Toulouse, viatge d’anada i tornada

Chino & The Big Bet es coronen subcampions del blues europeu!

El despertador que hi ha a la tauleta sona puntual a les 6.30h del matí. Però jo ja fa estona que no dormo, de fet no he dormit en tota la nit. L’emoció i els nervis m’han mantingut desperta, en un deliciós insomni.
Abans de tancar les bosses, comprovo un cop més que la bateria de la càmera està carregada, que tots els objectius són dins la motxilla i que la roba i els barrets són a la maleta. Ara sí, em vesteixo i em preparo per marxar. Ha arribat el dia, després de molt desitjar-ho som 8 de març. Això vol dir que deixo Barcelona per uns dies i marxo a Toulouse, a gaudir de l’European Blues Challenge.
Arribo al punt de trobada i conec els qui seran els meus companys de viatge durant aquests propers dies. Companys fantàstics amb els qui les 5 hores de trajecte passen volant. Dins el cotxe, parlem de blues, fem apostes sobre els grups del Festival i comentem els propers esdeviments que ja es couen a Barcelona. No ho diem però tots estem nerviosos, mirem el rellotge i els cartells de la carretera constantment. Quan en veiem un que anuncia que només falten 222 km per Toulouse un sospir s’escapa entre els ocupants dels seients del darrera. Les ganes d’arribar al nostre destí són més poderoses que qualsevol altra cosa.

Arribem a Toulouse pels volts de les dues i allí ens hi esperen més companys de viatge, una organització impecable, acreditacions de premsa i una visita llampec al nostre hotel per a deixar-hi la maleta.

Dinem a les cinc de la tarda, després d’anar a la sala de concerts per saludar Chino, Rod i Giggs i saber de primera mà com els hi ha anat la prova de so que tenien a les 14.40h. Estem cansats, afamats però molt contents, el moment s’acosta; en poc més de dues hores gaudirem de blues, blues i més blues i veurem damunt de l’escenari de Le Bikini a Chino & The Big Bet competint amb el bo i millor d’Europa.
Una altra visita llampec a l’habitació de l’hotel em deixa temps per obrir la maleta, descansar 10 minuts, fer una dutxa ràpida i posar-me la roba triada per a la primera nit.

El viatge de 15 minuts que separa el centre de Toulouse de Ramonville, el poble on es troba la seu de l’European Blues Challenge, se'm fa llarg. Falta molt poc perquè tot comenci i no em vull perdre cap detall.
Un cop allà, recullo la meva polsera i entro a la sala on, damunt l’escenari, els responsables de l’European Blues Union ja anuncien l’inici del Festival.  Tot seguit, la primera banda provinent de Latvia, “GZT” comença a sonar. I comença també la meva sorpresa a mesura que les diferents bandes pugen a l'escenari, hi trobo a faltar el blues en moltes d’elles. La barreja de soul, funky, folk i rock està molt més present que el blues i, fins i tot, que el R&B. Pere Puertas (Santos Puertas), subcampió de l’International Blues Challenge de Memphis d’enguany, ja m’havia comentat que, mentre a Memphis es prima i es premia el blues pur i sense barreges, Europa sembla que prefereix un blues carregat amb les influències dels diferents països on s’interpreta.
La majoria de les 9 bandes que passen per l’escenari de Le Bikini, (Bulgària es retira de la convocatòria per manca d’sponsors), ho fan sense pena ni glòria. Poques em criden l’atenció, a excepció del trio de romanesos “Soul Serenade”. Una jove banda acústica formada per Adelina Chivu, Andrei Rotariu i Andrei Codrut que es mou entre el blues, el gospel i el soul amb algunes pinzellades de country.

El “momentazo” de la nit arriba a les 22.30h, Chino & The Big Bet pugen dalt de l’escenari. Els preparatius són molt ràpids i sota l’anunci “and now, from Spain, Chino & The Big Bet” els instruments de Rod, Giggs i Chino comencen a sonar. Tenen molt poc temps per a demostrar a tothom el que són capaços de fer. 20 minuts escassos per a ficar-se tothom a la butxaca amb el seu blues original, sorprenent i ple de personalitat.

Molt pendents del seu rellotge, ens ofereixen un repertori molt ben triat que, malgrat començar un pèl fluix, va “in crescendo” i inclou els millors temes, tots propis, de la primera edició de SIX: “I'm on the road again”, “Hush”, “Bad Boys Blues” i l'enèrgica “Your love is dynamite”. No hi falta un tema homenatge a Robert Johnson “I believe I’ll dust my broom”, així com tampoc una mostra del característic bon humor d'Hernán al presentar el tema “Hush” amb una historieta prèvia en la que un nen es deixa portar pel mal camí incitat per la seva amiga però procurant que la mama no se n’enteri.

La banda està brillant, ens ofereix un espectacle totalment diferent al que havíem escoltat en les dues hores i mitja prèvies. Fa emmudir al públic assistent i se’l fa seu a partir del segon tema. Els meravellosos solos que ens regalen els tres components i la qualitat musical de tots ells aixequen constantment aplaudiments espontanis i grans exclamacions.

El jurat, igualment sorprès, riu amb les sortides d’Hernán, s’anima i aplaudeix els diferents temes com no ho havia fet fins a aquell moment.

