Molta expectació a la porta de la sala Bikini. La targeta de presentació de Troy Andrews al passat Festival de Jazz de Terrassa encara ressonava en els caps dels qui hi varen ser presents a la Nova Jazz Cava la primavera passada.Un singular barreja entre el funk, el rock, el hip-hop, el soul i reminiscències de les antigues jug bands de Louisville hipervitaminades, eren el que explicaven els qui varen presenciar aquell bolo per a fer les dents llargues als qui ens ho varem perdre. I, un cop vist el concert de presentació de la 43ena edició del Festival de Jazz de Barcelona podem afirmar que aquests no anaven errats.
Trombone Shorty va despatxar un concert, acompanyat per la seva banda, la Orleans Avenue, que va posar a ballar una sala Bikini, que lluí un aspecte exuberant.
Troy Andrews i els seus nois, que arribaven a Barcelona amb el seu nou llarga durada “For True” sota el braç, varen lluir muscle, i amb encert. Varen començar amb el pistó alt i no varen baixar d’aquí, més que el temps just per no morir per falta d’oxigen sobre l’escenari. Però és aquí on rau la principal qualitat d’aquest artista i la seva banda d’amics. N’hi ha molts que llueixen muscle i en aquest lluïment se n’obliden d’oferir diferents textures i plantejaments. En el concert del passat dimarts, Trombone Shorty va escenificar amb la mesura perfecte diferents papers. El bàsic i principal de mestre de cerimònies, d’“entertainer” preocupat per fer gaudir a tots els assistents, del primer a l’últim minut del bolo, el de virtuós que és capaç de fer demostracions de força, ja no tan sols amb l’instrument que li dona nom. Impressionant el moment de demostració del que és el domini de la respiració circular, fent sonar la seva trompeta encadenant aguts una i una altre vegada, fins més enllà del que sembla humanament possible. També va posar-se en la pell del cantant de la vesant més melòdica del funk més amable, i aquí és on, potser, l’amic Trombone passa per un no més que correcte executador, que no és fàcil tampoc. I de director d’orquestra, i de mentor dels seus amics, uns amics que semblen ben bé això, una colla de joves que s’ho passen be a l’escenari i que son conscients que duen a terme un espectacle singular i de qualitat indiscutible. No es perden en pirotècnies tot cercant aquesta singularitat, senzillament gaudeixen del que fan i no perden de vista mai a un cap de colla que en més d’un moment es fusiona tant amb la banda que sembla senzillament un més d’ells. Amb Mike Ballard al baix, Tim McFatter al saxo tenor, Dan Oestreicher al saxo bariton, Pete Murano a la guitarra, Joey Peebles a la bateria i el percussionista Dwayne Williams, formen un combo singular, jove i sincer que contagien les seves ganes i les seves bones formes a un públic entregat al ball des del primer minut del show.
Un molt bon aperitiu d’un Festival de Jazz que començarà amb el llistó de la intensitat molt i molt alt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada