dilluns, 4 març de 2013

Un petit conte de blues


Homenatge als 50 anys dalt dels escenaris d'Eric Clapton.





Temps era temps, un nen anomenat Eric va néixer en un petit racó d'Anglaterra, Ripley. La seva mare era una adolescent de només 16 anys a la que un soldat canadenc havia deixat embarassada abans de tornar al seu país amb la seva dona. Com que no es veia amb prou forces per a criar-lo, la mare va encarregar la cura del nen als seus avis, el quals ho acceptaran encantats. Amb ells, Eric va créixer feliç i envoltat de bona música. La seva àvia tocava el piano i l'avi actuava en diverses bandes de Surrey. Ell encara no ho sabia, però estava destinat a dedicar la seva vida a la música i a convertir-se en una de les figures més importants del rock i del blues de la història.

Els designis del destí varen començar a fer-se visibles quan el nostre jove protagonista va demanar una guitarra com a regal del seu tretzè aniversari. Un regal molt anhelat que va convertir-se ben aviat en un malson, ja que la guitarra alemanya Hoyer rebuda, era molt difícil de tocar. Però, malgrat la seva frustració inicial, Eric va dedicar-hi moltes hores, fins que aconseguí aprendre amb èxit els acords que sonaven en aquells temes de rock tan populars de l'època que ell escoltava a totes hores.

Però no va quedar-se només amb la música que sentia a la ràdio. Aquell adolescent va mirar sota de la superfície i va explorar les arrels d'aquell rock que tant li agradava fins a arribar al seu origen, el blues. I com més sabia de blues, més necessitat tenia de transmetre’l i de donar-lo a conèixer.

Varen passar els anys i el nen callat, solitari, tancat en si mateix però amb un gran sentit de l'humor, va créixer. Va seguir tocant i investigant i, poc a poc, va adoptar un estil propi i es va fer un espai en el món musical britànic. Però mai no va deixar d'homenatjar la música que va despertar la seva passió i que tant admirava. Una música que interpretaven magistralment els artistes als quals ell va considerar sempre els seus referents: B. B. King, Albert King, Buddy Guy, Hubert Sumlin, Freddie King, del qual va arribar a dir: "M'interessaven els rockers blancs fins que vaig descobrir a Freddie King" o el gran Robert Johnson. "... El músic de blues més important que mai ha existit. Ell era veritable, mai no he trobat res més ple de sentiment que Robert Johnson. La seva música és el plor més potent que pots trobar en una veu humana, ...".

Diverses bandes de blues-rock van cridar al jove Eric a files: "The Yardbirds", "Bluesbreakers", "Cream", "Blind Faith" o "The Dominos", bandes de les que el nostre protagonista s’apartava a mesura que considerava que la música que interpretaven es tornava massa comercial o no brillava prou. El fet que alguns dels seus fans l’anomenessin Déu, va fer-li pujar els fums i li va portar problemes amb els seus companys de grup.
"... Pensava, " Si sóc Déu, d'acord ". M'ho tenia molt cregut. Era insuportable i arrogant, no era molt divertit estar amb mi”. Finalment, després de diverses experiències de tot tipus en els diferents grups musicals, va decidir-se a tocar en solitari.




El destí va voler convertir-lo en un bluesman blanc i ell va entrar en el joc. Però ja se sap que, els bons bluesmen, no tenen una vida massa fàcil. La seva va estar marcada per cops molt durs i addiccions diverses de les que, afortunadament, va poder sortir-ne fent-se més fort i millor músic. A principis dels anys 70, degut a fracassos musicals i amorosos, va caure en una depressió que li va fer abandonar els escenaris i entrar en un cercle viciós d'addiccions a l'heroïna, la cocaïna i l'alcohol. No obstant això, superar les seves addiccions, en gran part gràcies al seu bon amic Pete Townshend, el va fer tornar als escenaris amb les forces renovades i nous èxits sota el braç. Una bona mostra n’és la publicació del seu disc més venut, "Slowhand". Un àlbum que ha fet història gràcies a temes que s'han convertit en clàssics, "Cocaine" (tema original de JJ.Cale), "Wonderful tonight" i "Lay down Sally", a més de versions personals de les cançons d'alguns dels seus artistes més admirats com John Martyn, Don Williams o Arthur Crudup.
Un disc que porta per títol el sobrenom que Eric va rebre en la seva primera banda, "The Yardbirds", a causa de la velocitat "vertiginosa" amb la què canviava les cordes de la seva guitarra, que trencava amb força freqüència, i que despertava el nerviosisme del públic. "Slowhand" prové del slang "Slow handclap", una paraula que descriu un gest d'impaciència, així que el sobrenom podria venir del joc de paraules "Slow-Hand-Clap-Ton".
"Slowhand" celebra aquest any el 35è aniversari de la seva publicació amb una edició de luxe que deixaria fred al mateix diable. Amb quatre temes inèdits, extrets de les gravacions originals del primer "Slowhand": "Looking at the rain", "Alberta", "Greyhound Bus" i "Stars, strays and ashtrays". La Deluxe Edition inclou àlbum, outtakes i un segon disc amb sessions en directe i cinc temes mai publicats, gravats una setmana abans que el nostre estimat Eric comencés a gravar l'àlbum als Olympic Studios al Southwest de London, al maig de 1977.




