tu cogiéndole por los tobillitos, te ayudara a recuperar las llaves del coche que previamente se te han caído a la alcantarilla que quedaba justo debajo de la puerta de tu coche, y una señora se te ha colado en la cola del super con el carro hasta los topes, cuando después de 27 minutos de cola para pagar un estuche de chicles sabor melón que le has prometido como recompensa al niño de la alcantarilla, la cajera ha pronunciado la ansiada frase de “pasen por la caja de al lado que va a abrir ahora”, y en el que has tenido que andar más de 40 minutos cargado con todos los archivos para los informes de tu puto jefe, puesto que la puta grua se ha llevado tu puto coche al exceder el tiempo de la puta zona azul en la que habías aparcado mientras hacías cola en el puto super para comprarle al puto niño los putos chicles sabor melón que le habías prometido por recuperar las putas llaves de tu coche de la puta alcantarilla, y te han multado en la A-2 a la altura de Molins de Rei por circular a 87 km/h a las 12 de la noche de un martes, y un puto chorizo te ha esperado agazapado en la oscuridad de tu portal para atracarte, y en un acceso de ira le has propinado cientos de puñetazos, rayos y relámpagos y al abandonar tu portal arrastrándose y pidiendo disculpas, has comprobado que el chorizo lleva una camiseta de Cristiano Ronaldo.

No, quedarse a gusto no es eso.

Quedarse a gusto es esa sensación placentera que invade tu cerebro cuando, después de una larga semana, llega el domingo a las 22h, te plantas en tu sofá preferido y escuchas durante dos horas un programa cómo el que el pasado domingo perpetraron los habitantes del hotel con más groove de las ondas, Hotel Blues.

Y este domingo, ¿te vas a quedar a gusto?

Hans.

DEFINICIÓN DE NOCHE DIFÍCIL

2010-11-25T00:41:00.000-08:00

Si chatas.

Una noche difícil no es aquella en la que tomas unas copas de más. No es aquella en la que tratas de emular a Sebastian Vettel al volante de tu coche. No es aquella en la que intentas hablar de manera inteligible ante el guardia que te ha hecho el test de alcoholemia, que ha resultado positivo (el test), y sobre el cual (el guardia) has regurgitado toda tu cena.

Y tratas en vano, como decía, de comunicarte sin farfullar demasiado, para justificar que posiblemente, tu estado se deba a que hayas sido víctima del mismo ganadero que sobrealimentó a la vaca que os dio de comer a ti y a Alberto Contador.

No, esa no es una noche difícil.

Una noche difícil no es aquella en la que tratas de explicar a tu mujer, que la banda de albano-kosovares que te ha desnudado y te ha esposado al cabezal de la cama, son peligrosísimos, y que cuando llevan mucho rato encerrados en el baño imitando una voz femenina y bromeando con frases del tipo "¿quien se va a comer este pastelito?" o "¿estás seguro que la guarra de tu mujer no llega hasta mañana?", es que están hablando en clave y que el significado de la frase es "no vamos a esperar más, vamos a salir y si alguien nos ve y nos puede reconocer habremos de matar, así que dile a tu mujer que salga de casa, vaya a hacer un cafelito para hacer tiempo al bar de abajo,(...) no sin antes recordarte dónde guarda los condones de sabores, que a mi no me quedan y yo cobro por horas".

No, esa no es una noche difícil.

Una noche difícil es aquella en la intentas hacer un programa de radio musical, más concretamente de blues, y tienes como equipo para llevarlo a cabo a un hombre obsesionado con el yoga y su aplicación a las artes amatorias, a su becario, que trata de zafarse del asedio al que le somete el jefe de seguridad del local donde se lleva a cabo el citado programa radiofónico, y a dos personajes, hermanos para más señas, que presentan un claro cuadro de enajenación mental, y que tanto se presentan como comerciales de productos de dudosa calidad y utilidad, como se presentan en calidad de representantes artísticos de cantantes tarados o sencillamente carentes de cualquier sentido del ritmo y de la decencia.

Dicho esto, cabe destacar la perseverancia del Director del establecimiento.

La paciencia, la exquisitez en el trato para con los anteriormente citados personajes, la claridad y el control del desarrollo del programa en su contenido y temporalización, y por encima de todo, el temple y el sosiego con el que afronta noches difíciles como la del pasado domingo.

Sólo así se explica que Hotel Blues siga ofreciendo el mejor setlist que se pueda escuchar actualmente en la radio de nuestro país.

Si a eso le sumamos que el Director se cruzó el pasado martes, a eso de las 18 horas, en la calle Hurtado esquina Craywinckel, con un grande como Luís del Olmo, (que gran momento! pasado y presente/futuro de la historia de la radio en el mismo metro cuadrado), ya podemos decirlo, Hotel Blues presenta oficialmente su candidatura a los Premios Ondas de este 2010.

