Durant els seus
anys d’història en el món del blues ha participat en nombrosos Festivals i
concerts, tant nacionals com internacionals. Ha produït 15 discos i ha col·laborat
en una llarga llista d'àlbums. S’ha convertit en una blueswoman coneguda i
reconeguda internacionalment i pot presumir d’una carrera guardonada amb
nombrosos premis.
Fermament compromesa amb el Blues des dels seus inicis, s’ha dedicat a difondre aquest gènere musical a través de la docència, del periodisme o de diferents associacions nacionals i internacionals. En definitiva, ha fet tot el que estava a les seves mans per a fer arribar a tothom aquesta música que tant s’estima i que l’ha acompanyada tota la seva vida, el Blues.
I com no podia
ser d’una altra manera, Big Mama Montse celebra els seus 25 anys dalt dels
escenaris amb un disc espectacular, “25th Anniversary”. Ho fa acompanyada d’una banda de luxe: el Taller de Músics All Stars. Una banda formada per Riqui Sabatés a
la guitarra, Alejandro Di Costanzo
al piano, David Pastor a la
trompeta, Isaac Coll al baix, Xavi Maureta a la bateria i Aljosa Mutiç al saxo tenor.
El disc inclou 12 temes plens de ritme, color de jazz i un puntet de funky. Un disc molt
diferent a tot el què Big Mama ha fet últimament i que inclou tot allò que li
venia de gust fer. Hi ha impressionants versions de grans clàssics, com Bessie
Smith o Big Bill Broonzy, i és, en conjunt, un resum fantàstic dels 25 anys
de carrera de Big Mama Montse.
Hotel Blues ha volgut felicitar Montserrat
Pratdesaba de la millor manera possible. Per això el passat diumenge 24 de març
vam treure la pols del Hall, vàrem col·locar la catifa vermella, reservada
només a les grans ocasions, amagàrem a Igor, vam medicar el Director i enviàrem
la nostra millor limusina a recollir Big Mama Montse per a poder compartir amb
ella 25 anys d’història del blues.
Som davant la llegenda del
blues nacional. Tota una entitat que, gràcies a Déu, va decidir que la feina a
TV3 només era un passatemps. La veu del blues de Sant Quirze de Besora ha
vingut des d’allà fins al Hall de l’Hotel aquesta nit per parlar de 25 anys de
blues. A més, ve a presentar-nos un àlbum que ja s’ha presentat en 2 concerts,
l’últim ahir a la nit mateix. Aquest "25th Anniversary" amb el
Taller de Músics All Stars.
Big Mama Montse, molt bona
nit!!!!
Bona
nit! M’he sentit molt ben rebuda i molt ben saludada!
Benvinguda! Tot un honor tenir
un tros de la història del blues del nostre país aquí. Darrerament hem tingut
la sort de comptar amb convidats que han participat activament en un documental
indispensable per a tot aquell qui estigui interessat en la història del blues
a casa nostra, “Barna Blues”. Evidentment
era d’esperar que una de les persones a les que consultessin fos la Montse i aquesta
nit la tenim aquí perquè pugui transmetre’ns part de la teva sapiència i
parlar-nos del seu nou projecte. Perquè, tal i com dèiem fa un moment de Buddy
Guy, hi ha gent que no es dedica a passejar la seva llegenda sinó a treballar
dur, gent com Big Mama Montse. Han passat ràpid aquests 25 anys?
Sí,
ara sí han passat ràpids però hi ha hagut moments de tot. Moments molt bons, però
també moments de molt tocar fons. Però he tingut moral i he tirat endavant. I
la música sempre ha estat present i m’ha donat forces per fer-ho.
Què ha estat el millor per tu
d’aquests 25 anys? Què destacaries?
El
millor, sempre penso que és el present. Però hi ha hagut moltes coses bones,
perquè hi ha molts músics amb els qui fas molt bona amistat. Músics com Víctor
Uris, la gent de l’Harmònica Coixa, els Blues Rooted, els Blues Messengers,
gent com Ignasi Terraza, gent amb la qui he tocat a La Vella Dixieland, La Locomotora
Negra, també Joan Pau Cumelles. Moments molt bons amb tots ells, tant en els concerts
com després.
No només has dedicat la teva
vida als escenaris i a compondre, sinó una part molt important l’has dedicada a
la difusió i a l’ensenyament del blues.
Doncs
sí. He intentat abastar tot el que he pogut i incidir en tot el que he pogut
del blues. Des de la meva faceta pedagògica amb la canalla, però també amb la
gent gran. Molts concerts per a nens, més de 40000 aquí a Catalunya, d’entre 6
i 12 anys amb els que he intentat incidir en les emocions i en la cara lúdica
del blues. També he fet classes, tant de veu com d’història del blues a
l’Escola-Taller de Blues. Ara mateix no les faig per manca de gent, però tinc
un curs de dos anys molt ben preparat, crec jo.
Molts
concerts en els que també he intentat explicar aquesta música. I, també he
escrit unes entrevistes imaginàries amb dones del blues.
Tot per enfrontar-me a
aquesta música des de diferents angles, aprendre'n i donar-la a conèixer.
El blues i les dones... Quina
relació i quin tema! No només quan ho canta un home, que també hi hi la dona
sempre present. Homes als que nosaltres anomenem cràpules del blues, perquè
sempre canten que la dona els ha deixat... i ells són uns peces...
Però la dona, quan hi participa
activament, crec que en aquest tema tu pots donar-nos la teva visió, de dona del blues, blanca
i a sobre d’Europa... això és una feinada suposo, no?
Sí,
i tant. Faig un incís per això que has dit de l’home del blues, que és un cràpula,
perquè fa poc vaig veure un documental on hi sortia Charlie Musselwhite i
explicava això, deia que el bluesman quan canta que la dona l’ha deixat i es
plany, ja ho fa mirant la dona de l’altre a veure si li podrà fotre.
Aquest
també és l’esperit del blues, una mica. Un esperit que inclou la superació
personal i el fet de mirar endavant sempre.
I
com a dona, doncs una mica el mateix, potser amb l’afegitó que el fet de ser
dona encara costa més.
I fa 25 anys començar aquí amb
un gènere com el blues encara era més difícil no?
Sí,
el meu truc, o el que he fet sempre, ha estat envoltar-me de molt bons músics.
Això sempre m’ha ajudat molt i penso que és potser la meva garantia, el meu
secret. Ara he trobat una dona, que és la Sister Marion, però fins ara els
músics amb els qui he treballat han estat tots homes. Així que m’he trobat en
un món només d’homes però, ... els he fet creure! (riures)
Com ha canviat el món del
blues des que vas començar?
Al
principi, aquí a Catalunya i a nivell espanyol, érem molt pocs i ara hi ha molta
gent que toca, hi ha molta afició també. Ha canviat bastant. Ens hem organitzat
una mica, hi ha la Societat de Blues, per exemple.
Ha d’ésser un orgull veure com
ha canviat, no? Aquest ventall d’opcions i aquest circuit de músics i d’augment
de l’afició, és en part culpa teva!
Sí,
hi ha gent que se t’acosta i et diu, et venia a veure a La Boîte i a La Cova
del Drac, ja fa molts anys. I afegeixen aquesta cua, fa mooooolts anys... que
no caldria que la diguessin tampoc. Ja ho sé jo els anys que fa! (riures)
Això que sona de fons, aquesta
barreja de música de New Orleans i funk i que ens està agradant molt és el teu
disc “25th anniversary”. Quina era la teva intenció amb aquest nou disc?
Doncs
era una mica fer tot allò que no he pogut fer en aquests 25 anys. Hi ha moltes
cançons que em venia molt, molt de gust fer-les i tenint en compte el context
dels músics, he triat les que els hi anessin bé a ells també. Hi ha un baixista
que toca molt bé el funk i que té un pes rítmic molt bo, per això he buscat
cançons que fossin molt rítmiques.
Tot ell és un disc molt rítmic
que està agradant molt i rebent molt bones crítiques. De fet, han comparat la
teva veu amb la de l’emperadriu del blues, la gran Bessie Smith, com et veus a
tu mateixa?
(Riures)
Intento copiar algunes coses perquè jo realment tinc una veu de soprano però
l’he anada transformant en veu de contralt com la Bessie Smith i aquestes
cantants negres de blues.
És una càrrega molt gran per
tu que et comparin amb grans del blues?
No,
perquè és tot un orgull que et comparin amb aquest tipus de personatges. No,
no, tot el contrari.
A aquestes alçades és difícil
sotmetre Big Mama a cap tipus de pressió, veritat?
Bé,
(riures) a aquestes alçades crec que ja s’han de dir es coses tal com són, no?
(Després d’escoltar “Young Woman Blues”) Precisament
parlàvem a micròfon tancat, quan ha començat a sonar el tema, de cap a on volia
anar el blues que sona en aquest disc i que coincideix amb el blues que tant
ens agrada últimament. Un blues que s’aparta una mica del blues molt elèctric
que es torna una mica lineal al final, de tant que n’hi ha i va més cap a les
arrels i cap a les Big Bands.
Sí,
aquest blues que té una mica color de jazz i és molt maco. Pot tenir una mica
de guitarra però és més jazzero. Parlant de guitarra, el que sona ara és Riqui
Sabatés que feia molt anys que no tocava blues als escenaris. Havia tocat aquí
a Badalona, l’any que va tocar l’Albert King en el Blues i Ritmes. Jo encara
tinc l’entrada d’aquell dia. Però està totalment en forma.
