BIG DANI PÉREZ. LUZ DE GAS. BARCELONA 16/12/2011. ÈXIT EN FORMAT DE CANVI INTEL.LIGENT.

La sala Luz de Gas de Barcelona va tenir el privilegi, el passat divendres 16 de desembre al vespre, de ser l’escenari de la presentació del disc Smart Change, el segon àlbum en solitari del gran saxofonista barceloní Big Dani Pérez.
Tots els assistents a Luz de Gas vam gaudir d’un espectacle d’una qualitat musical immillorable, fresc i molt treballat, amb moltíssimes sorpreses i on no hi van faltar molts dels col•laboradors del disc.
El públic va entregar-se totalment des de la primera nota, tothom estava molt concentrat i immers en els temes, alhora que acompanyava i animava als músics amb aplaudiments espontanis, movent el cos al ritme de la música i repicant els dits.
Només començar el concert, l’escenari va ser ocupat per 6 grans músics: Marc Ruiz (bateria), Carlos Pérez (contrabaix), Marc Ferrer (piano), Pau Ruiz (guitarra), Victor Puertas (hammond) i Big Dani Pérez (saxo tenor). Junts van interpretar temes del nou disc com “Crossin’ the city”, “Adagio in gm” o “Smart luxury”, tema que Dani va escriure inspirant-se en un anunci de rellotges de luxe del que ell n’és la imatge.
Els primers convidats de la nit no van fer-se esperar massa, el cantant Agustí Burriel va aparèixer a escena per a interpretar temes del primer i del segon disc de Big Dani. Fent gala de la simpatia i el gran carisma que el caracteritzen va interpretar “Last nite” i la magnífica adaptació del tema “Fever”, tots dos de l’àlbum Honkin’ Fever, el primer disc de Big Dani Pérez. Del segon disc, va regalar-nos “Melow me” i una gran cançó dedicada al propietari del famós club de jazz de Rambla Catalunya on tantes i tantes vegades hem pogut gaudir de les seves actuacions “Bel-luna”. D’ambdós temes Agustí n’és el coautor, juntament amb Dani Pérez.
El següent convidat en sortir a escena fou un dels millors contrabaixistes del panorama actual, Ivan Kovacevic. Sorprenent i inimitable com sempre, agafant el contrabaix amb fermesa però alhora amb tendresa, talment com si es tractés de la seva parella de ball, va pujar a l’escenari per a compartir uns quants temes amb la banda, “Back in Barcelona” que Big Dani va escriure per celebrar com se sent de feliç quan torna a Barcelona després d’anar-se’n de gira o “Solitude” un altre tema del Dani composat en una nit de soledat i insomni.
Però el plat fort amb Ivan a l’escenari va arribar amb el tema “Bye bye baby”, del qual Kovacevic és el responsable dels arranjaments i amb el que Agustí Burriel va tornar a aparèixer en escena per a cantar-lo. En aquest tema també vam poder gaudir de la presència de Cesc Miró (trompeta), Ignasi Poch (saxo alt) i Pere Miró (saxo baríton). Amb els instruments de vent, la sala Luz de Gas va adquirir una atmosfera especial, un ambient màgic que es respirava des de tots els racons de la sala i que va aconseguir que ningú no pogués parar de moure’s al ritme de la música.
L’apoteòsic final de l’espectacle va arribar de mans del famós pianista Lluís Coloma, quan les seves mans van començar a acariciar el piano, aquest va cobrar vida i van aparèixer melodies inimaginables. “A change is gonna come” van donar el punt i final a una nit increïble que no va deixar indiferent a ningú i en la que cap dels assistents va quedar decebut amb aquest nou disc de Big Dani Pérez.
Podem dir que Smart Change representa un canvi en comparació amb el primer disc, és un disc més madur, amb temes més profunds que deixen entreveure els sentiments del compositor. Però alhora, és un complement perfecte al primer disc, ens mostra una clara evolució en la música de Big Dani que no para de créixer ni de sorprendre’ns en cada nou concert i en cada nou tema que composa. A més, al disc també hi trobareu una magnífica versió del tema “Back to black” d’Amy Winehouse interpretada per una de les millors veus femenines de Barcelona, Myriam Swanson.
Segur que Smart Change tindrà molt d’èxit perquè és un disc que enganxa, escoltar les primeres notes de qualsevol dels temes et manté enganxat a la resta del disc amb el desig que la música no s’acabi mai. Exactament la mateixa sensació que va deixar-nos el final del concert a Luz de Gas.
Quan va acabar-se el bolo, a mi personalment, va envair-me la tristesa durant uns minuts, no em podia creure que dues hores haguessin passat tan ràpid ni que els músics ja abandonessin l’escenari aquella nit. Tenia certa recança per abandonar la cadira en la que vaig estar gaudint del concert. Semblava que el públic que m’envoltava tenia la mateixa sensació que jo, ja que poc a poc els assistents s’aixecaven de les cadires però contínuament es giraven i miraven cap a l’escenari amb la mateixa esperança que jo, l’esperança que potser algun nou tema sonés i l’espectacle continués.
El virtuosisme de tots els músics que van ocupar l’escenari la nit de divendres va aconseguir que els assistents ens oblidéssim de la resta del món i ens transportéssim al particular món de Big Dani, un món format per una característica fusió d’estils i on l’única cosa que importa és que les notes no deixin mai de sonar.

Laura Novensà

HOTEL BLUES. 4/12/2011. 12è PROGRAMA. LLUÍS COLOMA "ROCKIN' MY BLUES IN CHICAGO", HOUSE BOOGIE PARTY i VIII BLUES & BOOGIE REUNION.

El diumenge passat l’Hotel va rebre la visita d’un dels seus convidats il•lustres. El mag de les 88 tecles Lluís Coloma. El gran pianista vallesà va acomodar-se de nou al hall de l’hotel amb l’agenda plena d’esdeveniments per explicar.
D’entrada ens va venir a presentar el seu darrer llarga durada, “Rockin’ My Blues in Chicago”, un disc de piano blues exquisit que el músic a enregistrat a la ciutat del vent, amb l’inestimable ajuda i producció del seu bon amic i mestre del piano blues de Chicago, H. Charles Goering ( Barrelhouse Chuck).
El treball és un homenatge als grans mestres del piano blues de Chicago que en Coloma admira. Little Brother Montgomery, Leroy Carr, Otis Spann, Big Maceo, o Med Lux Lewis entre d’altres son invocats pel sempre respectuós i apassionat Lluís Coloma. Un treball impecable i que transporta a l’oient molt lluny en el temps, sense però, perdre la frescor i la netedat auditiva de la època en que vivim.
El mestre ens va presentar també una proposta que ja està duent a terme per a presentar aquest àlbum. Es tracta de las House Boogie Parties.
Es tracta de recuperar d’alguna manera les Rent Parties, festes que es realitzaven en cases particulars cap a la dècades dels 30/40 als EEUU, on els pianistes de blues i woogie tocaven davant d’uns quants amics, que amb una petita contribució ajudaven a pagar el lloguer de la casa. Només es necessari l’espai, un piano, i entre 10 i 20 amics.
A la plana de facebook de les Hose Boogie Party s’hi poden fer les inscripcions i en poc temps l’equip del Lluís contacta amb els interessats i... a gaudir del blues i el woogie de ben a prop!
El tercer tema que va presentar-nos en Lluís Coloma va ser la VIII Edició de la Blues & Boogie Reunion, que es durà a terme com ja és tradicional, els propers 5 i 6 de gener de 2012 a la Nova Jazz Cava de Terrassa.
En aquesta ocasió, compartiran escenari, en una proposta original i espectacular com poques, els pianos de Barrelhouse Chuck, Frank Muschalle i el mateix Lluís Coloma, amb el suport de Manolo Germán al contrabaix i Marc Ruiz a la bateria.
Dragone i el Director varen passar una bona estona així, xerrant amb el Lluís Coloma i prenent bona nota de tota la informació que va portar i de la musica que va sortir del seu disc i de la dels partcipants en aquesta nova edició de la Blues & Boogie Reunion, Barelhouse Chuck i Frank Muschale.
Però la nit va venir carregada amb molta més música, que va córrer a càrrec d’artistes com The Right Ons, que han meravellat a l’staff de l’hotel amb el seu nou disc “Get Out”, Rory Gallagher, del qui s’acaba de llençar al mercat un nou àlbum pòstum “Notes From San Francisco”, Danko Jones per recordar que estarà en concert a Barcelona el dimecres 14 de desembre a la Sala Apolo, Moreland & Arbuckle que continuen presentant el seu nou àlbum “Just a Dream”, Southside Johnny que complia anys, i els seus Asbury Jukes, facturant un espectacular “Woke up this morning” del seu excel•lent “Pills & Ammo”, Trampled Under Foot amb una nova entrega del seu flamant “Wrong side of the blues”, Down Home imposant el seu ritme endimoniat per anunciar el seu concert del 8 de desembre a la 2 de la Sala Apolo, o John Mayall, per celebrar el seu aniversari, acompanyat dels seus incombustibles Bluesbreakers, que varen acomiadar el programa amb “Palace of The King".

