CLARENCE CLEMONS

El "Big Man" ens ha deixat.
Si tracto de pensar en quan el vaig conèixer, o millor dit, quan vaig ser coneixedor de la seva existència, em costa de situar-ho en el temps, però les imatges d'aquell vell vídeo del "Born To Run", fet amb talls dels concerts del Bruce Springsteen i la E Street Band, se'm repeteixen com a punt més antic en el record.
Unes imatges que em van captivar per l'energia i l'entusiasme que desprenien uns músics que semblava que gaudien de la seva feina i en feien gaudir al públic a parts iguals. Em cridava l'atenció, que, indiscutiblement, hi havia un home que s'enduia el protagonisme, però que el compartia amb un gran nombre de músics (superior al que jo estava acostumat a veure), que semblava tenien cadascun part important en la direcció d'aquell vendaval d'emocions que com una piconadora es llençava sobre el public que es reunia davant d'aquells escenaris.
I com en moltes de les pel·lícules americanes clàssiques que m'anaven agradant, hi havia un repartiment típic de papers. Hi havia com he dit, el protagonista, el bo de la pel·lícula, paper que desenvolupava el "Boss", la seva xicota, la Patti, i un grup d'amics que caminaria per una catifa de vidres trencats si el seu líder els hi ho demanés. I dins d'aquest grup d'amics, amb la seva característica personal cadascun, sempre hi havia aquell que no calia ser gaire observador per veure que era l'amic especial, aquell que el líder sempre ha de tenir aprop per fer-se el valent, aquell que el lider sempre busca de cua d'ull per donar un pas al front i saber que pot desafiar al dolent per molt fort que sigui. Aquell que la literatura sempre el converteix en imprescindible, en treballador a la ombra, en protector i en espatlla on plora aquell pal de paller en la intimitat més absoluta. I si ja volem arrodonir el personatge amb els estereotips més definitius, dibuixem-lo amb una humanitat, amb un volum, amb una musculatura i amb una presència enormes i contundents.
De seguida, mirant aquell vídeo em vaig fer la composició complerta de la banda amb aquest paper a càrrec del grandíssim Clarence Clemons, que fins hi tot tenia un nom a l'alçada del personatge, contundent i singular.
Quedi clar que tot aquest plantejament és totalment personal. Un, amb els anys, entén que res del que un artista ven dalt d'un escenari s'ha de prendre com a veritat absoluta. Però és aquí on rau, precisament la màgia de l'escenari d'una banda de Rock. Que tots i cadascun del milers i milers de fans que es planten davant d'un escenari, es fabriquin la seva pròpia pel·lícula (amb punts en comú) dins el seu cap, partint d'un sol focus d'atenció.
I jo crec, que d'alguna manera, tots ens em fabricat una imatge més o menys semblant de la importància de Clarence Clemons per a la història de la E Street Band i del propi Bruce Springsteen. I d'alguna manera també, crec que tots ens em mirat al "Big Man" com si fóssim el Bruce Springsteen. El "Big Man" és l'home a qui tots em buscat el primer quan els llums de l'escenari s'encenien i anàvem situant a tots els membres de la banda un cop el Boss ja ens havia dit que l'espectacle començava.
Haig de dir que la darrera vegada que el vaig veure em va costar una miqueta més de situar. Va ser a Bilbao al 2007, a la gira del "Magic", i és que el "Big Man" es va passar la major part del concert assegut en un lateral de l'escenari, i quan es movia per arribar davant del micro per bufar el seu saxo, ho feia arrossegant els peus literalment, però amb un somriure marca de la casa d'orella a orella. Sembla que unes operacions als genolls, o al maluc, segons la font, eren les causants d'aquell evident deteriorament. La posterior mort d'un altre home fort d'aquella banda, Danny Federici, junt amb aquella imatge del gran home ferit, crec que varen afavorir que no fes cap esforç per tractar de veure cap més concert del Boss. D'alguna manera havien mort dos amics i dos protagonistes d'una novel.la d'aventures que m'agradava llegir de tant en tant, encara que sempre fos igual. I d'alguna manera volia conservar intacte la imatge de la E Street Band al complert en la meva memòria.
No se que farà ara el Boss, però segurament l'encertarà, i faci el que faci, es evident que la mort de Clarece Clemons es un altre avís per a tots aquells que ens agrada un tipus de música i un tipus de bandes i solistes que varen canviar, cadascun a la seva manera, el destí de la història del Rock and Roll. Ens hem d'anar acostumant, tots els nostres referents passen ja dels 60, han dut una vida intensa i tots tenim una data de caducitat, ens diguem Fulano, Mengano o Richards... bé, aquest darrer no n'estic tant convençut que jugui la mateixa lliga que la resta de mortals.
Però ara no toca posar-se transcendentals, ara toca fer una gran festa en memòria del "Big Man", repassar DVD's, i com va dir una vegada el Boss en referència a Bob Dylan, hem d'estar orgullosos de trepitjar el mateix planeta que ha trepitjat una persona com ell, com en Clarence Clemons, com el "Big Man".
Apa! a veure i escoltar a tot volum els concerts i els discs de Bruce Springsteen i la E Street Band parant especial atenció a aquells passatges, ara ja mítics, on el saxo d'en Clarece marca la pauta en diferents textures, "Thunder Road", "Bobby Jean", "Tenth Av. Freeze Out" , "Spirit in the night" o com no, "Jungleland".