Hubert Sumlin ha mort. Ha mort un altre representant d’una generació de músics que tenien quelcom, que tenien “allò”. Gran part del millor que Hubert va fer, bona part de la gran tasca que en Hubert va fer per assolir l’estatus d’home que te “allò”, ho va fer com a integrant de la banda de Howlin’ Wolf. L’any 1976, el llop va deixar d’udolar i en Hubert va començar a anar de tort, si és que no hi anava abans. Va tractar de seguir amb la seva tasca d’home de grup recolzant Eddie Shaw, però no va quallar perquè en Hubert va decidir de provar-ho en solitari. No se’n va sortir, bàsicament perquè no era mai sol, l’alcohol no el deixava agafar l’embranzida definitiva. A la dècada dels noranta ho va aconseguir. El reconeixement li va arribar. Músics de la fornada dels darrers 60’s (Hendrix, Clapton, Richards...) el varen assenyalar com a referent i influència indiscutible. Al 2002 se li va diagnosticar un càncer de pulmó del que seria intervingut extirpant-li parcialment l’òrgan. Keith Richards era l’encarregat en l’actualitat de pagar les despeses mèdiques del seu ídol. Als darrers anys, Sumlin, quan la seva salut li ho permetia, pujava a l’escenari amb l’ajut d’una botella d’oxigen. Les imatges de l’actuació de Sumlin al Crossroads Festival de l’any 2010 representen la dignitat absoluta del músic de blues. Recentment la revista Rolling Stone el va situar en la posició nº 40 d’entre els millors 100 guitarristes de la història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada