dissabte, 25 de juny de 2011

ALAN "MR. FABULOUS" RUBIN. ADÉU A LA SORDINA DE PETER GUNN.

Si en l'article anterior parlava de la figura i la influència d'un home com Clarence Clemons, no volia deixar passar més dies sense fer referència a l'altre desaparició que ens ha tocat encaixar aquest mes a l'Hotel Blues.
I en certa manera hi podríem trobar línies de connexió amb l'exposat al glosar la figura del "Big Man".
Alan Rubin, trompetista de la fabulosa màquina de soul-blues "The Blues Brothers Band", també conegut amb el sobrenom de "Mr. Fabulous", va morir el passat 8 de juny al Memorial Sloan-Kettering Cancer Center, als 68 anys, després de lluitar durant anys amb un càncer que finalment s'ha imposat en la sempre desigual lluita.
Deia lo de trobar certs punts d'unió amb l'exposat en l'article sobre la figura de Clarence Clemons per certs detalls. Si be és cert que dins els Blues Brothers, potser hi destaquen abans homes com Steve "The Colonel" Cropper o Donald "Duck" Dunn, o fins i tot, el llegendari Matt "Guitar" Murphy; un servidor sempre recordarà els noms de Tom Malone, Lou "Blue Lou" Marini i Alan "Mr.Fabulous" Rubin, dins la secció de vents de la banda, en la introducció que hi feia, dels membres de la mateixa, Eddie Floyd, al meravellós disc enregistrat en directe al festival de jazz de Montreaux de l'any 1988.
Aquell va ser un àlbum que va jugar un paper destacat en el progressiu enverinament que va patir un servidor en la seva joventut, d'aquell brevatge altament tòxic que és el blues. Va ser aquest un disc, que em va fer obrir els ulls davant una banda que et transportava a un Chicago d'ambient carregat, però festiu, humit però lleuger, i desvinculava a la banda de la imatge dels dos cantants-actors Dan Aykroyd i John Belushi. I aquesta banda amb entitat pròpia, es presentava amb dos cantants de categoria, com el grandíssim Eddie Floyd, i el més que solvent Larry Thurston.
I és que son molts els moments en la vida del qui escriu aquestes línies, que venen acompanyats per la música interpretada per aquesta banda. "Messin' With The Kid", "Knock On Wood", "Hold On I'm Coming", "The Thrill Is Gone"(deliciosa), i com no, els mega clàssics "Everybody Needs Somebody To Love" o "Sweet Home Chicago". I és que d'alguna manera, el concepte dels Blues Brothers pot ser perfectament el concepte que han tractat de seguir la gent de l'Hotel Blues des de fa més de deu anys, fer una gran festa, amb molt sentit de l'humor, escoltant els grans clàssics del blues i el soul. Alguns poden arrugar el nas davant l'aspecte, el plantejament de gran broma, el to desenfadat, etc. Peró ningú no pot negar la calitat d'uns musics que, d'alguna manera, varen donar-li un aire nou a un genere sempre amenaçat per l'encarcarament i el tuf a naftalina.
I un dels que va participar en dur a terme aquesta gran aventura, va ser, sens dubte, Alan Rubin, "Mr. Fabulous", que, amb la seva trompeta, va protagonitzar solos memorables, que ja han passat a formar part del disc dur inesborrable instal·lat en el cervell de tants seguidors del blues i el soul, com aquell que podíem trobar en el clàssic "Peter Gunn", inclòs en l'anteriorment mencionat "The Blues Brothers Band Live In Montreux".
Gràcies per tot "Mr. Fabulous"!!