...¿que ya se han concedido?. Pues se impugnan y ya está.

O mejor pensado, se envía a los hermanos Subirana a la Cadena SER y se amenaza con no irlos a buscar hasta que se modifiquen los premios de este año.

El Director ya tiene el espacio reservado para el preciado galardón y es mejor no desilusionarle, que se pone muy ...triste.

"Alguien voló sobre el nido del cuco" es "Buscando a Nemo" al lado del hall del Hotel Blues actualmente.

"Perdó, pero algú ho havia de dir..."

Igor.

EXTRA! EXTRA! EN HOTEL BLUES SE HAN VUELTO LOCOS!!!!

2010-11-16T13:30:00.000-08:00

Si amigas.

El pasado domingo, en pleno programa, cuando todo había salido a pedir de boca hasta el momento, va el Director, y sin encomendarse a nadie, se saca un concurso de la manga. Si, si, un concurso. O... o ni eso, bueno no sé. Resulta que como las más avispadas habrán podido notar, esta temporada ya no hay, al final de cada programa, la celebrada sección del "Gran Clàssic de la Setmana". Pues bien, parece que la idea del Director es que la gente escriba en el Facebook de "Hotel Blues Fanclub" el clásico que crea que falta en la lista de los 68 clásicos emitidos y que publicaremos a continuación. Que el staff del Hotel decidirá si le apetece o no emitir los clásicos propuestos, y que en el último programa antes de navidad darán a conocer el nombre de un/a afortunada/o, elegido de entre los que hayan escrito proponiendo tema, que se llevará el quíntuple recopilatorio "Best of Blues", publicado por el sello Wagram recientemente. Ah!y al loro! independientemente de si se llega a emitir o no el tema propuesto. Sólo con escribir ya se opta al regalo del disco.

Esta gente han perdido la cabeza!

Bueno, y como dijeron que esta semana se publicaría la lista con todos los clásicos emitidos, pues ahí la dejo. Que ustedes la lean bien y si se les ocurre algún otro tema que les parece falte en la lista, escriban en el muro del "Hotel Blues Fanclub" en Facebook, o aquí mismo, donde pone "comentarios" y ya estarán optando al premio.

Ahí va:

GRAN ENCICLOPÈDIA DE CLÀSSICS DE L'HOTEL BLUES

Voodoo Child (slight return) – The Jimi Hendrix Experience
Whole lotta love – Led Zeppelin
Pride & Joy – Stevie Ray Vaughan
Statesboro Blues – The Allman Brothers Band
Superstition – Stevie Wonder
Papa was a Rolling Stone – The Temptations
Sunshine of your love – Cream
(I can’t get no) Satisfaction – The Rolling Stones
Stay With Me – The Faces
Remedy – The Black Crowes
Cocaine – J.J. Cale
The Weight – The Band
Old Time Rock and Roll – Bob Seger & The Silver Bullet Band
Highway to Hell – AC/DC
Sweet Child O’mine – Guns n’ Roses
Walk This Way – Aerosmith
Born To Run – Bruce Springsteen & The E Street Band
Sweet Home Alabama – Lynyrd Skynyrd
Fortunate Son – Creedence Clearwater Revival
La Grange – ZZ Top
Hotel California – The Eagles
Like a Rolling Stone – Bob Dylan
Maggie Mae – Rod Stewart
Land of 1000 dances – Wilson Pickett
Layla – Derek and the Dominos
Let’s Get it on – Marvin Gaye
Smoke on the water – Deep Purple
Another Brick in the Wall (part II) – Pink Floyd
(I feel like being a) Sex Machine – James Brown
Let Love Rule – Lenny Kravitz
Still Got The Blues – Gary Moore
Bohemian Rhapsody – Queen
Purple Rain – Prince
Bad to the Bones – George Thorogood & The Destroyers
Fire – The Jimi Hendrix Experience
Thunder Road – Bruce Springsteen & The E Street Band
If You Want me To Stay – Sly & The Family Stone
My Generation – The Who
Long Train Running – The Doobie Brothers
Sympathy for The Devil – The Rolling Stones
Hell’s Bells – AC/DC
Ground on Down – Ben Harper
Jessica – The Allman Brothers Band
A Change is Gonna Come – Otis Redding
All Along the Watchtower – The Jimi Hendrix Experience
It’s Only Rock and Roll (But I like it) – The Rolling Stones
(Sittin’ On) The Dock of the Bay – Otis Redding
Whiter Shade of Pale – Procol Harum
Freebird – Lynyrd Skynyrd
Rock n’ Roll All Nite – Kiss
Break on Through (to the other side) – The Doors
Welcome to the Jungle – Guns n’ Roses
Cocaine – Eric Clapton
Back in Black – AC/DC
Walk on the wild side – Lou Reed
Under the Bridge – Red Hot Chilli Peppers
Uptight – Stevie Wonder
Tears in Heaven – Eric Clapton
I’m Going Home – Ten Years After
Born to be Wild – Steppenwolf
Get Back – The Beatles
Stairway to heaven – Led Zeppelin
Going Down – Freddie King
Soul Man – Sam & Dave
I Shot The Sheriff – Bob Marley & The Wailers
Unchain my Heart – Joe Cocker
The Night They Drove Old Dixie Down – The Band
All The Young Dudes – Mott The Hoople

