dissabte, 12 de novembre de 2011

HOTEL BLUES. 6/11/2011. 8è PROGRAMA. HOTEL BLUES PRESENTA HOTEL BLUES

El vuitè programa de la temporada 2012-13 d’Hotel Blues ens va portar una versió millorada d’algun d’aquells programes que acostumaven a servir-nos els diumenges a la nit de fa uns anys des del mateix establiment. Una mena de viatge al passat amb les parets del hall de l’hotel pintades de nou i amb els mobles restaurats. Però abans d’abordar el contingut d’aquest vuitè programa, creiem oportú parar, contextualitzar, i reflexionar al voltant del concepte Hotel Blues.

Hotel Blues és actualment, quan s’ens presenta en el seu format 2.0, un programa amb una aposta única al dial. Una oferta que barreja una selecció musical molt acurada, concreta i centrada bàsicament en la música negra i el rock and roll, amb el sentit de l’humor més estripat, amb la intenció de fer passar una vetllada d’allò més divertida, i que a la vegada, compta amb tots els elements perfectament calculats per causar l’impacte i, fins i tot en alguns moments, la reflexió de l’oient.

Quan Hotel Blues s’ens presenta en el seu format Classic Nights, com és el cas del programa del passat diumenge 6 de novembre, hi trobem els elements característics de l’Hotel Blues de tota la vida, però amb un afegit, que no és altre que el de tractar de deixar de banda espais de temps potencialment autocomplaents en benefici d’una programació musical de qualitat, que cada cop ocupa més i més espai en un mateix marge de temps.

Si parlem dels qui se n’encarreguen de tot funcioni com funciona actualment, evidentment, hem d’assenyalar amb el dit a una sèrie de persones i personatges que programa a programa, deixen palès el seu talent i les seves ganes d’aportar el seu percentatge d’aquesta qualitat, per a fabricar un, segons els mateixos oients, dels millors productes radiofònics de l’actual graella de la ràdio al nostre país. (I que consti que això darrer no ho diem nosaltres, sinó que ho han expressat lliure i públicament diferents seguidors que habitualment s’expressen al facebook del programa).

Parlem sobretot de les aportacions dels, des de la temporada passada, nous inquilins d’aquest il·lustre establiment hoteler.

D’una banda, els germans Subirana, Amadeu i Cirili, Cirili i Amadeu, sobre els qui recau majoritàriament, el pes d’aquest nou estil d’Hotel Blues. Ells son els responsables de que els catalans s’en vagin a dormir els diumenges cada vegada amb un dolor abdominal més marcat. Els responsables de que l’Hotel s’hagi oblidat del significat de la paraula vergonya, o del concepte de programa petit, i que ara les paraules satisfacció i orgull omplin més racons d’aquest veterà establiment. Satisfacció senzillament, perquè actualment es el sentiment que es respira per tots els qui fan possible el projecte Hotel Blues, i orgull perquè cada vegada son més els qui segueixen aquest peculiar projecte, aquesta peculiar aventura, donant així la raó als qui fa un temps van creure de manera quasi suïcida , que aquesta peculiar aposta, aquesta peculiar aventura, es podia dur a terme.

Un altre dels qui a col·laborat a aquest creixement evident, ha estat sens dubte, el Becari. O La Comadreja Jedi, o La Musaranya DJ, o senzillament, Oriol Esteve. L’home que, desinteressadament, va posar en marxa l’espai de facebook fa uns tres anys, que l’any passat va passar a formar part activa en la conducció dels programes, i l’home que poc a poc s’ha anat guanyant cada vegada més i més espai, gràcies a la seva més que encertada aportació musical. Actualment, l’apartat musical d’Hotel Blues, ja no pot prescindir d’aquest element, per la seva diferència amb els altres dos conductors musicals de l’espai. De no haver existit aquesta diferència (dins el mateix context) d’enfocament, la seva aportació no hagués suposat cap pas endavant, que era al cap i a la fi el que tot programa de ràdio ha de cercar.

I feta aquesta contextualització, aquesta parada, aquesta reflexió, entrem en el que dèiem a les primeres línies d’aquest escrit.

El passat diumenge, ens vàrem trobar amb un Hotel Blues més Classic Nights que mai. Tot sols al Hall de l’Hotel, a la penombra de la llar de foc, ens vàrem trobar amb dos clàssics, una “copa-balón” de Magno i un batí de seda vermell, amb una inscripció daurada a l’esquena. “El Director”. Bé, el més correcte seria haver dit tres clàssics, perquè Montserrat Cuberes segueix comandant els controls tècnics, diumenge rera diumenge, des de la nit dels temps d’aquest Hotel Blues.

I aquests dos personatges es varen conjurar novament, per tal de dur a les llars que varen connectar amb l’Hotel amb més groove de les ones el passat diumenge, el bo i millor de l’actualitat i també del passat, del mon del rock i el blues.