Per a més informació:

www.bluesboogiespain.com

www.lluiscoloma.com

HUBERT SUMLIN. 16/11/1931 - 4/12/2011.

Hubert Sumlin ha mort. Ha mort un altre representant d’una generació de músics que tenien quelcom, que tenien “allò”. Gran part del millor que Hubert va fer, bona part de la gran tasca que en Hubert va fer per assolir l’estatus d’home que te “allò”, ho va fer com a integrant de la banda de Howlin’ Wolf. L’any 1976, el llop va deixar d’udolar i en Hubert va començar a anar de tort, si és que no hi anava abans. Va tractar de seguir amb la seva tasca d’home de grup recolzant Eddie Shaw, però no va quallar perquè en Hubert va decidir de provar-ho en solitari. No se’n va sortir, bàsicament perquè no era mai sol, l’alcohol no el deixava agafar l’embranzida definitiva. A la dècada dels noranta ho va aconseguir. El reconeixement li va arribar. Músics de la fornada dels darrers 60’s (Hendrix, Clapton, Richards...) el varen assenyalar com a referent i influència indiscutible. Al 2002 se li va diagnosticar un càncer de pulmó del que seria intervingut extirpant-li parcialment l’òrgan. Keith Richards era l’encarregat en l’actualitat de pagar les despeses mèdiques del seu ídol. Als darrers anys, Sumlin, quan la seva salut li ho permetia, pujava a l’escenari amb l’ajut d’una botella d’oxigen. Les imatges de l’actuació de Sumlin al Crossroads Festival de l’any 2010 representen la dignitat absoluta del músic de blues. Recentment la revista Rolling Stone el va situar en la posició nº 40 d’entre els millors 100 guitarristes de la història.

HOTEL BLUES. 27/11/2011. 11è PROGRAMA. JIMI, FREDDIE, CHINO, MARIANA LA LOCA Y EL VUELO YÓGUICO. RESACA ELECTORAL A HOTEL BLUES.

La de diumenge passat va tornar a ser una gran nit d'Hotel Blues 2.0. Els Germans Subirana varen tornar a visitar el hall de l'hotel, i una vegada més ens varen fer obrir els ulls cap a un món que creiem que coneixem però del que vam veure que encara n'hem d'aprendre molt. La política en el nostre país. Fent un repàs als resultats de les eleccions celebrades el diumenge anterior, els de Gratallops ens varen ensenyar que hi ha vida més enllà de PSOE, PP, CiU, o UPyD.

Vàrem assistir a l’espectacle ofert per genis de la comunicació com José Ramón Bauzá o Oscar López,. Vàrem descobrir partits com el Partido del Metal, el PATO, o el Partido de la Ley Natural i així ens vam adonar que no només existeixen els dos partits polítics majoritaris, sinó que n’hi ha molts més i segurament, molt més interessants. Vàrem saber que Mariano Rajoy amaga una història molt interessant dins algun armari, que José Luís Rodríguez Zapatero te algun que altre problema amb el consum de segons què, i sobre tot, vàrem descobrir que a l’equip de l’Hotel Blues preocupen temes importantíssims que conviden a encesos debats. En aquesta ocasió, el tema llençat per a un anàlisi individual o col·lectiu dels catalans va ser : “Qui guanyaria a hòsties. Franco o Spiderman?” Reflexionem-hi.

En l’apartat musical, Dragone i el Director varen dedicar-se a combinar clàssics del rock and roll, com Hendrix, The Band, Cream o Queen, amb alguna novetat del mercat blues-rock, com el més nou de The Chris Duarte Group, “Blues in The Afterburner”. També vàrem tornar a gaudir del treballs recentment estrenats a l’Hotel de The Kenny Wayne Shepherd Band, Leslie West o Eric Sardinas. I vàrem tornar a gaudir una altre vegada del gran disc que s’ha marcat un vell conegut del programa, Chino & The Big Bet, un dels protagonistes destacats, en tots els sentits, de la Nit de Blues i Woogie del Festival de Jazz de Barcelona.

En definitiva, una altre gran nit de música i investigació al servei de Catalunya.

I aquesta nit, tornen les Hotel Blues Classic Nights, amb un convidat de luxe, Lluís Coloma. Això és un no parar.

HOTEL BLUES. 20/11/2011. 10è PROGRAMA. AJUDA HUMANITÀRIA EN FORMA DE BLUES-ROCK PER PALIAR ELS EFECTES DEL TSUNAMI BLAU.

Mentre el país sencer s'anava tintant de blau, i gavines afamades començaven a tapar el sol dels nostres cels, un petit reducte ubicat a Badalona tractava de pal.liar els efectes del pànic ciutadà amb una recepta terapèutica i desengoixant única, un beuratge la recepta del qual només coneixen els druides que habiten aquest petit i pintoresc llogaret anomenat Hotel Blues.
D'entrada, els ingredients d'aquest beuratge son prou coneguts per tots, però la manera de barrejar-los, la cura en la selecció de la matèria primera, l'amor amb que ho serveixen (més aviat sexe que no pas amor, però tant se val) i el que és més important, l'alienació de tot el que passa al seu voltant, fan de la recepta d'Hotel Blues un producte únic i inimitable. Que el teu país es el capdavanter en qualsevol aspecte, Hotel Blues per tocar de peus a terra, que el teu país, al contrari, n'és el darrer en tot, Hotel Blues per aixecar la moral. Que el govern del teu país és totalment inoperant, o que es creu que és el millor i el més "guapu", que t'apugen els impostos, que et cobren si vols que el metge t'enganxi el braç que has perdut al voler pagar la lletra de la teva hipoteca, que si vols aprendre a llegir i escriure per pogué entendre com i quan els governants del teu país t'estan robant i de pas fent alguna micció a l'interior de la teva boca mentre sostenen que és cosa de la climatologia de la teva zona de residència... Hotel Blues.
No et preocupis, Hotel Blues et servira un remei presentat en píndoles d'administració setmanal (que pot ésser d'administració diària si et baixes els podcast) que farà que afrontis el teu dur dia a dia "amb il.lusió", amb la millor selecció de blues-rock, i amb bon humor. La resta continuarà igual, eh! Impostos més alts, menys sou, nadals al Corte Inglés, pista de gel a la Plaça Catalunya, i dos milions d'euros al grup Godó.
I quins ingredients van utilitzar els cheffs del blues-rock de l'Hotel Blues Classic Nights? Prenguin nota i no ho provin a casa, les receptes de la tele mai surten coma la tele, ...perdoneu, però algú ho havia de dir!

• 100g de Black Lightning - The BellRays (Black Lightning)


• 100g de Have a Real Good Time - Trampled Under Foot (wrong side of The Blues)


• 250g de Sting Me - The Black Crowes (The Southern Harmony & Musical Companion)


• 100g de Just a Dream - Moreland & Arbuckle (Just a Dream)


• 100g de Purple Neon Lights - The Right Ons (Get Out)


• 150g de When My Train Pulls In - Gary Clarck Jr. (Worry No More)


• 100g de Medicine - Tab Benoit (Medicine)


• 100g de A Good Living Alone - Eddy "The Chief" Clearwater (West Side Strut)


• 250g de Back of My Hand - The Rolling Stones (A Bigger Bang)


• 100g de Reset Rewind - Ana Popovic (Unconditional)


• 250g de The Weight - The Band (Music From Big Pink)


• 100g de Golden Rule - Charle Bradley (No Time For Dreaming)
  100g de I Can't Complain - JD McPherson (Signs & Signifiers)


• 100g de Wrapped Out In The Blues - Walter Trout (Commond Ground)


• 250g de Sweet Child O'mine - Guns n' Roses (Appetite For Destruction)

Servir ben calent i remullar amb un bon caldo, aigua de foc o zarzaparrilla i que vagi de gust!

I recordeu. Si consumiu Hotel Blues i la gent us mira malament per aquest motiu, penseu que n'hi ha que estan pitjor, ...a Castelló sense anar més lluny, Toni Cantó ha tret un escó... i per UPyD!!!

Ah!! I aquesta nit, els Germans Subirana tornen a l'Hotel per analitzar a fons els resultats electorals. Mariano tremola!!!!

HOTEL BLUES 13/11/2011. 9è PROGRAMA. LED ZEPPELIN I LES REINES DE LA BELLESA INTELIGENTS.

El diumenge passat vàrem viure una molt instructiva nit a l’Hotel Blues. Vàrem tenir lliçons d’història del rock & roll i vàrem assistir al desmuntatge d’un mite.

Els Germans Subirana ens van demostrar que el tòpic de “les misses son tontes” és totalment fals. Valent-se d’uns documents audiovisuals d’un incalculable valor, els de Gratallops ens varen fer reflexionar, rectificar i pràcticament emocionar, al comprovar que les reines de la bellesa son portadores de la matèria gris més sàvia i a la vegada menys valorada i més desdibuixada. Veritables perles que van posar, després d’anys i anys d’infàmies, a aquestes dones en el lloc que les hi pertoca per mèrits propis.

I en l’apartat musical, com dèiem al començament, l’staff de l’hotel amb més ritme de les ones, ens va convidar a celebrar el 40è aniversari del llançament del disc “IV” dels britànics Led Zeppelin. El disc, que passarà a la història com un dels àlbums més importants i influents del rock & roll, va servir d’excusa per escoltar el potent hit, precisament “Rock and Roll”, per obrir de manera exuberant el programa i per escoltar la versió que es varen marcar Magic Slim, Billy Branch i James Cotton del tema també inclòs a l’esmentat disc “IV”, “When The Levee Breaks”. També Bruce Springsteen s’afegí a les celebracions, ja que el seu mític recopilatori “Bruce Springsteen & The E Street Band Live 1975-1985” celebrava també els 25 anys de la seva publicació. L’imponent “Because the Night” va il·lustrar l’esmentat aniversari. També vàrem tastar les carns més generoses del blues de Nova York tot escoltant “It’s About You” del darrer àlbum de Popa Chubby “Back To New York City Blues”. JJ Grey & Mofro varen fer pujar la temperatura del hall de l’hotel amb el calent “On Fire”, un altre magnífic tall del seu magnífic disc en directe “Brighter Days”. Bonnie Raitt va bufar les 62 espelmes del seu pastís d’aniversari amb el sensual “I’m In The Mood” que es va marcar amb John Lee Hooker, pel disc “The Healer” del mestre d’entre els mestres.

La Tedeschi Trucks Band, amb “Love Have Something To Say” del seu aclamat “Revelator”, i els Studebaker John’s Maxwell Street Kings, amb “Low Down Woman” del seu “That’s The Way You Do”, varen dir l’última sobre les dones, en un programa on elles varen ser les veritables protagonistes.

I demà diumenge, una altre entrega de les “Classic Nights” d’Hotel Blues.

Stay tuned!!

HOTEL BLUES. 6/11/2011. 8è PROGRAMA. HOTEL BLUES PRESENTA HOTEL BLUES

El vuitè programa de la temporada 2012-13 d’Hotel Blues ens va portar una versió millorada d’algun d’aquells programes que acostumaven a servir-nos els diumenges a la nit de fa uns anys des del mateix establiment. Una mena de viatge al passat amb les parets del hall de l’hotel pintades de nou i amb els mobles restaurats. Però abans d’abordar el contingut d’aquest vuitè programa, creiem oportú parar, contextualitzar, i reflexionar al voltant del concepte Hotel Blues.

Hotel Blues és actualment, quan s’ens presenta en el seu format 2.0, un programa amb una aposta única al dial. Una oferta que barreja una selecció musical molt acurada, concreta i centrada bàsicament en la música negra i el rock and roll, amb el sentit de l’humor més estripat, amb la intenció de fer passar una vetllada d’allò més divertida, i que a la vegada, compta amb tots els elements perfectament calculats per causar l’impacte i, fins i tot en alguns moments, la reflexió de l’oient.

Quan Hotel Blues s’ens presenta en el seu format Classic Nights, com és el cas del programa del passat diumenge 6 de novembre, hi trobem els elements característics de l’Hotel Blues de tota la vida, però amb un afegit, que no és altre que el de tractar de deixar de banda espais de temps potencialment autocomplaents en benefici d’una programació musical de qualitat, que cada cop ocupa més i més espai en un mateix marge de temps.

Si parlem dels qui se n’encarreguen de tot funcioni com funciona actualment, evidentment, hem d’assenyalar amb el dit a una sèrie de persones i personatges que programa a programa, deixen palès el seu talent i les seves ganes d’aportar el seu percentatge d’aquesta qualitat, per a fabricar un, segons els mateixos oients, dels millors productes radiofònics de l’actual graella de la ràdio al nostre país. (I que consti que això darrer no ho diem nosaltres, sinó que ho han expressat lliure i públicament diferents seguidors que habitualment s’expressen al facebook del programa).

Parlem sobretot de les aportacions dels, des de la temporada passada, nous inquilins d’aquest il·lustre establiment hoteler.

D’una banda, els germans Subirana, Amadeu i Cirili, Cirili i Amadeu, sobre els qui recau majoritàriament, el pes d’aquest nou estil d’Hotel Blues. Ells son els responsables de que els catalans s’en vagin a dormir els diumenges cada vegada amb un dolor abdominal més marcat. Els responsables de que l’Hotel s’hagi oblidat del significat de la paraula vergonya, o del concepte de programa petit, i que ara les paraules satisfacció i orgull omplin més racons d’aquest veterà establiment. Satisfacció senzillament, perquè actualment es el sentiment que es respira per tots els qui fan possible el projecte Hotel Blues, i orgull perquè cada vegada son més els qui segueixen aquest peculiar projecte, aquesta peculiar aventura, donant així la raó als qui fa un temps van creure de manera quasi suïcida , que aquesta peculiar aposta, aquesta peculiar aventura, es podia dur a terme.

Un altre dels qui a col·laborat a aquest creixement evident, ha estat sens dubte, el Becari. O La Comadreja Jedi, o La Musaranya DJ, o senzillament, Oriol Esteve. L’home que, desinteressadament, va posar en marxa l’espai de facebook fa uns tres anys, que l’any passat va passar a formar part activa en la conducció dels programes, i l’home que poc a poc s’ha anat guanyant cada vegada més i més espai, gràcies a la seva més que encertada aportació musical. Actualment, l’apartat musical d’Hotel Blues, ja no pot prescindir d’aquest element, per la seva diferència amb els altres dos conductors musicals de l’espai. De no haver existit aquesta diferència (dins el mateix context) d’enfocament, la seva aportació no hagués suposat cap pas endavant, que era al cap i a la fi el que tot programa de ràdio ha de cercar.