...y el programa?

Pues para mojar pan, cómo no!

Hans.

MIÉRCOLES POR LA MAÑANA.

2010-11-10T02:01:00.000-08:00

Miércoles por la mañana en el Hall del Hotel.

Todos duermen.

Bien todos menos Frau Helga y yo. La intendencia es la intendencia.

Suena “Bad Luck Shadow”, de Johnny Otis. Siempre suena blues en el hilo musical del Hotel. Nunca he encontrado desde donde lo programan.

Huele a productos de limpieza mezclados con aromas humo, fluidos corporales y alcohol, huele bien.

La luz de la mañana se cuela por las vidrieras de la escalera principal y inunda todo el Hall. Parece mentira que tan sólo hace unas horas, éste fuera el escenario de una más de esas bacanales de blues y fiesta que se apoderan cada noche de este establecimiento. Sigo pensando que una sola noche a la semana en antena es poco. Deberían escuchar la que se monta aquí a diario.

Escenas curiosas, como la de Igor hablando de física cuántica con el Tío de América, escenas clásicas, como la de Dragone discutiendo con el Director sobre la conveniencia o no de no llevar pantalones, y escenas nuevas, como la de los hermanos Subirana bailando desenfrenadamente en el centro del hall rodeados de señoritas.

Estos hermanos debutaron el domingo pasado en el programa y han provocado un terremoto entre la audiencia del programa de efectos incalculables hasta el momento.

Ahora el Hotel es otro. Cada día recibe a más y más clientes, y es un público exigente. Quiere más. Quiere calidad. Pero mucha y en diferentes campos. Exigen calidad musical y que el nivel no baje del alcanzado en este arranque de temporada.

Y además quieren mejorar su vida sexual. Los pedidos se amontonan en las agendas de los Subirana y éstos no parece que se preocupen mucho, cómo si estuvieran acostumbrados.

Vaya! Ahora mismo los citados “Fills de la vidua de Subirana”, Cirili y Amadeu, atraviesan el Hall del Hotel y salen por la puerta. Seguramente irán a contactar con los proveedores o a una reunión de la empresa con su querida madre.

A un servidor no le acaban de hacer mucha gracia estos hermanos. Pondré en marcha todos mis recursos y conocimientos, les estudiaré y descubriré cuales son realmente sus intenciones. A mi no me la pegan, éstos quieren algo.

Alguien ha de cuidar de Dragone y el Director, y ese alguien, evidentemente no es Igor.

Por cierto, mañana podrán coincidir con todo el staff del programa en la sala Bikini viendo a Imelda May. Si les ven, no les molesten mucho, se ponen violentos cuando no están en su hábitat, y sobre todo el Director, al que no le sienta nada bien eso de llevar pantalones.

Bien, les he de dejar, he de encargarme de un seguimiento. Mi oscuro trabajo no ha hecho más que empezar.

Hans.

Ah! y el setlist del último programa

FELICIDADES!!!! HAN LLEGADO POR FIN!!! THE LOST SETLIST. THE LOST AUDIOS. LO PROMETIDO ES DEUDA.

2010-11-04T02:25:00.000-07:00

Si amigas!!!

Aquí lo tenéis. Después de una ardua tarea de investigación, de tirar del hilo, de cavar en las fosas del blues, de preguntar aquí, espiar allá, que si "yo no los he visto", que si "pero estaría encantada de mostrártelos", que si "estuvieron aquí en verano", que si "yo no se ná"(Sergio Ramos), que si "qué me das a cambio", que si "pues no lo llevas tu claro", que si "ponte aquí mirando pa'llá", que si "joder qué panorama", que si "cosas así no se ven cada día", o que si "ya chata, pero date prisa y saca la foto, que hay más esperando".