Jo
feia molts anys que no tocava amb un guitarrista com cal, perquè sempre
m’acompanyava jo de la guitarra. Des de l’any 93 no gravava amb un guitarrista
i no és el mateix. A més ha col·laborat en tasques de producció i ens ho hem
passat molt bé a l’estudi, decidint quin so volíem, fent les mescles...
Normalment
els discos costen de produir, són com un part, però aquest no, ha sigut una disfrutada total, m’ho he passat molt bé.
A part de Riqui Sabatés, tenim
a Alejandro Di Costanzo al piano, David Pastor a la trompeta, el baixista Isaac
Coll i el senyor Xavi Maureta a la bateria. Un home que últimament està molt
implicat en projectes jazzístics, oi?
Si,
però amb el Xavi ja havíem tocat l’any 94 amb uns concerts d'homenatge a Bessie Smith i al 95 i 96 amb un grup que es deia Big Mama & Jazz Quartet, va ser tota una etapa tocant junts i fent coses de blues.
En
el disc també hi toca Aljosa Mutiç al saxo però en directe no ve perquè no hi
ha pressupost, les retallades també s’han de notar aquí.
Xavi va venir un dia de substitució del bateria de l‘Electric Jazz
Orquestra, amb els qui vam fer la gira l’any passat, amb David Pastor i Alejandro
Di Costanzo al piano. Quan vam acabar va dir: “Per què no fem alguna cosa? Ens
ho hem passat molt bé tocant junts i hem recordat els anys que havíem tocat
plegats.”
Així
que em vaig dir, va... quina és l’excusa?... ostres si ja faig 25 anys! Doncs va,
fem això, celebrem això. I crec que aquest disc homenatge als 25 anys l’he fet
gràcies al Xavi que em va suggerir tocar plegats. Va ser una mica el
desllorigador de tot el tema.
Abans has parlat de la falta
de pressupost, que s’està notant en tota la societat. Des de la teva experiència i
veterania en el món de la música, com creus que pot acabar tot això? És a dir,
les sales es mantindran o acabaran tancant? El músic ho tindrà més difícil cada
vegada o pel contrari creus que se’n sortirà gràcies a totes les iniciatives i
aquests nous talents de blues i jazz que tenim en el panorama actual?
Jo
realment penso que els Ajuntaments i les entitats públiques estan molt eixutes.
No hi ha gaire res, no paguen. Et contracten, tu els hi has de fer una factura,
però no et paguen. Triguen moltíssim, de vegades 5 o 6 mesos, no compleixen amb
la llei. I t’arribes a plantejar si volen la teva factura per compensar l’IVA,
si fan cultura només per l’IVA. Perquè ajuntaments que no et paguen continuen
programant cultura i pels músics és molt dur perquè vivim d’això i costa molt haver
d’anar-los al darrera...
I a nivell de sales privades i
promotors?
Potser
les sales privades poden anar aguantant però la gent no té diners per sortir.
Jo veig moltes botigues que van aguantant com poden. On veig més sortida és a
fora.
Aquí
hi ha molts músics i la gent també vol sortir i anar a escoltar música però
penso que només tiraran endavant els que siguin molt bons. Hi haurà un filtrat.
Els
discos es vendran més en els concerts, es consumirà d’una altra manera.
Serà una mica com tornar al
principi, no? El músic es guanyava la vida amb el directe i el seus ingressos no
anaven tant lligats a la venda de discos sinó al dia a dia a la carretera.
Sí
és clar! I com els músics de blues hem
fet això sempre, hi estem més acostumats.
Dèiem amb David Giorcelli fa
unes setmanes que els músics teniu més estratègies davant la
crisi pel tipus de tracte que sempre heu rebut, no?
Sí,
nosaltres hi estem més avesats perquè la crisi l’hem tinguda sempre. Ens hem
acostumat a guardar quan tenim per quan no en tenim. Sabem que cal estar molt
viu, fer projectes molt ràpid, no podem adormir-nos. I tot el que fem és molt
petit.
Montse, tu vas deixar la teva
feina i vas decidir dedicar-te exclusivament a la música?
Sí,
jo vaig decidir fer-ho l’any 92 i des de llavors visc únicament de la música. De
fet en una entrevista a una revista francesa vaig dir que havia passat d’una
bona feina a la precarietat. Perquè realment la música és això; no cobres cada
mes, no guanyes res amb els discos, tot és molt difícil.
Una feina totalment
vocacional, no?
Totalment
vocacional, sí. A més, no pots viure sense ella, es converteix en una necessitat.
Tens sempre un cuc que et rossega per dintre. En cas de molta necessitat ja
treballaries o faries classes. En el meu cas, però, no ha estat així. Les
classes han estat quelcom vocacional també, gastava més benzina
anant amunt i avall que no pas amb el què guanyava.