I feta aquesta contextualització, aquesta parada, aquesta reflexió, entrem en el que dèiem a les primeres línies d’aquest escrit.

El passat diumenge, ens vàrem trobar amb un Hotel Blues més Classic Nights que mai. Tot sols al Hall de l’Hotel, a la penombra de la llar de foc, ens vàrem trobar amb dos clàssics, una “copa-balón” de Magno i un batí de seda vermell, amb una inscripció daurada a l’esquena. “El Director”. Bé, el més correcte seria haver dit tres clàssics, perquè Montserrat Cuberes segueix comandant els controls tècnics, diumenge rera diumenge, des de la nit dels temps d’aquest Hotel Blues.

I aquests dos personatges es varen conjurar novament, per tal de dur a les llars que varen connectar amb l’Hotel amb més groove de les ones el passat diumenge, el bo i millor de l’actualitat i també del passat, del mon del rock i el blues.

Varen tornar a aconsellar algunes de les cites musicals que l’Hotel recomana de tant en tant, com la d’ahir divendres a la nit a la Faktoria d’Arts de Terrassa, on hi vàrem pogué gaudir novament de la presència del power-trio angles The Brew, que hi presentava el seu darrer disc “The Third Floor”. En el programa del diumenge passat, la banda anglesa va ser l’encarregada d’obrir foc amb el potentíssim “Six Dead” extret d’aquest tercer llarga durada recentment publicat. També ens varen recomanar el “1er Festival Blues Rock Vila de Gràcia” que se celebrarà el dissabte 26 de novembre al Centre Artesà Tradicionàrius . Per il·lustrar aquest festival, vàrem escoltar un dels darrers projectes d’Agustí Mas, la seva banda On Time, amb la seva revisió del clàssic “Every Day I Have The Blues”, inclòs en el seu disc “24 Hours”.

Ens varen il·lustrar amb tots els protagonistes musicals que intervenien en un vídeo que corre per la xarxa les darreres setmanes. La senzilla “curiositat” amb la qual es pot qualificar aquesta filmació en la que es veu a Keith Richards compartir escenari amb Johnny Deep interpretant “Key To The Highway”, va servir d’excusa perquè Dragone i el Director fessin gaudir als oients amb tot un clàssic com és el “Midnight Rambler” de ses Majestats Satàniques, The Rolling Stones extret de la edició del 40è aniversari del “Get Yer Ya-Ya’s Out”, o amb la interpretació del mateix “Key to The Highway” a mans de la Dereck Trucks Band des del seu disc en directe “Roadsongs”, o amb el record, per acabar de contextualitzar l’esmentat vídeo, de la banda que hi apareix també, junt amb els dos “Pirates del Carib”, ni mes ni menys que els Imperial Crowns, la banda de Los Angeles, que va tornar a sonar a l’Hotel amb el seu “Lil’ Death” del seu directe “Preachin’ The Blues”.

Dragone, a mig programa va decidir que, donat el caire marcadament blusero que anava adquirint el mateix, es permetia el luxe de programar un tema a plaer, un tema per a gaudir del blues en essència, el blues de tota la vida, el clàssic, vist per dos personatges contemporanis, Omar Kent Dykes i Jimmie Vaughan, que ara farà un parell de temporades es varen marcar un disc homenatge a Jimmy Reed espectacular, “On The Jimmy Reed Highway”. “You made me laugh”, va ser un luxe enmig d’un allau d’estrenes, algunes ja tastades, com el darrer treball de “Black Country Communion”, el seu disc “2”, del qual vàrem escoltar el single “Man in The Middle”, o el nou àlbum més calent de l’Hotel, el de Beth Hart i Joe Bonamassa, “Don’t Explain”, del qual vàrem escoltar la revisió que fan del tema del gran Bill Withers “For My Friends”. Per completar les reestrenes, Duke Robillard va tornar a pujar a l’escenari del hall de l’Hotel amb el tema “Quicksand”, del seu darrer llarga durada “Low Down & Tore Up”.

Els qui estrenaven disc aquest diumenge a l’Hotel varen ser tota la resta, que no son pocs, ni poques. “Al loro!!!”:

Lousiana Red & Little Victor’s Juke Joint, dels qui vam escoltar “Goodbye Blues” del seu disc “Memphis Mojo”, Rod Piazza & The Almighty Flyers, que des del seu “Almighty Dollar” ens varen obsequiar amb “Blue Shadows”, Lynwood Slim & The Igor Prado Band, que amb “Is It True?” del seu disc “Brazilian Kicks” deixaven una molt bona carta de presentació al’Hotel.

En l’apartat femení vàrem gaudir de l’oferta “dues millor que una”. Cyndi Lauper estrenava el seu directe “To Memphis With Love” acompanyada a l’escenari per Charlie Musselwhite per interpretar “Down Don’t Bother Me”. I la dona que ha enamorat Hotel Blues, Imelda May, que presentava el seu “More Mayhem” amb un dels temes inèdits que inclou aquesta regravació, “Road Runner”.

I pel final d’aquesta crònica ens hem deixat, l’estrena més esperada dels darrers set anys. Els mateixos que ha estat Tom Waits sense gravar material nou. El de Pomona va estrenar els seu flamant “Bad As Me”, amb la picada d’ullet que fa als Stones amb “Satisfied”, acompanyat entre d’altres, per dos homes que ja han estat nomenats abans, Charlie Musselwhite i Keith Richards.

Tot això condensat en dues hores, empaquetat amb molt de gust, i amb servei a domicili!

No es pot demanar més. Això son les Classic Nights d’Hotel Blues.

I Demà diumenge, tornen les nits 2.0, tornen…

…els Subirana!!!!!!!!!

HOTEL BLUES. 30/10/2011. 7è PROGRAMA. PUBLICITAT I BLUES. BREVATGE EXPLOSIU.

Tant aclaparador i rotund ha estat l’èxit del darrer programa que tots els qui treballem en aquesta il.lustre institució del blues i l’oci nocturn, hem tingut un extra (fuaaaa!!!) de feina, que en el cas del qui s’encarrega d’aquest humil blog, l’ha dut a publicar amb molt de retard aquesta crònica.
Dit això i demanades les pertinents disculpes, què volen que els hi expliqui?! L’equip al complert de l’Hotel amb més ritme de les ones va protagonitzar una de les nits més complertes que es recorden d’aquest grup d'incansables treballadors i investigadors del benestar català. Benestar del que una part d’aquest equip tracta de tenir-ne cura a base d’una, cada cop més acurada, selecció de composicions que sacsegen les ànimes; es a dir, el bo i millor del blues, i del que l’altre part d’aquest inimitable equip tracta de tenir cura, regalant informació indispensable sobre els temes més importants i vitals que succeeixen al nostre voltant i que necessiten d’una anàlisi i uns estudis que només uns pocs escollits poden dur a terme. En aquesta ocasió els germans Subirana varen oferir als seguidors d’Hotel Blues, tots els elements que necessiten per a fer-se una idea de com, quan i perquè funciona i serveix, el complicat i en ocasions polèmic, món de la publicitat.
Una classe magistral que es va anar convinant amb una altre acuradíssima selecció musical, de tal manera que, poc a poc, minut a minut, va anar formant una teranyina de la que ningú dels qui s'hi varen apropar, s’en va poder desenganxar.
Els artistes que varen passar per l’escenari del hall de l’hotel varen ser gent de la categoria de: Nick Curran & The Lowlifes, que varen ser els encarregats d'obrir foc amb el seu "Reel Rock Party", tema inclòs en el seu darrer treball "Reform School Girl", Popa Chubby amb "She loves evrybody but me", del seu nou "Back To New York City", Tracy Nelson i "I shoot my Baby" pertanyent al seu disc "Victim of the Blues", Tedeschi Trucks Band i el seu "Bound for Glory" inclòs en l'aclamat "Revelator", Rick Estrin & The Nightcats amb "UBU", extret de l'àlbum "Twisted", Big Pete atacant "Act like you love me" acompanyat per Kim Wilson, en aquest tema del seu àlbum "Choice Cuts", Joe Bonamassa i "The Whale that Swallowed Jonah" del seu darrer treball en solitari "Dust Bowl", l'elegantíssim JD McPherson i "Country Boy", pertanyent a l'aclamadíssim "Signs & Signifiers", i Elvin Bishop, amb el repàs a tot un clàssic com el "Night Time is The Right Time" extret del seu disc en directe "Raisin' Hell Revue".

