Diumenge 26 de febrer, vuit del vespre, el Palau de la Música Catalana rep l’arribada d’un públic de totes les edats que poc a poc van ocupant la seva cadira de platea o de les llotges i no deixa ni un sol seient buit.
Enmig del rebombori del públic expectant pel que promet ésser un gran concert , “2 minutes to midnight” d’Iron Maiden sona a gran volum i acompanya els timbres que anuncien l’inici de l’espectacle.
Al final de la balada, sonen els primers acords de “Slow Train”, Joe Bonamassa ja ha agafat la primera guitarra de la nit i ens introdueix amb aquest tema al que seran més de dues hores de concert. Un concert que emociona al públic amb cada nou tema i que amb el cover de Gary Moore “Midnight Blues” aconsegueix aixecar els assistents de les seves butaques i integrar-se plenament en la balada.
En escoltar aquests temes, o d’altres tan emotius com “Steal Your Heart Away”, “Happier Times” o “Lonesome Road Blues”, Bonamassa demostra que és un virtuós de la guitarra, i amb cada nou acord fa patent la seva experiència dalt de l’escenari. Una experiència que va començar als quatre anys i que va portar-lo a fer de teloner de B.B King només amb 12.
La particular forma d’entendre la música de Bonamassa es troba a mig camí entre Led Zeppelin i B.B. King, representa una entrada d’aire fresc per a tots els que estimem la bona música “guitarrera”.
Amb un punt d’exhibicionista, sense treure’s les ulleres de sol en cap moment i tocant sempre damunt una catifa, lluny de tancar-se en un sol estil, va oferir-nos una mescla de blues potent i hard-rock acompanyats d’una gran carisma que va arrancar els aplaudiments del públic a la meitat de moltes cançons.
Després de tocar pràcticament una hora, l’artista va dirigir-se al públic per presentar el seu treball i comunicar que “The Ballad of John Henry” és el tema de la seva carrera que més prop a estat de convertir-se en un gran hit. Tot seguit va fer broma sobre Barcelona, tot comentant com li agradava Gaudí i les catedrals, però sobretot, el que més l’havia impressionat de tota la ciutat era “El Corte Inglés”, un edifici blanc i enorme on podies comprar-te des d’unes calcetes fins a un gos.
Amb “Blues Deluxe” va interpretar un llarguíssim solo de guitarra clàssica, potser una mica excessiu per un sector del públic, que va tornar a aconseguir aixecar els assistents de les seves cadires i rebre crits emocionats de “olé” i “monstruo”. Un altre gran moment a destacar va ser, sens dubte, el duel amb doble guitarra amb el bateria Jason Bonham, l’altre gran protagonista de la nit, qui també va aconseguir brillar amb llum pròpia amb cada un dels temes que van sonar diumenge al vespre.
Una de les pegues de l’espectacle fou que l’equip de so no ajudés a transmetre tota la bona música amb la mateixa qualitat. En les balades suaus podien apreciar-se bé totes les notes, però els sons greus i els de més pur estil hard-rock quedaven una mica distorsionats, especialment des de les llotges superiors del Palau.
En els bisos del concert va oferir-nos dos covers, “Bird on the Wire” de Leonard Cohen i “Just Got Paid” dels ZZ Top, que, i tot i no tenir la màgia de l’original, va aconseguir fer alçar-se a tot el públic de les cadires per vibrar juntament amb les cordes de la Gibson Explorer al més pur estil rocker.
Podem dir que l’últim disc de Bonamassa, “Dust Bowl” ens mostra les inquietuds d’un artista exigent i explosiu amb un bagatge intens dalt dels escenaris. Bonamassa aconsegueix que la seva impressionant col·lecció de guitarres parli per ell, per això ens ofereix en cada tema aquella que millor transmet la seva música. I acompanyant les guitarres, trobem la seva veu greu i el seu potent llenguatge de gestos amb el que aconsegueix transmetre tot allò que vol amb només un cop de cap, una qualitat amb la que molts altres músics només poden somniar.
Laura Novensà
1 comentari:
Quina llàstima haver-me perdut el concert !!
Publica un comentari a l'entrada