Però és una llàstima que amb
els bons músics que tenim en el panorama musical, tot això es perdi per culpa
de la crisi o perquè la gent no vagi a les sales o perquè no us paguin a nivell
dels ajuntaments.
Sí
i tant. Però aquí hi va haver durant molt temps un estil de música que era el
rock català que va ser com una bota que va estar aixafant a molta gent durant molt
temps. Perquè molts diners públics anaven cap allà, els mitjans de comunicació
en feien ressò i els ajuntaments col·locaven sempre aquesta gent en tots els
seus programes.
Vull
dir que quan hi ha hagut diners tampoc no ens han arribat a nosaltres. Els
músics de blues no hem estat mai massa tinguts en compte.
Precisament per això és
llàstima, i més ara que estem en un moment que el nostre blues està essent
reconegut internacionalment. Memphis i Toulouse en són clars exemples.
I
tant i tant. Tenim el goig de l’èxit de The Suitcase Brothers a Memphis que és una alegria per a tots. I coneixem de primera mà l’èxit de Chino &
The Big Bet a Toulouse.
Ara
m’han fet membre de la junta de l’EBU, de l’European Blues Union, on també hi
tenim a Roser Valls. Som un conjunt de bojos del blues de tota Europa amb
molts apassionats del gènere d’aquí i d’allí i tots fent feina. Hem
decidit compartir coses i entre uns pocs hem aconseguit fer una moguda
important. Intentem
obrir portes i aconseguir més reconeixement.
Aquí, per exemple et trobes que a
nivell institucional no hi ha cap interès ni cap preocupació pel blues. Sobre
els resultats de The Suitcase Brothers o del Chino, no s’ha pas dit res, ni a
les notícies, ni enlloc.
Tenim un fons de blues fantàstic i només
n’hi ha dos en tota Europa. El de la Biblioteca Tecla Sala i el de Nottoden. I el
Tecla Sala ara és el fons de blues de l’European Blues Union.
Hem
aconseguit moltes coses importants amb el blues.
I a nivell de docència tenim
l’Escola de Blues de Barcelona, pionera de tota Europa.
I
tant i tant. Ara hi ha també la de Madrid però la de Barcelona fou la primera.
I a partir d’ara? Ara estàs
immersa en la gira per a la presentació del disc?
Doncs
sí. Aquest mes hem tingut molt bones presentacions. Al Festival de Jazz de
Terrassa i ahir a la nit a Bescanó, en el Black Music Festival.
La
setmana que ve, dissabte, el presentarem a l’Auditori Pau Casals del Vendrell.
Així que ja haurem fet Tarragona, Barcelona i Girona. Només ens falta Lleida!
De
cara a l’estiu anirem a la Vall d’en Bas, Sant Martí de Centelles, un festival
de França prop de Montpeller, també anirem al Festival de Jazz de Platja d’Aro
i estem oberts a contractació.
Amb Víctor Puertas tenim un bolo a Dinamarca i el mes que ve anirem a Sofia, al
Sofia Blues Meeting.
Ara
el què volem és empapar-nos de directes amb el grup i que les cançons vagin
creixent. I tots aquests concerts que he dit sembla que asseguren que això
passarà.
A curt termini tens algun
altre projecte en solitari o en petit format o et concentres només amb la banda
actual?
Ara
estic amb la banda actual i estem pendents de treure el disc de Big Mama &
Original Jazz Orquestra de la gira de l’any passat amb la gran orquestra del
Taller de Músics. Ja està gravat i falta només acabar d’ultimar petits detalls.
Estic també amb dos projectes de duets, amb Sister Marion i amb Víctor
Puertas.
Amb Sister Marion fem un concert molt peculiar i
molt maco. Hem anat a buscar cançons fetes per dones i del seu repertori;
cançons fetes per dones i cantades per elles.
I amb Víctor, fem un altre gènere, anem pel camí
del swing i del country blues.
Tens pàgina web on podem estar
informats de tots els teus projectes, veritat?
És una web que m’he fet jo i vaig actualitzant a
l’agenda totes les dates del concerts. És una web molt personal, allà ho poso
tot.
Montse, un plaer i un honor.
Moltíssimes gràcies per voler venir i compartir una estona d’aquesta nit de
diumenge al Hall de l’Hotel.
Moltes felicitats pels 25
anys de carrera, pel disc, pels dos concerts que porteu i per tots els que us
vénen. A algú com tu pràcticament no cal desitjar-li sort, però ho farem igualment perquè
a tots ens va bé rebre’n una mica.
Molta sort i ens veiem
aviat!!!
Si voleu escoltar l'entrevista original, només cal que feu un click en el podcast del programa:
Laura Novensà (Dra. Blues)