Bien, pues que aquí os dejamos los audios retenidos por la justicia ordinaria (que es aquella que utiliza tacos y se pasea en chándal con manchurrones de grasa rascándose la entrepierna), y sus correspondientes setlist.

Los archivos han sido liberados después de no hallar delito alguno que justificase su secuestro por más tiempo.

Gracias a todos y a todas por vuestro apoyo durante todo el proceso. Y del tema de las donaciones, estancias terapéuticas en la suite del Director y demás muestras de solidaridad desinteresada, recordad precisamente esto último, eran desinteresadas, es decir, no le interesa nada a nadie.

Estamos en paz.

Pesaos.

Hans.

PEGADA, CONTUNDENCIA, SÍ. PERO CLASE Y SENSIBILIDAD TAMBIÉN.

2010-11-02T02:33:00.000-07:00

Si amigas.

Que los muchachos han hecho una bandera de la velocidad, la contundencia, el ritmo y en ocasiones, del caos bien organizado, lo sabe hasta el del carrito de los helados (muletilla clásica del gran José María García, ahora comentarista a tiempo parcial en RAC1).

Que si, que muchas veces al Director se le va la fuerza por la boca. Que a Dragone la diócesis catalana lo tiene vigilado con lupa. Que más de uno y de una creen que rozan el abismo de lo incorrecto en más de una ocasión, también.

Pero lo que no se les puede negar, es que han escrito un inicio de temporada, en cuanto a nivel musical se refiere, al alcance de muy pocos.

A saber.

El Director ya no esconde (si lo había hecho en alguna ocasión) sus debilidades. Ya sea en forma de género musical (está presentando unas bandas y unos músicos de un corte rockero sin matiz alguno (vease Lions in the street, Danko Jones, Jerry Lee Lewis, The Brew o Ron Wood), ya sea de corte sentimental (su más que estable relación actual con Imelda May) o bien en lo que a estilo se refiere (capítulo aparte merecen sus pantalones de cuero con las nalgas al aire).

El fichaje de la temporada (que no será el último), el becario Oriol Esteve, se pasea por el Hall del Hotel, como si lo hubiera hecho desde el día de la inauguración de tan emblemático establecimiento. Llega, observa con sonrisa socarrona a los dos Totems de la radio musical, opina, sentencia y abre juego con bandas como The Muggs o The Deans. Lleva poco tiempo en el Hall, pero seguro que en el mercado de invierno, el Director habrá de echar mano de su libro de estilo (aka leyenda) para convencer a la joya de la cantera, de que haga oídos sordos a los cantos de sirena con talonario que escuchará desde diferentes imperios monopolistas.

Y Dragone?

Ahhhh, Dragone! (como entonaría el inefable Ferran Monegal) .

Lo de Dragone merece mención especial. Dragone ha empezado la temporada pletórico.

El hombre sobre el que antaño caían puyas e indolentes ataques por parte de los puristas del estilo, acusándole de programar en exceso a músicos fuera de la senda más estricta del blues según algunos, a convertido en este inicio de temporada cada una de sus intervenciones en clases magistrales del género.

Casi sin darse cuenta, cada vez que el ínclito huésped se adueña del micrófono para arengar a la audiencia y a la vez para hablar sobre algún músico, la sala de maquinas del Hotel se para y todos y cada uno de los presentes en el establecimiento paran la oreja para tomar buena nota de lo que el Tornado de Laforja les va a ofrecer. Suyo es el mérito de que esta temporada no dejen de sonar continuamente novedades discográficas de rabiosa actualidad en el mundo del blues puro y duro, mezcla de clasicismo con la vanguardia más fiel a las raíces.

No se ha cansado de bajar de su habitación los trabajos recién encuñados de gente como Joe Louis Walker, Walter Trout, Eric Gales, Jimmie Vaughan, Rick Derringer o la Kenny Wayne Shepherd Band entre otros. Pero además ha aportado una novedad más esta temporada, ahora Dragone da protagonismo a su faceta de investigador del género y presenta trabajos sobresalientes de artistas que rozan la excelencia y que mantienen al programa en el punto de mira de todos, admiradoras y detractores. Detractores que no pueden por más que quitarse el sombrero ante descubrimientos a la audiencia del tamaño de Pryor Baird & the Deacons, Eden Brent, la faceta blues escondida de la inefable Cyndi Lauper (arriesgada pero acertadísima apuesta), y por encima de todo y de todos, un nombre : Jason Ricci. Dragone trazó un más que edificante perfil del artista el pasado domingo 24 de octubre y en el programa de este último domingo dejó sin aliento a propios y extraños con una de las piezas más emocionantes y brutales que han sonado últimamente en el sacrosanto Hotel, "The way I Hurt Myself". Por cierto, aquí les dejo el video de una de las actuaciones de este portento de armonicista, en el que interpreta el solo de armónica del tema anteriormente citado, el 28 de febrero de 2008 en el "Mexicali Blues" de Teaneck, NJ.

Si todavía buscan motivos para dejarse envenenar por la ponzoñosa pócima de Hotel Blues, es que ustedes pertenecen a otra especie que no es la humana.

Señoras y señores, con ustedes la nueva dimensión, ha nacido "Hotel Blues 2.0".

Por cierto, que además, los muchachos no dejan de recomendar conciertos y actos destacados relacionados con los artistas que habitan en el imaginario de esta apisonadora radiofónica. Ya hemos pasado la XXIII edición del Festival de Blues de Cerdanyola, puntualmente ilustrada por los miembros del equipo, o el concierto de Joe Bonamassa. La cosa sigue, y esta semana llega a Barcelona el volcán canadiense en permanente erupción, Danko Jones (jueves sala Bikini) y la semana que viene, la novia del Director, Imelda May.

Os dejamos hoy con el excelente video del canadiense, que abrió la noche del domingo en Hotel Blues.

Nos vemos el jueves en la sala Bikini con Danko Jones.

Ah! y el setlist de este domingo! Recuerden clickar sobre el mismo para visionarlo con detalle.

Hans.

HAN VUELTOOOOOO!!!!! Y NO HACEN PRISIONEROS!!!!!

2010-10-07T02:06:00.000-07:00

“…para, para, para, hostias!!! que me vas a matar!!!”, le decía Eduard Fernández a Javier Bardem, mientras éste último le abofeteaba, en una escena impagable (cómo la mayoría de estos grandísimos actores) de una película que pasó sin pena ni gloria a pesar de su grandeza, “Los Lobos de Washington”.

Pues un poco así se siente la fiel y distinguida audiencia de Hotel Blues, ante lo apabullante del retorno de esta sacrosanta institución a las ondas, y por extensión, a los hogares de todos nosotros. (y a las camas de más de una, of course)

Emili Dragone y el Director han vuelto como una apisonadora rítmica, como un quitanieves afilado, que se ha encargado de arrancarnos el morenito del verano y nos ha dejado en carne viva pidiendo más y más y más…

Y han venido con refuerzos. Se han traído un becario, Oriol Esteve (aka Comadreja Jedi), que se ha dedicado ha echar sal en las heridas de nuestra piel hecha jirones tras el atropello de esta locomotora imparable del blues-rock que lleva por nombre Hotel Blues.

Los peones del Hotel somos conscientes del abandono al que ha sido sometido este blog, y es por eso que hemos estado trabajando a brazo partido para volver a poner en marcha este espacio y manteneros informados de todo lo que ocurre dentro y fuera de la sacrosanta institución lúdico-bluesera.

Hoy publicamos los tres primeros y demoledores setlist de este arranque de temporada, y en próximas entregas os haremos llegar los “setlist perdidos” correspondientes al final de la temporada anterior.

Y aquí viene una de las novedades. Tendréis acceso al setlist original del programa. Igor ha conseguido sacarle al Director al final de cada programa el setlist, y nosotros hemos conseguido sacárselo a Igor, …y no especificaremos de donde. Así que podréis ver las modificaciones, los errores, las claves, las anotaciones al margen y todo lo que durante el show anota el Director en su setlist.

Ah! Y también iremos publicando los audios de los programas no publicados. Los “audios perdidos”.

Calma, paciencia, (cómo le dijo Josefina al guardia personal de Napoleón después de dos horas de sexo oral) lo bueno se hace esperar.

Han vuelto. Y dicen que se quedan!

Hans.

PD: Para ver el setlist aumentado, basta con clickar sobre la imagen. (Información extra para dummies)

ESTAMOS HASTA ARRIBA DE TRABAJO....

2010-05-19T13:54:00.000-07:00

Sentimos las molestias, pero es que nos han cogido unas ganas locas de ampliar la cocina, estucar las paredes, tirar tabiques, restaurar barandillas...

Te pones a cambiar un enchufe, no te das cuenta y ya lo tienes todo patas parriba.

Arriba pueden ver una instantánea del equipo del hotel al completo, en su hora del almuerzo. Que majos son, hay que ver!

A ver quien localiza el cadáver de James Brown! Esta vez lo han vestido muy, muy bien. Que muchachos tan zascandileros!!

Esperamos acabar en los próximos días y poder compartir con todos vosotros, y sobre todo con todas vosotras, todo lo sucedido en las últimas semanas en el hotel con más groove de las ondas.

Permanezcan aten@s!

Félix.

REFLEXIONES ANTE EL FUEGO. EMOCIÓN A FLOR DE PIEL.