Final del concert i èxit absolut. L’ambient que es respira a Le Bikini és diferent, hi ha hagut un abans i un després de la intervenció de Chino & The Big Bet. Una sensació que es confirma quan surto a fora a felicitar-los i comprovo com músics, aficionats al blues, responsables de l’organització i promotors feliciten efusivament la banda i s’interessen per la seva música.

Ja només queden dues bandes més abans d'acomiadar la primera nit de Festival. Dues bandes de les que destaco als belgues “Hideway”. Sis músics que interpreten un estil molt personal que es mou entre el blues, el gospel, el country, el jazz i el soul-funk.

Les portes de Le Bikini es tanquen pels volts de la mitjanit i tots nosaltres, camí de l’hotel, seguim emocionats amb l’actuació dels nostres i amb tot el que hem viscut aquesta primera nit.

Dissabte torna a ser un gran dia, després d’una mini volta per la ciutat, marxem cap a la mostra de les associacions europees de blues. Conec músics, faig nous contactes per la ràdio i observo, molt satisfeta, com Chino, Giggs i Rod continuen rebent felicitacions per la seva actuació.

Cap a les 17h, després d’un deliciós thé à la menthe en bona companyia, tots decidim tornar a les nostres habitacions i preparar-nos pel que serà la segona nit de concerts, on les 10 bandes que falten ens regalaran una mostra de la seva millor música i coneixerem als guanyadors de l’edició d’enguany.

Com a resum musical de la nit de dissabte destaco 4 bandes. Els representants de Dinamarca, “Chris Grey & the Blues Spand” ja que, malgrat no fer estrictament blues, sinó una barreja de funk, R&B i soul amb aires de blues tradicional, ens ofereixen 20 minuts de ritme excepcional i gran qualitat musical. Els holandesos “Sugar Boy and The Sinners”, 4 joves músics que toquen temes originals amb aires de la vella escola dels ‘60s amb molt de ritme i molta energia. Els italians “Veronica & The Redwine Serenaders”, un trio acústic de country blues que destaca clarament per la seva bona música, el protagonisme dels instruments antics i la seva originalitat. I “Tom Schneller Band”, els representants d’Alemanya, guanyadors del German Blues Challenge de l’any passat.

S’acaben els concerts i, novament apareixen els nervis, comencem a fer les travesses sobre els possibles guanyadors i a repassar les fotos de la nit per intentar que el temps passi més ràpid.

El moment decisiu arriba 15 minuts després de l'últim concert. Els 6 membres del jurat pugen a l’escenari per a presentar-se i tot seguit, responsables de l’European Blues Union, France Blues i Toulousse Blues Society es disposen a anunciar els guanyadors.

Dels llavis de Jean Guillermo, el vicepresident de l’European Blues Union, surt la millor frase que sento en tot el cap de setmana: “and the second place of the European Blues Challenge is for…, lo voy a decir en castellano, Chino & the Big Bet”. Crits, aplaudiments i més crits entre tots nosaltres i entre el públic en general mentre Rod Deville, Giggs Nother i Chino es dirigeixen a l’escenari per a recollir els rams de flors i les estatuetes que els coronen com a clars referents en el panorama del blues europeu.

Mentre encara cridem i aplaudim, s’anuncia a l’altre subcampió: Soul Serenade. I finalment, és el torn de conèixer els guanyadors: Veronica & The Redwine Serenaders un gran grup que sense cap mena de dubte ha fet un molt bon paper en el festival.

Ara és moment de veure’ls tocar tots junts, magníficament compenetrades dalt de l’escenari, les tres bandes ens regalen una petita Jam improvisada plena de moments impagables. Duel de contrabaixos, solo de bateria, riffs de guitarra i tot embolcallat per una magnífica veu femenina.

Després, festa grossa al backstage. Fotos, fotos i més fotos; amb el premi, sense el premi, amb els instruments... Petons, abraçades... Tots volem estar al costat de Rod, Chino i Giggs. Tots volem felicitar-los i passar una estona amb ells. Les cares de tothom, miris on miris, només reflecteixen felicitat.

Diumenge al matí, cansats, adormits i feliços iniciem el camí de tornada cap a Barcelona. I una sensació estranya sobre el pas del temps aquests dies m'envaeix. Han estat dos dies molt intensos, on tot ha anat ràpid i lent al mateix temps. Ràpid perquè ens ho hem passat tan bé que el temps ha passat molt de pressa i lent perquè hem fet tantes coses que sembla impossible que hagin passat poc més de 48 hores.

Dins el cotxe, tenim temps per dormir una mica, per fer-nos més fotos i per comentar un cop més els esdeveniments d’aquests dos dies. Em sento satisfeta per la bona qualitat del blues que es fa a casa nostra, pel reconeixement que se li dóna a nivell internacional i feliç d’haver pogut estar allà, de formar part de tota aquesta festa i treballar colze a colze amb magnífics companys.

Val a dir que res no hagués estat el mateix sense la presència de tots ells. Arribo al meu barri de Barcelona sobre les tres de la tarda amb un nus a la boca de l’estómac. Mentre el cotxe que m’ha portat a casa s’allunya, sé que una part del meu cor s’ha quedat a Toulouse i que mai no podré oblidar la ciutat francesa ni l’escenari on he vist triomfar al blues de casa.

I mentre remeno la bossa per buscar-hi les claus, em ve novament a la ment la imatge de tots els meus companys de viatge. Companys als qui només puc dir-los: moltíssimes gràcies per convertir aquest viatge en una experiència inoblidable!!!

 

Dra. Blues (Laura Novensà)