En resum, una nit més d'aquelles que s'han de qualificar de rodones a l'Hotel Blues. Apuntin aquests noms: Emili Dragone, Oriol Esteve, Amadeu Subirana, Cirili Subirana, Montserrat Cuberes i el Director. Conformen un del equips més demolidors de la ràdio catalana actual. No dubten en utilitzar les seves armes, que no son altres que la millor selecció musical i el humor més incisiu i espatarrant. Si se'ls troben un diumenge a la nit a les ones, ja saben del que son capaços.
Queden advertits.

HOTEL BLUES. 23/10/2011. 6è PROGRAMA. ENS VISITA BLUE HEART!!

El passat diumenge es clausurava el “XXIV Festival de Blues de Cerdanyola”, i Hotel Blues acollia a una de las bandes que més s’està fent notar en el panorama blues del nostre país i que havia participat de l’acte de la jornada de clausura, el ja tradicional “Barbecue & Blues”.
Parlem, ni mes ni menys, de la banda Blue Heart. El seu frontman, Xavier Soranells, va compartir amb el Director, amb Dragone i amb el Becari, experiències, anècdotes, trajectòria, cafè, copa, puro i música en directe.
Si amigues. En Xavier Soranells, guitarra i veu de Blue Heart, es va integrar, com és habitual en els convidats al hall de l’Hotel amb més shuffle de les ones, en la dinàmica Hotel Blues i ens va regalar experiències viscudes als EEUU, on ha fonamentat un estil a la guitarra, que es reflexa i es palpa en tots i cadascun dels talls que composen el seu treball titulat amb el nom de la banda, “Blue Heart”. Varem saber, per exemple, d’on venia aquest nom, Blue Heart, varem saber les diferents maneres que te en Xavier de crear els temes, varem descobrir anècdotes de la seva vida americana, influències que el van marcar de petit, l’amor que li te als altres dos membres de la seva banda, l’Eudald Boluda (bateria) i el Fèlix Serra (baix), projectes futurs, i sensacions que es poden viure assistint a qualsevol dels shows de Blue Heart. Un plaer i un luxe que amés es va completar amb el repàs a temes del disc com “Going Down” amb la col•laboració de David Muñoz “Gnaposs” a la guitarra, “I need a Woman” i “My Mind”. I com a regal per a sibarites, l’ interpretació en directe i en acústic d’un dels temes que s’inclouen en el disc, un elegantíssim “Give me a hand”.
Per la resta, en la línea habitual de l’Hotel. En aquesta ocasió, la esmentada línea la van marcar artistes com Rod Stewart i Ron Wood, que varen incendiar d’entrada el programa amb la seva revisió del clàssic de Chuck Berry “Sweet Little Rock ‘n Roller”, o com Leslie West, que va demostrar el seu bon estat de forma després de passar recentment per un episodi molt difícil en el que respecta a la seva salut, amb l’estrena a l’hotel del seu nou treball “Unusual Suspect”, del que varem escoltar “Standing on Higher Ground”. El nom d’Eric Clapton va estar pressent en moltes ocasions durant la nit i la seva vesant més blusera va quedar patent amb la magnífica interpretació del gran clàssic “Worried life Blues”. Varem celebrar la recent paternitat de Warren Haynes degustant un altre tastet del seu àlbum en solitari “Man in Motion”. I varem bufar les espelmes del pastís d’aniversari del gran Tom Petty tot escoltant la potent “I Should Have Known it” del darrer llarga durada del de Gainesville i els seus Heartbreakers, “Mojo”. Jason & The Scorchers interpretant “Deep Holly Water”, tema extret del seu disc “Hallicon Times”, varen presentar per primera vegada les seves credencials al hall de l’hotel, recomanats per l’encertat olfacte del Becari, i Jason Ricci va tancar la paradeta, deixant-la a dalt de tot amb “Mr. Satan”, tema inclós al “Rocket number 9”.
I recordeu. Els Germans Subirana tornen la nit de Halloween. Així doncs, la nit de Halloween d’aquest diumenge estarà protagonitzada per la sempre perillosa fusió de la música del dimoni amb els germans més perillosos de la ràdio d’aquest petit país, que de tant petit que és, des del terrat d’un Hotel es pot veure el terrat de l’Hotel del poble del costat. Un país en el qual, si ens ho proposem, i anem a dormir els diumenges a la nit, tard, però ben tard, ben tard, i havent escoltat Hotel Blues, el dilluns al matí estarem fets una merda, uns espolsadors, però segur que ens ho haurem passat teta. “Palabra!”

HOTEL BLUES. 16/10/2011. 5è PROGRAMA. CLASSIC 2.0 GRATALLOPS-BADALONA CONNECTION.

La temperatura ha minvat una miqueta a les darreres dates. Diumenge passat, no es pot dir que fes fred, però tampoc gaire calor. S'esperava que, de la ma dels germans més políticament incorrectes del panorama radiofònic nacional, els germans Subirana, la sensació tèrmica al hall de l'Hotel Blues comencés a pujar fins a temperatures asfixiants. Però la nit va arrencar amb l'absència de la parella de Gratallops a les instal•lacions. Un relativament preocupat Director va decidir de posar en marxa els engranatges de la gran màquina del ritme de Badalona de totes maneres. Varen pujar amb ell, per atiar el foc de la locomotora, l'històric sobrecàrrec Emili Dragone, i el fogoner que comença a apuntar maneres de maquinista titular de llegenda Oriol Esteve.

I l'Hotel Blues Express, que recorre cada diumenge el sempre diabòlic Corredor Mediterràni-Mississipenc, va començar el seu trajecte a altíssima velocitat i passant per les estacions més hard-rockeres, al ritme marcat pels ocupants d'un vagó-bar cada cop més ple de fum i aromes de fusta humida. The Answer varen estrenar el seu nou àlbum "Revival" a l'Hotel Blues amb un contundent "Waste Your Tears". Danko Jones s'hi va afegir acte seguit amb una nova entrega del seu gran "Below The Belt". En aquesta ocasió, un descriptiu "Like Dinamite" va servir per recordar als passatgers del comboi, que el proper 14 de desembre passarà per la Sala Apolo de Barcelona, i que no te cap intenció de fer presoners.

El vapor de la màquina va començar a sortir amb més pressió quan va fer acte de presència un pes pesant i habitual de l'Hotel, Popa Chubby, que va presentar el seu nou llarga durada, "Back To New York City". Acte seguit, el petit i incombustible Lil' Ed i els seus Blues Imperials varen fer caure totes les ampolles de les prestatgeries del vagó-bar amb el seu houserockin' de llegenda amb el ja clàssic "Icicles in my Meatloaf" del seu "Rattleshake". I a continuació del petit Ed, va irrompre al vagó un trio nacional, "Blue Heart", van executar un potent i desafiant "I got my Pistols" i van marxar avisant que en el proper programa s'hi quedaran molta més estona, per presentar com cal el seu magnífic i flamant nou àlbum titulat amb el nom de la banda, repetim "Blue Heart".

I llavors el tren es va deturar a l'estació de Gratallops. I s'hi van pujar els de sempre, els que no paguen bitllet, els que havien de ser-hi des del començament i no hi eren, els que no respecten ni al maquinista, ni al fogoner ni al sobrecàrrec, ni al revisor. Els Germans Subirana, menys en número que els Dalton, però més devastadors en les seves incursions delictives, varen fer acte de presència per a justificar la seva absència, i van llençar l'advertiment (o amenaça) de la seva estança a l'Hotel el proper diumenge 30 d'octubre per analitzar el mon de la publicitat des d'una perspectiva, evidentment Subiranista.