Varen tornar a aconsellar algunes de les cites musicals que l’Hotel recomana de tant en tant, com la d’ahir divendres a la nit a la Faktoria d’Arts de Terrassa, on hi vàrem pogué gaudir novament de la presència del power-trio angles The Brew, que hi presentava el seu darrer disc “The Third Floor”. En el programa del diumenge passat, la banda anglesa va ser l’encarregada d’obrir foc amb el potentíssim “Six Dead” extret d’aquest tercer llarga durada recentment publicat. També ens varen recomanar el “1er Festival Blues Rock Vila de Gràcia” que se celebrarà el dissabte 26 de novembre al Centre Artesà Tradicionàrius . Per il·lustrar aquest festival, vàrem escoltar un dels darrers projectes d’Agustí Mas, la seva banda On Time, amb la seva revisió del clàssic “Every Day I Have The Blues”, inclòs en el seu disc “24 Hours”.

Ens varen il·lustrar amb tots els protagonistes musicals que intervenien en un vídeo que corre per la xarxa les darreres setmanes. La senzilla “curiositat” amb la qual es pot qualificar aquesta filmació en la que es veu a Keith Richards compartir escenari amb Johnny Deep interpretant “Key To The Highway”, va servir d’excusa perquè Dragone i el Director fessin gaudir als oients amb tot un clàssic com és el “Midnight Rambler” de ses Majestats Satàniques, The Rolling Stones extret de la edició del 40è aniversari del “Get Yer Ya-Ya’s Out”, o amb la interpretació del mateix “Key to The Highway” a mans de la Dereck Trucks Band des del seu disc en directe “Roadsongs”, o amb el record, per acabar de contextualitzar l’esmentat vídeo, de la banda que hi apareix també, junt amb els dos “Pirates del Carib”, ni mes ni menys que els Imperial Crowns, la banda de Los Angeles, que va tornar a sonar a l’Hotel amb el seu “Lil’ Death” del seu directe “Preachin’ The Blues”.

Dragone, a mig programa va decidir que, donat el caire marcadament blusero que anava adquirint el mateix, es permetia el luxe de programar un tema a plaer, un tema per a gaudir del blues en essència, el blues de tota la vida, el clàssic, vist per dos personatges contemporanis, Omar Kent Dykes i Jimmie Vaughan, que ara farà un parell de temporades es varen marcar un disc homenatge a Jimmy Reed espectacular, “On The Jimmy Reed Highway”. “You made me laugh”, va ser un luxe enmig d’un allau d’estrenes, algunes ja tastades, com el darrer treball de “Black Country Communion”, el seu disc “2”, del qual vàrem escoltar el single “Man in The Middle”, o el nou àlbum més calent de l’Hotel, el de Beth Hart i Joe Bonamassa, “Don’t Explain”, del qual vàrem escoltar la revisió que fan del tema del gran Bill Withers “For My Friends”. Per completar les reestrenes, Duke Robillard va tornar a pujar a l’escenari del hall de l’Hotel amb el tema “Quicksand”, del seu darrer llarga durada “Low Down & Tore Up”.

Els qui estrenaven disc aquest diumenge a l’Hotel varen ser tota la resta, que no son pocs, ni poques. “Al loro!!!”:

Lousiana Red & Little Victor’s Juke Joint, dels qui vam escoltar “Goodbye Blues” del seu disc “Memphis Mojo”, Rod Piazza & The Almighty Flyers, que des del seu “Almighty Dollar” ens varen obsequiar amb “Blue Shadows”, Lynwood Slim & The Igor Prado Band, que amb “Is It True?” del seu disc “Brazilian Kicks” deixaven una molt bona carta de presentació al’Hotel.

En l’apartat femení vàrem gaudir de l’oferta “dues millor que una”. Cyndi Lauper estrenava el seu directe “To Memphis With Love” acompanyada a l’escenari per Charlie Musselwhite per interpretar “Down Don’t Bother Me”. I la dona que ha enamorat Hotel Blues, Imelda May, que presentava el seu “More Mayhem” amb un dels temes inèdits que inclou aquesta regravació, “Road Runner”.

I pel final d’aquesta crònica ens hem deixat, l’estrena més esperada dels darrers set anys. Els mateixos que ha estat Tom Waits sense gravar material nou. El de Pomona va estrenar els seu flamant “Bad As Me”, amb la picada d’ullet que fa als Stones amb “Satisfied”, acompanyat entre d’altres, per dos homes que ja han estat nomenats abans, Charlie Musselwhite i Keith Richards.

Tot això condensat en dues hores, empaquetat amb molt de gust, i amb servei a domicili!

No es pot demanar més. Això son les Classic Nights d’Hotel Blues.

I Demà diumenge, tornen les nits 2.0, tornen…

…els Subirana!!!!!!!!!