diumenge, 12 de juny de 2011

BEN HARPER. GIVE TILL IT'S GONE


Sense fer soroll, de puntetes, va l'amic Harper i publica un nou disc. Una presentació sense estridències, molt dibuixet i cap fotografia. El primer que crida l'atenció és que Ben Harper es torna a fer acompanyar pels integrants de Relentless7, Jordan Richardson, Jason Mozersky i Jesse Ingalls; peró aquesta vegada no els hi concedeix entitat com a banda ni se'ls anomena a la portada del disc. Purament anecdòtic? Amb Benito mai se sap. Ja ho havia fet amb anterioritat però amb evolució a la inversa, quan no va ser fins al senzillament magistral "Burn To Shine" que als seus ja habituals acompanyants, els hi va donar la categoria de banda amb nom i tot, els grans "Innocent Criminals", encapçalats per Juan Nelson al baix i Leon Mobley a les percussions.
El cas és que Ben Harper ja no és un jovencell, no és nouvingut. Lluny queda aquell Harper rural, acústic, bevedor de les fonts clàssiques del folk-blues d'aquell "Welcome to the Cruel World" de l'any 1996. Lluny queda l'activista, rocker electrificat, homenatjador dels espirituals negres i reivindicatiu skater del "Fight For Your Mind" del 1995. I així unes quantes disfresses, o millor dit, uns quants vestits, amb uns canvis de direcció o evolucions en algun moment difícils de pair, però que amb el temps acabaven per donar la raó al de Pomona.
Un servidor va començar a entendre aquest creixement i evolució com a artista del senyor Harper, quan, havent caigut de genolls davant els seus primers tres discos, els dos citats anteriorment, més "The Will to Live" del 1997, Ben Harper ens feia esclatar a la cara el brutal, fosc i rocker en tots els sentits, "Burn To Shine", obra insuperable per al qui escriu aquestes línies. En aquest disc, Harper tocava tots els pals possibles, des del rock and roll més clàssic de "Show me a Little Shame", passant pel jazz de Nova Orleans de "Suzie Blue" o entrant en la negror més absoluta del hard rock amb "Less" o "Please Bleed". Aquest disc ja incloïa també el seu primer passaport al "mainstream", "Steal My Kisses".
I és aquesta la dualitat en la que s'ha mogut des de llavors el music californià. S'ha citat en duel amb sí mateix per veure qui hi surtía guanyador, si l'amant de les arrels de la música americana que decideix de fer un disc sencer amb tota una institució dels espirituals negres com els Blind Boys of Alabama, amb aquell irregular "There Will Be a Light", posat al seu lloc amb la seva versió en directe "Live at the Apollo". O el personatge més sobre-actuat i comercial que varem poder veure presentant el doble "Both Sides of the Gun" al Pavelló Olímpic de Badalona.
Conductor d'una carrera amb tendència a la incontinència creativa, actualment se'l veu tranquil i segur en aquesta situació d'aparent pas enrera. Pas enrera entès com a posicionament, mai com a calitat artística. Sembla que Ben Harper ja no busca, fa. I ho fa com a ell li sembla. No sembla gaire interessat en l'èxit comercial, o l'èxit comercial ja no el persegueix per que li pagui tribut per "Steal My Kisses". No li cal fer-se acompanyar per musics de renom en les acaballes de la seva carrera per redescobrir-los al seu public més jove i així tractar d'explicar d'on i perquè es dedica al que es dedica.
I d'aquestes batalles, d'aquest anar i venir de costat a costat de l'autopista del panorama musical, sempre se'n treuen joies de treballs de vegades irregulars, i de vegades injustament ignorats. L'anomenat "Both Sides of The Gun" va tenir un resultat confús, "Lifeline" serà sempre, injustament, quasi ignorat. I és una meravella de soul, folk i rock tranquil i quasi perfecte.
I així arribem als nostres dies.


Al 2009, Harper s'uneix als joves citats al començament, Ingalls, Mozersky i Richardson, i s'inventen a "Ben Harper & Relentless7". I el resultat és prou convincent. "White lies for Dark Times". Tornada al rock més de garatge, a la suor, als locals petits i al començar de nou, deixant-se acompanyar, no sé si fins i tot guiar en certs moments, de la sang jove dels seus nous tres acompanyants. El disc pot deixar un regust de certa tensió no resolta del tot, com si Harper i els seus nois haguessin omplert de vapor l'olla a pressió i no hi hagués vàlvula per la fuita. I aquesta vàlvula la varen trobar amb el magnífic directe que van publicar l'any passat enregistrat al Festival Internacional de Jazz de Montreal.
Aquí tots es lliuren de tensions i fan esclatar del tot els temes de l'àlbum. Descobrim que Jordan Richardson és un bateria de la vella escola i que se l'ha de lligar en curt, quina bèstia!. Que Jesse Ingalls és un baixista infal·lible, dels clàssics, i que Jason Mozersky és un guitarrista molt ...curiós?
I ara aquests músics ens presenten "Give Till It's Gone". I tornant a les primeres ratlles d'aquest article, el que ens presenten son una sort d'onze temes sense estridències però segurament sense fissures. Temes que no es poden jutjar en bloc en la seva primera escolta. Textures diferents, que van des del ja típic "só Harper" amb que s'obre l'àlbum "Don't Give Up On Me Now", fins al frenètic i cridaner "Do It For You, Do It For Us", amb que es tanca el disc. El single "Rock and Roll Is Free" pot semblar inofensiu d'entrada, però escoltant amb deteniment, hom arriba a la conclusió que a Harper li ha tornat a sortit un altre tema perfecte. Intensitat en el mateix punt alt de començament a final, claredat, gens de saturació, producció impecable...
Si, segurament cap dels temes de "Give Till It's Gone" arribarà a convertir-se en un clàssic de Ben Harper a l'alçada de "The Woman in You", "Ground on Down", "Glory and Consequence" o "Diamonds On The Inside", peró estem, sense cap mena de dubtes, davant d'un disc d'un music que ja no sap fer coses malament. La calitat està assegurada, i la paleta amb que dibuixa és tan àmplia que segur que hi trobarem un color, un moment, un passatge al gust de qualsevol que s'hi apropi a escoltar. I això és el més difícil, disparar en moltes i diferents direccions i encertar al vell mig de la diana en la majoria de trets. I els que no s'hi claven al mig, no puntuen molt més baix, creguin-me.
En definitiva, no passarà a la història com el seu millor disc, però es altament recomanable per a tots aquells que en algun moment s'han sentit tocats per la creació amplíssima de Ben Harper.