I en quant els Subirana varen baixar del tren, la maquina va començar a agafar velocitat d’una manera diabòlica. Les vies varen començar a cremar enmig d’una pluja de guspires amb els ritmes mes genuïns del blues i sense concessions. Per allà varen desfilar des de la representant femenina més admirada del blues-rock actual, Ana Popovic, passant per la tercera visita consecutiva de J.J Grey & Mofro, el blues Chicago de Roomful of Blues i el seu darrer treball “Hook, Line & Sinker”, seguits d’un dels seus fundadors, ara ja en solitari Duke Robillard, Paul Lamb & The King Snakes i el seu blues de club de moral distreta, els caballs desbocats de la Kenny Wayne Shepherd Band (o com fer el blues més clàssic des de la perspectiva i els mitjans actuals), el veterà a qui ja ningú li ha d’ensenyar res Seasick Steve, els fills de l’amo, North Mississippi Allstars, el triplet d’ensinistradors de les sis cordes format per Robert Cray, Albert Collins i Johnny Copeland, el més llest de la classe, Joe Louis Walker, i els professors més respectats de la New Orleans Blues University, Wynton Marsalis i Eric Clapton.

Tots ells i elles en un rush final d’uns quaranta minuts aproximadament, que varen fer saltar tots els cargols dels rails d’una via que va acabar al vell mig del hall de l’Hotel Blues.

Això si, quan el vapor de la màquina que va inundar tot el hall va desaparèixer, tots, i quan dic tots, son tots, els membres de l’equip que fabriquen aquest programa, es varen quedar bocabadats i emocionats al comprovar que el públic allà reunit ja supera la xifra del miler de fans a Facebook.

Des de la direcció de l’Hotel, senzillament...

GRÀCIES.

HOTEL BLUES. 9/10/2011. 4rt PROGRAMA. 1er BLUEZZFESTIVAL DE SANTANDER.

Si amigues. La segona entrega de les “Hotel Blues Classic Nights” ens va oferir una altre de les seves varietats. "Entreteniment i serveis". És a dir, que els integrants més antics de l’hotel amb més shuffle de les ones, Dragone i el Director, varen convidar a la concurrència a gaudir una vegada més amb els millors ritmes, i varen informar d’un esdeveniment directament relacionat amb el blues com és la primera edició del "Santander Blues & Jazz Festival".

La part musical va estar protagonitzada en aquesta ocasió per monstres de la categoria de Jimi Hendrix, JJ Grey & Mofro, Chickenfoot, Stevie Ray Vaughan & Double Troble, Eric Sardinas & Big Motor, Keb’ Mo’, Freddie King, Dede Priest Band, Mavis Staples, Janis Joplin i Black Joe Lewis & The Honeybears.

Però com dèiem, enmig de tot aquest allau de grans intèrprets, un bon amic del programa, l’Alfonso Cito, un dels homes que més a treballat perquè el públic de tot el país pugui gaudir dels millors intèrprets del blues, el rock, el funk i el jazz en directe, ens va explicar fil per randa com s’ha muntat, i com s’espera que funcioni, el primer festival de blues i jazz que es durà a terme a Santander, ciutat en la que l’Alfonso a ubicat el seu centre d’operacions des de ja en fa una pila d’anys.

Artistes de la talla de la Dede Priest Band, Paul Lamb, Pybus Groove Quartet, o Phil Grijuela & The Blackbirds conformen un cartell d’allò més atractiu. El festival es durà a terme al flamant Escenario Santander, un auditori de recent construcció que, segons ens va explicar l’Alfonso, està dotat d’una acústica que farà gaudir d’allò més a tots els qui s’hi apropin el proper 22 d’Octubre.

Així que ja ho sabeu, el proper dissabte 22 d’octubre, tots cap a Santander a gaudir amb el millor blues i el jazz amb més groove a la primera edició del “Santander Blues & Jazz Festival”.

Per a més informació sobre aquest més que recomanable festival, aquí us deixem l’enllaç a la seva web:

www.bluezzfestival.com

I aquest proper diumenge, torna l’edició 2.0 d’Hotel Blues.

Us hi esperem!

HOTEL BLUES. 2/10/2011. 3er PROGRAMA. NIÑO, DEJA YA DE JODER CON LA PELOTA.

Trepidant inici de temporada el que estan protagonitzant els inquilins de l'hotel amb més shuffle de les ones. Tant l'equip resident de l'Hotel, com els els components d'una de les sagues, junt amb la dels Rius, més emblemàtiques de la iniciativa privada d'aquest país, els "Fills de la viuda de Subirana", han arribat a aquest inici de temporada amb els braços plens d'uns materials que ens estan llençant a sobre i que ens està sepultant de manera demolidora. En tots els camps.
En el musical, Dragone i el Director, en aquesta ocasió sense la col.laboració del Becari (amb una sobrecarrega al soli del testicle esquerra), segueixen encertant al vell mig de la diana, amb la seva combinació de novetats d'una qualitat incontestable, com va ser el cas aquesta setmana de JJ Grey & Mofro, Beth Hart & Joe Bonamassa, o Wynton Marsalis & Eric Clapton; junt a apostes segures i tant contundents com Sly & The Family Stone, Koko Taylor, Shemekia Copeland o Jimmie Vaughan.
Per la seva banda, els germans més "agro-punk" de les ones, varen presentar en aquesta ocasió, el seu mètode d'ajuda a l'educació infantil integral. Mètode cridat a desplaçar al capdavant dels mètodes de capçalera de tots el pares i mares catalans, al, des del diumenge, desfasat Mètode Estivill.

El resultat? Una vegada més, dues hores de tractament de shock contra els temps difícils que es viuen a l'exterior d'aquest oasi mental que du per nom Hotel Blues. La millor manera d'acabar la setmana i encarar-ne una de llarga i nova.
Això és Hotel Blues 2.0 en estat pur!!!

...i el proper diumenge, tornen les Hotel Blues Clàssic Nights.

...Oh Yeah!!!

Aquí us deixem el podcast del programa i un parell de vídeos del mateix.

TROMBONE SHORTY & ORLEANS AVENUE. BIKINI. 27/09/2011. NEW ORLEANS 2.0.

Molta expectació a la porta de la sala Bikini. La targeta de presentació de Troy Andrews al passat Festival de Jazz de Terrassa encara ressonava en els caps dels qui hi varen ser presents a la Nova Jazz Cava la primavera passada.
Un singular barreja entre el funk, el rock, el hip-hop, el soul i reminiscències de les antigues jug bands de Louisville hipervitaminades, eren el que explicaven els qui varen presenciar aquell bolo per a fer les dents llargues als qui ens ho varem perdre. I, un cop vist el concert de presentació de la 43ena edició del Festival de Jazz de Barcelona podem afirmar que aquests no anaven errats.
Trombone Shorty va despatxar un concert, acompanyat per la seva banda, la Orleans Avenue, que va posar a ballar una sala Bikini, que lluí un aspecte exuberant.
Troy Andrews i els seus nois, que arribaven a Barcelona amb el seu nou llarga durada “For True” sota el braç, varen lluir muscle, i amb encert. Varen començar amb el pistó alt i no varen baixar d’aquí, més que el temps just per no morir per falta d’oxigen sobre l’escenari. Però és aquí on rau la principal qualitat d’aquest artista i la seva banda d’amics. N’hi ha molts que llueixen muscle i en aquest lluïment se n’obliden d’oferir diferents textures i plantejaments. En el concert del passat dimarts, Trombone Shorty va escenificar amb la mesura perfecte diferents papers. El bàsic i principal de mestre de cerimònies, d’“entertainer” preocupat per fer gaudir a tots els assistents, del primer a l’últim minut del bolo, el de virtuós que és capaç de fer demostracions de força, ja no tan sols amb l’instrument que li dona nom. Impressionant el moment de demostració del que és el domini de la respiració circular, fent sonar la seva trompeta encadenant aguts una i una altre vegada, fins més enllà del que sembla humanament possible. També va posar-se en la pell del cantant de la vesant més melòdica del funk més amable, i aquí és on, potser, l’amic Trombone passa per un no més que correcte executador, que no és fàcil tampoc. I de director d’orquestra, i de mentor dels seus amics, uns amics que semblen ben bé això, una colla de joves que s’ho passen be a l’escenari i que son conscients que duen a terme un espectacle singular i de qualitat indiscutible. No es perden en pirotècnies tot cercant aquesta singularitat, senzillament gaudeixen del que fan i no perden de vista mai a un cap de colla que en més d’un moment es fusiona tant amb la banda que sembla senzillament un més d’ells. Amb Mike Ballard al baix, Tim McFatter al saxo tenor, Dan Oestreicher al saxo bariton, Pete Murano a la guitarra, Joey Peebles a la bateria i el percussionista Dwayne Williams, formen un combo singular, jove i sincer que contagien les seves ganes i les seves bones formes a un públic entregat al ball des del primer minut del show.
Un molt bon aperitiu d’un Festival de Jazz que començarà amb el llistó de la intensitat molt i molt alt.