2010-04-29T02:28:00.000-07:00

Madrugada del domingo al lunes.

Hall del Hotel en la penumbra. Únicamente la luz del fuego de la chimenea alumbra tenuemente la estancia.

Ante ella, la silueta de un Director en batín de seda y guantes de boxeo. Atuendo mítico de pensar. Atuendo de reflexión. Atuendo que hacía ya un tiempo que no se veía por el hall del mítico establecimiento.

De fondo, el viejo John Lee masculla "It's my own fault baby", y el crepitar del vinilo se funde con el de la leña.

Por fin, el Director rompe el tenso silencio dialectal.

"Creo que esta noche hemos bajado un poco el pistón. El setlist sigue estando a un nivel alcanzable por pocos, pero yo no me conformo. Quiero la perfección y más, siempre. Estás de acuerdo, ...eeeh, tú, eeeeh, como te llamabas?..."

Del salón en el ángulo oscuro, desde su sempiterno sillón orejero de sky verde en la oscuridad, un destello reflejado en la copa-balón de Magno delata al huesped más cerebral del Hotel Blues.

"Director, dos cosas:

Una:

O falta batín o sobra leyenda.

Y dos:

Si guardas en tu puesto la cabeza tranquila
cuando todo a tu lado es cabeza perdida;
si en ti mismo tienes una fe que te niegan
y nunca desprecias las dudas que ellos tengan;
si esperas en tu puesto, sin fatiga en la espera;
si, engañado, no engañas;
si no buscas más odio que el odio que te tengan…
Si eres bueno y no finges ser mejor de lo que eres;
si al hablar no exageras lo que sabes y quieres;
si sueñas, y los sueños no te hacen su esclavo;
si piensas y rechazas lo que piensas en vano;
si tropiezas con el triunfo, si a la cumbre llega tu derrota
y a estos dos impostores los tratas de igual forma;
si logras que se sepa la verdad que has hablado,
a pesar del sofisma del orbe encanallado;
si vuelves al comienzo del trabajo perdido,
aunque esta obra dure toda tu vida;
si arriesgas al momento y lleno de alegría
tus ganancias de siempre a la suerte de un día,
y pierdes y te lanzas de nuevo a la pelea,
sin decir nada a nadie de lo que es y lo que era;
si logras que nervios y corazón te asistan,
aun después de su fuga de tu cuerpo en fatiga,
y se agarren contigo cuando no quede nada,
porque tú lo deseas y lo quieres y mandas;
si hablas con el pueblo y guardas tu virtud;
si marchas junto a reyes a tu paso y tu luz;
si nadie que te hiera llega a hacerte una herida;
si todos te reclaman, y ninguno te precisa;
si llenas un minuto envidiable y certero
de sesenta segundos que te lleven al cielo…
toda esta tierra será dominio tuyo
y aún mucho más,
serás hombre, hijo mío."

Sobra cualquier comentario.

Set list, abrazo emocionado, y hasta el domingo a las 22h.

HOTEL BLUES 25/04/2010

Tell Me What I Wanna Hear - Eli "Paperboy" Reed & The True Loves (Come And Get It)

Hey Señorita - Coco Montoya (I Want It All Back)

Plundered My Soul - The Rolling Stones (Exile On Main Street)

It's Over - Popa Chubby (The Fight Is On)

Shine a Light - Joe Louis Walker (Exile On Blues Street)

Look Over Yonders Wall - Joe Bonamassa (Black Rock)

Satisfaction - Otis Redding (Otis Blue)

My Babe - Little Walter (Blues With A Feeling)

Let It Bleed - The Black Crowes (Live 14/07/2006)

Dancing on Broken Glass - Jimmy Thakery featuring Reba Rusell (Switching Gears)

Paint It Black - The Rolling Stones (Shine a Light)

Good Good Lovin' - Triple Trouble (Triple Trouble)

Clásico de la semana vol.60 : Starway To Heaven - Led Zeppelin

Reflexión. Falta batín.

De todas todas.

Hans

Hotel Blues, 25 de Abril de 2010

hb10's Podcast

UN PROGRAMA DE RADIO...

2010-04-22T04:52:00.000-07:00

Un programa de blues es el centro del mundo. ¿Y cuál es el secreto? se pregunta todo el mundo. ¿El setlist más bonito? la velocidad? el control? ir siempre al ataque? buscar siempre el groove? Es el trabajo en equipo? No será la humildad? sin protagonistas ni divinidad?
Un programa de blues es el centro del mundo ¿y cuál es el secreto? se pregunta todo el mundo. El trabajo bien hecho, ¿quien no lo nota? algo muy nuestro en los momentos de más gloria.
Amar tu oficio, vigilar cada detalle cantó en un tema Popa Chubby. Todo está por hacer, podemos levantar el vuelo. Todo es posible, cantaba Albert King.
John Lee Hooker, The Rolling Stones, Eric Clapton, desde aquí universales. La Tedeschi con la Telecaster, con la Nacional, Keb’ Mo’. Tú con tu martillo, yo con mi ordenador. Médicos, periodistas, mecánicos, pintores carpinteros, fontaneros, educadores y prostitutas.
Un programa de blues es el centro del mundo ¿y cuál es el secreto? se pregunta todo el mundo. La pasión, la dedicación, el atrevimiento, la curiosidad y amar el trabajo es nuestra credibilidad. Son las ganas, trabajar fuerte.
Despierta compañero! es mejor que la suerte. No hay que reinventar, tenemos que seguir siendo quienes somos hacer las cosas como siempre, que no nos venza el sueño.
Un programa de blues es el centro del mundo ¿y cuál es el secreto? se pregunta todo el mundo. Si hacemos las cosas como nosotros sabemos no hay nada imposible, que no conseguiremos?
Y lo que hagan los demás no importa: El trabajo bien hecho no tiene fronteras ni tiene rival.

HOTEL BLUES 11/04/2010

1.- I'm A Man - Muddy Waters (Hard Again)
2.- Steal Your Heart Away - Joe Bonamassa (Black Rock)
3.- Come & Get It - Eli "Paperboy" Reed & The True Loves (Come & Get It)
4.- Big Town Playboy - Omar Kent Dykes (Big Town Playboy)
5.-Turn The Heat Up - Shemekia Copeland (Turn The Heat Up)
6.- Eyes Like A Cat - Joe Louis Walker (Between a Rock And The Blues)
7.- Under Pressure - Ben Harper & Relentless7 (Live From Montreal International Jazz Festival)
8.- Rock & Rll Is My Religion - Popa Chubby (The Fight Is On)
9.- Rip It Up - Bob Margolin (My Blues & My Guitar)
10.- Three Times a Fool - Joe Bonamassa (Black Rock)
11.- Night Life - Joe Bonamassa (Black Rock)
12.- Thru & Thru - The Rolling Stones (Rarities)
13.- Clásico de la semana vol.58 : Get Back - T__ B_____ (Let It Be)

Hotel Blues, 11 de abril de 2010

HB08's Podcast

HOTEL BLUES 18/04/2010

1.- Explosion - Eli "Paperboy" Reed & The True Loves (Come & Get It)
2.- Tonight - Soulive (Up Here)
3.- Super Bad - James Brown (Gold)
4.- Let's Stay Together - Al Green (Greatest Hits)
5.- Just Like A Little Bit - Rosco Gordon (Blues Story vol.15)
6.- Thought Sausage - Widespread Panic & The Dirty Dozen Brass Band (Night Joy)
7.- Hard To Handle - The Black Crowes (Live)
8.- Sway - The Rolling Stones (Sticky Fingers)
9.- I'm Just A Prisioner - Janiva Magness (Do I Move You)
10.- White Room - Cream (Royal Albert Hall)
11.- True Lies - Guitar Shorty (Bare Knuckle)
12.- You Can Run On - Eli "Paperboy" Reed & The True Loves (Come & Get It)
13.- Smootherin' Me - Imelda May (Love Tatoo)
14.- Please, Please Mammy - Moreland & Arbuckle (1861)
15.- Clásico de la semana vol.59 : Born To Be Wild - Steppenwolf (Everybody's Next One)

Hotel Blues, 18 de abril de 2010

hb09's Podcast

Pura poesía hecha show radiofónico.
Félix.

NIEVE, SEMANA SANTA Y HOTEL BLUES.

2010-04-06T14:02:00.000-07:00

Señoras y señoritas!!

Después de superar las embestidas de la naturaleza, (en la foto, el equipo al completo de Hotel Blues buscado a Igor en la nieve, lo habíamos escondido y nadie se acordaba de donde), de lavar sus pecados con agua bendita y de ponerse de chocolate hasta el culo con las monas de pascua, los meneadores de conciencias más lascivos de las ondas vuelven este domingo 11 de abril a las 22h.

(Si lo que acaba de leer le ha proporcionado un sobresalto conmovedor que le ha recorrido la espalda, y ha notado usted que el flujo sanguineo de su zona pélvica se ha intensificado, propiciando en la citada zona una subida de temperatura realmente placentera... efectivamente, acaba usted de tener un orgasmo de blues.)

Y ahora que las compañías eléctricas han devuelto la luz al emblemático establecimiento, nosotros, desde la redacción, trataremos de ser más puntuales en nuestras siguientes entregas.