Després dels èxits dels anys 70 i 80 i d'aconseguir la pau i la felicitat amb si mateix, el principi de la dècada dels 90 va arribar carregat de més desgràcies per Eric. El seu company de gira, Stevie Ray Vaughan, i dos dels seus tècnics van morir en un accident d'helicòpter durant un trasllat entre concerts. A l'any següent, el seu fill de 4 anys, Conor, va morir en precipitar –se des del pis 53 d’un gratacel de New York. L'immens dolor va portar Eric a refugiar-se en la seva guitarra per a compondre un brillant tema on poder plasmar-lo, "Tears in Heaven", que va fer plorar a més d'un i va acabar convertint-se en la millor cançó rock de l'any.

En recuperar-se de la tragèdia, el nen que porta dins va recordar-li els seus orígens, el per què va decidir dedicar-se al noble ofici de la música i qui eren aquells a qui admirava realment. D'aquesta reflexió interior, va néixer "From The Cradle", el seu primer àlbum de blues íntegre que recull una col.lecció de temes clàssics. I com no podia ser d'una altra manera, va convertir-se en el disc de blues més venut de la història.

El nostre protagonista sempre va pensar que la música no és només per a gaudir-ne i sempre es va sentir enormement agraït per haver pogut superar les seves addiccions a les drogues i l'alcohol. Aquests dos factors el van fer comprometre’s amb altres persones que estaven patint els seus mateixos problemes i ajudar-les. A finals dels '90, va inaugurar el Crossroads Centre, un centre de rehabilitació situat a l'illa d'Antigua, amb la intenció d'oferir atenció gratuïta a les persones més pobres del Carib que no tenien prou recursos per a pagar-se-la. També va crear una Fundació que recapta diners, a través dels concerts i subhastes dels objectes personals d'Eric, per oferir beques a tots aquells que ho necessitin. I fins i tot va celebrar festivals musicals amb el mateix nom del centre per seguir acumulant diners per als més necessitats.
I així, amb petits i grans gestos, Eric va sobreviure a tots els seus problemes, va fer-se més fort i convertí en èxit tot el que tocava.




Actualment el nostre protagonista segueix en els escenaris, donant-ho tot d'ell mateix i gaudint amb aquesta música que tant s’estima. Tot i que el seu estil musical ha patit diversos canvis durant la seva carrera, les seves arrels han estat sempre profundament lligades al blues.
Ha contribuït en els treballs d'artistes de renom, ha realitzat milers de concerts per tot el món, ha guanyat tants premis que segurament necessiti una enorme habitació extra a casa només per a guardar tots i ha venut més de 20 milions de còpies dels seus discos .
El nostre protagonista complirà 68 anys el proper 30 de març i celebra els seus 50 anys de carrera professional als escenaris amb una increïble gira de concerts i un nou disc d'estudi, el número 21 de la seva carrera, que estarà disponible el 12 de març. "Old sock" inclou dos temes inèdits: "Everly little thing" i "Gotta get over", versions d'algunes de les seves cançons preferides "Further on down the road", de Ray Charles, "Born to lose", de Johnny Thunders i els Heartbreakers, i "Your one and only man", que va popularitzar Otis Redding. Així com col.laboracions de luxe de la mà de Paul McCartney, Chaka Khan, Steve Winwood, Jim Keltner o JJ Cali.
El nostre nen per, si a algú li queda algun dubte, és Eric Clapton, algú que sempre ha tingut molt clar el que volia i ha lluitat per a aconseguir-ho. Mai no s’ha rendit davant les adversitats i la seva música ha anat marcant el camí pel qual l'ha portat la vida. Eric Clapton és i serà un dels artistes més respectats i influents de tots els temps, del que segur que encara ens queden molts més contes per explicar.


Vet aquí gat, vet aquí un gos, aquest conte encara no s’ha fos.








Laura Novensà (Dra. Blues)