HOTEL BLUES. 25/09/2011. 2on PROGRAMA. MOSSEGADES DE BLUES-ROCK.

Si senyoretes.
La nit del diumenge passat va ser per emmarcar. Un ambient boirós, fosc, humit i trepidant regnà al hall de l'Hotel amb més feeling de les ones.
Els tres membres de l'staff reunits a la sala noble de l'establiment, varen dibuixar un paisatge idíl·lic per a tots els caçadors d'ànimes del rock i del blues.
La nit va començar altíssima de decibels tot recordant amb "Garden of Eden", el vintè aniversari del llançament del doble àlbum dels Guns n' Roses, "Use Your Illussion". La contundència blues-rockera d'Eric Sardinas & Big Motor, estrenant amb "Road to Run" el seu nou llarga durada "Sticks &; Stones", va sevir per citar a tothom el proper dijous 29 a la Faktoria d'Arts de Terrassa per gaudir del contundent i espectacular show del de Fort Lauderdale. Completant el trident explosiu inicial, l'estrena del nou material de The Brew. "Third Floor"es titula el tercer disc del power trio britànic, i deixa clar que Jason Barwick, Tim Smith i el seu fill Curtis, segueixen avançant i creixent com a banda, i escalfen motors per a una nova gira que pararà a la Faktoría d'Arts de Terrassa el proper 11 de novembre.
En aquest punt, les llums del Hall de l'Hotel es varen baixar el just per crear un clima entre tens, confortable, sensual, emocionant i excitant a parts iguals. La nit es va vestir d'elegància blues-soul amb el talentós Gary Clark Jr. i el seu "Bright Lights" amb aromes de clàssic. Trombone Shorty li va imprimir el groove adequat al club d'ambient carregat en el que s'anava convertint el Hall, i amb "Backjump" ens va citar per avui dimarts a les 21h a la Sala Bikini de Barcelona, on ens presentarà el seu nou disc "For True".
En aquest punt, el blues va clavar queixalada al coll dels assistents, i els va condemnar a no reflectir-se en els miralls mentre anaven sonant B.B. King i Buddy Guy, per deixar clar qui ha regnat, qui regna, i qui regnarà sempre a la escena blues mundial. L'homenatge a David "Honeyboy" Edwards i a Willie "Big Eyes" Smith els va convertir en els Louise de Pointe du Lac i Lestat de Lioncourt de l'Hotel, i varen clavar una queixalada més als assistents deixant-los practicament sense sang.
El Van Helsing de torn, l'encarregat de anar espantant esperits amb mètodes expeditius, aquell qui apaga focs amb benzina, va ser Kenny Wayne Shepherd i la seva banda, que varen arrasar l'escenari del Hall amb la seva brutal revisió d'un clàssic de Bessie Smith, un perfecte "Backwater Blues", que van utilitzar com a targeta de presentació del seu nou treball "How I Go". I amb la temperatura al màxim, la humitat extrema i la roba enganxada al cos, arriba Ana Popovic i provoca l'esclat dels instints més lúbrics del personal i converteix el Hall de l'Hotel en una bacanal blusera.
Per tancar la nit, tot posant-se la roba a lloc i pentinant-se amb els dits, directament des d'Austràlia, però encara en una atmosfera carregada, es van presentar amb "Taking Its Toll", The Blackwater Fever, del seu disc "In Stereo".
Els alls i l'aigua beneïda els varen aportar el matrimoni exemplar de la Tedeschi Trucks Band, que amb "Learn How To Love", del seu aclamat "Revelator", varen tornar l'ordre i la castedat a l'Hotel Blues. (Si és que n'hi ha hagut mai d'aquestes coses a l'Hotel, es clar...)

HAPPY BIRTHDAY BOSS!!!!

Bruce Springsteen compleix avui 62 anys. Una icona indiscutible del Rock & Roll, que com a tal provoca confrontacions d'opinions, o agrada molt o desperta gran rebuig. A l'Hotel hi ha membres dels dos bàndols, però el Director porta tot el dia repassant la discografia del de New Jersey a tot volum, així que ...

ONE!!, TWO!!, ONE, TWO, THREE, FOUR!!!.....

HOTEL BLUES JA RODA. 18/09/2011

El passat diumenge, la nova temporada d'Hotel Blues va començar a rodar. I ho va fer com si no hagessin passat quasi tres mesos. El caos i la bona música es varen apoderar de la nit novament.

Els Germans Subirana, Dragone, el Becari i el Director varen descarregar tota la seva artilleria com ho fan sempre, sense fer presoners i disparant, repartint, a tort i a dret. N'hi va haver per a tots. En el camp de batalla Subiranenc, ja tenim nou ídol, "el Fuaaaa...", nous rapsodes de frenopàtic, els Hermanos Carrión, i un clàssic com Manolo Cabeza de Huevo, entre d'altres.

I en el camp musical, Dragone, el Becari, i el Director varen tractar de recompondre els mobles trencats pels de Gratallops amb tastets del que ens espera aquesta temporada que comença carregada de notícies i esdeveniments succeïts durant l'estiu, o que es duran a terme pròximament dins el mon del blues i el rock.

The Parlor Mob, Gregg Allman, Black Country Communion, Rival Sons, Seasick Steve i Tommy Castro varen sonar ben fort pels altaveus de l'Hotel per posar a ballar a l'audiència amb els millors ritmes. I qui també va sonar va ser el senyor Mario Cobo (membre de Nu Niles i Mambo Jambo), amb qui varen parlar per tal que expliqués i anunciés a l'audiència, en què consistirà el concert benèfic per recaptar fons, per tal de donar un cop de ma al gran Nick Curran per tal d'afrontar el nou tractament al que s'ha de sotmetre per acabar de fer net del seu càncer. Un acte i una iniciativa molt lloable i a la qual, Hotel Blues s'hi va voler afegir de la manera que millor saben i poden, que no és altre que la de tractar de fer arribar a quanta més gent millor aquest esdeveniment.

Això no ha fet més que començar, i amb els errors i els encerts, els atropellaments i els nervis propis del primer partit de la temporada, la bomba va tornar a esclatar amb l'ona expansiva habitual. Una gran festa, en el més pur estil Hotel Blues 2.0, que cedirà el testimoni aquest diumenge a la versió Hotel Blues Classic Nights, en la que el protagonisme recau única i exclusivament en la música en majúscules, el bo i millor del rock i el blues.

Gràcies a tots i totes pel seguiment i recolzament, us hi esperem aquest diumenge!

Aquí us deixem el flyer digital del concert a benefici de Nick Curran, i com no, el podcast del programa.