Para que traten de imaginar lo que se les viene encima a partir del próximo domingo a las 22h, observen y escuchen lo que ha dado de sí el mes de marzo en Hotel Blues.

Sin parangón, señora! Nos los quitan de las manos, oiga!

"..y con rizo pal chirli!!"

HOTEL BLUES 7/03/2010

Underfoot - The Deans (One)
Speak No Evil - Tinsley Ellis (Speak No Evil)
Fannie Mae - Coco Montoya (Want It All Back)
The Fire Next Time - Scrapomatic (Sidewalk Caesars)
Keep It Simple - Keb' Mo' (Keep It Simple)
Wait For Me - Susan Tedeschi (Live From Austin Texas)
A Quitter Never Wins - Johnny Lang (Lie To Me)
Confessin' The Blues - B.B. King (1941-1991)
5-0 Blues - Corey Harris (Live At Starr Hill)
I Will Be There - Van Morrison (How Long Has This Been Goin' On)
Ventilator Blues - The Rolling Stones (Exile On Main Street)
Clásico de la semana vol.54: Under The Bridge - Red Hot Chilli Peppers (Blood Sugar Sex Magic)

Hotel Blues, 7 de març de 2010

HB08's Podcast

HOTEL BLUES 14/03/2010

Cochise - Audioslave (Audioslave)
Faster Slower Disappear Come Around - Ben Harper & Relentless7 (Live From The Montreal Jazz Festival)
Don't Go Making Plans - Coco Montoya (Want It All Back)
Please Mr President - Guitar Shorty (Bare Knuckle)
Little Wing - Eric Clpaton (Rainbow Concert)
Choux a la Creme - Hiromi (Place To Be)
Raised In The Country - Larry Garner (Here Today Gone Tomorrow)
Tore Up - Duke Robillard's Jumpin Blues Revue (Stomp! The Blues Tonight)
Run So Hard The Sun Went Down - Otis Taylor (Recapturing The Banjo)
Send You Back - Joe Louis Walker (Between a Rock And The Blues)
Live With Me - The Rolling Stones (Get Yer Ya-Ya's Out 40th Anniversary Ed.)
Let's Spend The Night Together - Muddy Waters (Electric Mud)
Clásico de la semana vol.55: Uptight - Stevie Wonder (Purple Rain Drops)

Hotel Blues, 14 de març de 2010

HB08's Podcast

HOTEL BLUES 21/03/2010

Cover Of The Rolling Stone - Poison (Crack a Smile... & More)
Can't You See What You're Doing To Me - Tommy Castro (Can't Keep A Good Man Down)
Out Of The Shadows - Jimmie Vaughan (Do You get The Blues)
That's My Home - Buddy Guy (Skin Deep)
The Thrill Is Gone - B.B. King (Completely Well)
Both Sides Of The Fence - Charlie Musselwhite (Blues Story vol.23)
Custard Pie - The Black Crowes & Jimmy Page (Live At The Greek)
Evil Man - The Answer (Everyday Demons)
Thunder On The Mountain - Bob Dylan (Modern Times)
Close Together - Omar Kent Dykes (Big Town Playboy)
Under My Thumb - Terence Trent D'Arby (The Essential)
Clásico de la semana vol.56: Tears In Heaven - Eric Clapton (Unplugged)

Hotel Blues, 21 març 2010

hb09's Podcast

HOTEL BLUES 28/03/2010

Scuttle Buttin' - Steve Ray Vaughan (Couldn't Stand The Water)
The Fight Is On - Popa Chubby (The Fight Is On)
I'm Ready - Aerosmith (Honkin' On Bobo)
Wang Dang Doodle - Lady Dottie & The Diamonds
Good To Me As I Am To You - Aretha Franklin (Lady Soul)
Red House - Ben Harper & Relentless7 (Live From The Montreal Jazz Festival)
Little Lizzie Mae - The Black Crowes (Cavin Fever)
Legend Of John Henry - Moreland & Arbuckle (Flood)
Brown Sugar - ZZ Top (Rancho Texicano)
Lover Man - Jimi Hendrix (Valleys Of Neptune)
Layla - Eric Gales & Derek Trucks (Blues Power)
Make It Back To Memphis - Tommy Castro (Hard Believer)
Clásico de la semana vol.57: I'm Going Home - Ten Years After (Live From Woodstock)

Hotel Blues, 28 març 2010

hb09's Podcast

Después del notición de la semana santa, ya no me escondo, estoy terriblemente excitado ante el retorno de Dragone y el Director.

Deseo que sea domingo a las 22h ya!

Hans Martin.