JJ GREY & MOFRO. "BRIGHTER DAYS".

Ahir es va posar a la venda el nou treball de JJ Grey & Mofro. Es tracta del primer disc en directe de la banda de Jacksonville, Florida. El nou material consta d'un CD i un DVD. El CD captura en 12 temes en viu l'essència de la música d'aquesta agrupació que veu de les fonts del blues, el swamp blues, el soul, el funky o el southern rock, barrejant aquests estils d'una manera personalíssima.

El DVD conté un documental, dirigit per Spooky Daly, de dues hores, composat pels dotze mateixos temes del CD, més quatre d'extres intercalats amb les opinions i vivències de Grey i companyia, així com captures de la banda a l'estudi, etc.

JJ Grey & Mofro, s'han patejat els escenaris dels EEUU de dalt a baix, els de Canadà, Europa, Japó o Austràlia, deixant bocabadat al públic per allà on han passat.

A l'Hotel l'hem escoltat, però potser no li hem dedicat tot el temps que mereix donada la seva qualitat, així que aquesta temporada que tot just estrenarem el diumenge, ens tocarà posar-nos les piles per deixar JJ Grey al lloc que li pertoca.

I aquest nou treball, sembla l'indicat per gaudir i fer gaudir als oients de la magnífica aposta musical d'aquest home d'aspecte tranquil i la seva banda, per cert, quina banda! JJ Grey, veu, guitarra i harmònica, Andrew Trube, guitarra, Todd Smallie, baix, Anthony Farrell, teclats i saxo, Dennis Marion, trompeta i Anthony Cole a la bateria.

Aquí teniu una mostra del que podreu trobar al DVD.

CONFIRMAT. HOTEL BLUES TORNA EL 18 DE SETEMBRE!!!! NO TURNING BACK!!!!

Ciutadans de Catalunya!!!! (i de la resta de Badalona, of course).

Ja és definitiu.

Ja és oficial.

Ja és legal, ...bé, això darrer no està tan clar.

La Direcció de Programació de Musicals de Badalona Comunicació, ha donat, oficialment, via lliure al començament de la nova temporada del programa de culte i adoració Hotel Blues. (Aquí hi van uns tímids aplaudiments, que en segons es transformen en atronadora i emocionada ovació)
El Director, en nom seu primer de tot, i per extensió, (però molt de lluny i de resquitlló) en nom dels quatre pela-gats coneguts amb l'eufemisme de "resta del staff de l'Hotel", es complau en anunciar la noticia amb caràcter d'exclusiva mundial i, segons paraules textuals "A quatre columnes! en portada, amb lletra d'aquella ben gruixuda i amb molts signes d'aquells que són un pal amb un punt allà... cony!! com els de la pregunta però rectes, ehhh...,"(en aquest punt, el Director s'ha posat blau i ha caigut a terra.)

Resumint, que el proper diumenge 18 de setembre a les 22h, puntuals com una mala cosa, torna la tropa més irreverent del firmament de programes dedicats al blues i el rock que es fan en aquesta franja horària des de Badalona.

Es a dir, que si ningú no ho frena, els de la fotografía, Emili "Shake your Hips"Dragone, Cirili "Carting Boy" Subirana, Oriol "Zarigüella Oscura" Esteve, Amadeu "Wonder Bra" Subirana, Montse "Special One" Cuberes, amb el recolzament i finançament econòmic d'Oscar "Eagle Snacks" Moreta, i com no, amb el comandament ferm i segur de l'inefable, insubstituïble, lúbric, humit, guapu, perquè collons, què n'és de guapu el lladre!, ah! i sexualment actiu, molt actiu, Director, tornaran a fer les delícies de petites i grans (sempre de manera legal, més de quaranta kilos i/o amb autorització paternal si s'escau).

Així que, totes dutxades i rasurades a l'hora i el lloc habitual.

Repetim, això no és un simulacre! DIUMENGE 18 DE SETEMBRE, 22h, 94.4 FM, www.rcb.cat, TDT, i des d'aquesta temporada a la secció de contactes del Teletext...

HOTEL BLUES
(MÁS ALLÁ DE LA CÚPULA DEL TRUENO)

THE PARLOR MOB. ROCK & ROLL PER ESCALFAR ELS MOTORS DE LA NOVA TEMPORADA A L'HOTEL.

Les vacances s’han acabat. L’equip de l’Hotel amb més ritme de les ones es comença a treure la son de les orelles. Han començat les trucadetes entre el Director i Dragone explicant-se quines noves adquisicions musicals han aconseguit, quines bandes o solistes passaran properament per les nostres contrades i qui ha observat els pits més …, bé això, em penso que era d’àmbit privat.
Però fem un repàs ràpid del succeït durant aquestes vacances que ja van tocant a la seva fi.
Sembla ser, que una vegada més, la maledicció del més d’agost s’ha complert, encara que aquesta vegada es va avançar uns dies en el calendari. La notícia de la mort d’Amy Winehouse el 23 de juliol, va sorprendre a uns quants i uns quants més varen fer que sí amb el cap mentre murmuraven que això ja es veia venir. D’aquest tema, lògicament, el Director en pensa dir la seva en els propers dies.
Dies més tard de la luctuosa notícia, concretament el 30 de juliol, el gran Buddy Guy, per als habitants de l’hotel, l’actual rei del blues en actiu, va complir 75 anys.
El 6 d’agost ens assabentàvem de la notícia que Gregg Allman suspenia la seva gira aconsellat pel seu metge. Massa feina per a una persona recentment operada del fetge. Però res, uns dies de descans i tornem-hi. O això desitgem a l’Hotel Blues.
Dissabte passat, 27 d’agost, es varen complir 21 anys de la tràgica desaparició en accident d’helicòpter de l’incomparable Stevie Ray Vaughan.
I ahir, quan ja tot semblava apuntar que passaríem al mes de setembre sense més ensurts o males notícies, patapam!! David “Honeyboy” Edwards, “Last of the Great Mississippi Delta Bluesmen”, va morir ahir, 29 d’agost als 96 anys. Un d’aquells homes que han dedicat tota la seva vida al blues, i que entre d’altres coses, afirmava haver estat pressent el dia en el que Robert Johnson es va veure un got de whisky enverinat. Descansi en pau Honeyboy!!

Però, com dèiem abans, d’algunes d’aquestes notícies, ja anirem publicant les reflexions i/o opinions del Director i d’altres membres de l’staff de l’Hotel.

Però hi ha una cosa que volíem destacar per anar fent boca de la temporada que s’ens ve a sobre.
En plenes vacances, el Director, en un dels seus moments d’hiperactivitat, estirat a la seva gandula ben a prop de les refrescants aigües de la piscina de l’hotel, es trobava fullejant el número especial d’agost de l’edició francesa de la prestigiosa publicació Vogue, (si, si, el Director no mata el temps amb qualsevol cosa), quan, de sobte va exclamar:
“Mira aquests marrecs! Si surten aquí, entre tanta model, i tant de glamour, segur que son més infumables que els Kings Of Lion dels collons...!!! ....Jejejeje!! Vaja una colla de (CENSURAT). Pse! “The Parlor Mob”. No n’he sentit mai a parlar d’ells. Vaig a consultar als meus informadors habituals..”
I tot incorporant-se, i saltant entre un bosc de cossos de dones nues , es va dirigir cap a la seva cambra.
Minuts més tard es va sentir un crit, millor dit, un bram, que va fer despertar a totes les dones nues de la piscina i a mitja Badalona: “ROCK & ROLL MOTHERFUCKEEEEEEEEERS!!!!!!!!!!!!!!!!”

Apunteu aquest nom. The Parlor Mob, de New Jersey, amb Mark Melicia, David Rosen, Paul Ritchie, Anthony Chick i Sam Bey. Una banda que segur que donarà molts bons moments aquesta temporada a l’Hotel Blues.

Comença el compte enrera.
Tornem el 18 de Setembre!!!!!!!!!!!!!!