Estrenem la nova etapa del blog de l'Hotel Blues amb la doble crònica del que varen donar de si els dos concerts destacats i recomanats des de l'Hotel per al dijous i el divendres passats a la sala Bikini de Barcelona.
L'encarregat d'obrir el foc, del que es planteja com una més que interessant temporada de concerts i festivals primaverals i estiuencs, va ser ni més ni menys que la "Botifarreta de NY", com es coneix a l'Hotel Blues a Ted Horovitz, o sigui Popa Chubby.
Molt temps feia que l'staff tècnic de l'Hotel demanava a crits una visita a alguna sala de la ciutat de l'anomenat "King of the New York City Blues". I finalment va arribar.
Amb puntualitat, a les 21:30h, feia aparició sobre l'escenari, la rotunda figura del guitarrista de Nova York. I en tan sols uns segons va deixar palesa la línia que caracteritzaria el seu concert. Blues rock enèrgic i sense concessions. Una concepció de show molt d'acord amb la imatge del seu protagonista. Popa és un home que no deixa indiferent, la seva actitud, el seu missatge, l'ambient que crea, no hi entén de mitges tintes, de passatges tècnics o estilístics deliberadament impostats. Popa treballa des del sentiment, i aquest sentiment el deixa anar sense mitges tintes, a proporció amb el seu tamany. Si es tracta d'incendiar la sala amb rock and roll, ho fa de manera directa i abassegadora, com quan Mike Tyson en la seva millor època, quan se'l coneixia com "el terror del Garden", sentia la campana i s'abraonava sobre els seus rivals sense compassió.
I si es tracta de emocionar amb el blues, ho fa amb estil, sense ser barroer, com quan King Kong acaronava la seva estimada Ann Darrow.
En l'hora i dos quarts que va durar el seu show del dijous passat, Popa va tocar tots els pals que domina a la perfecció. Armat amb una sola guitarra, (només va pujar-ne una altre a l'escenari que no va utilitzar), una Strato castigada pel pas del temps i els concerts però que no falla, Popa va passar pel blues instrumental per obrir, per atacar a la segona peça el seu homenatge ineludible a un dels seus ídols, Jimi Hendrix, amb un perfecte "Hey Joe".
En aquest punt, un detall. Quan es trobava atacant el tercer tema, una de les cordes de la guitarra de Popa va saltar pels aires. Popa no va perdre la calma, i tot fent un gest amb la mirada als seus acompanyants, es va encarregar, ell mateix, de procedir a canviar la corda malmesa. Acostumats com estem a veure a megaestrelles de la guitarra que davant de situacions com aquesta, només han de esperar que el tècnic de torn, perdi el cul per canviar-li la corda o la guitarra sencera si cal, aquest gest va fer més propera i estimable, si es pot, la imatge d'aquest home d'aspecte ferotge, però que a ben segur guarda una ànima més sensible del que deixa veure.
Un cop afinada de nou la seva guitarra, Chubby va continuar traient-li partit al seu darrer àlbum "The Fight Is On", i passat l’equador del show va tenir un record per a les víctimes del terratrèmol de Llorca, a qui va brindar una versió, habitual en el seu repertori, de l'etern Leonard Cohen, "Allelujah", que va enllaçar amb uns passatges allargats fins a l'extenuació virtuosa del clàssic "Somewhere Over The Rainbow".
Amb el típic i mesurat número en el que Popa es diverteix seient a la bateria, i amb els moments de protagonisme dels seus acompanyants, A.J. Pappas al baix i Tom Papdatos a les baquetes, Popa va anar avançant fins a un final en el que va descarregar amb força demolidora el cover, inclòs al seu darrer llarga durada, dels mítics Motorhëad de l'incombustible Lemmy Kilmister, "The Ace of Spades". Punt i final contundent.
Noranta minuts de Popa Chubby en estat pur, que es poden resumir amb les pròpies paraules de la "botifarreta de NY". En un moment del concert, l'amic Popa va dirigir-se al públic explicant que a Nova York no hi toquen blues, ...a Nova York senten el Blues.
Paraula de Popa.
La nit següent, al mateix escenari, i amb una miqueta menys d'espai a la sala Bikini, hi feien acte de presència els germans Cody i Luther Dickinson, o el que és el mateix, els admirats North Mississippi Allstars en format duo. Els germans Dickinson han estat passejant el seu ofici per la península sense la companyia del seu grandiós, en tots els sentits, baixista, Chris Chew. I personalment, i contràriament al que diran molts, un servidor no el va trobar a faltar en excés. M'explico. Al referir-nos a Luther Dickinson, estem parlant, del que personalment considero un dels guitarristes de blues més complerts de l'actualitat, si no es tracta del més complert. Luther és únic en la seva espècie. És capaç d'aprofundir i donar lliçons del blues més difícil de digerir, com ho és al meu judici, el blues de la part alta del Mississippí i partint de la més ancestral tradició, experimentar amb els sons més avantguardistes del gènere i no sortir-ne ferit, és més, sortint guanyador.
Luther evoca R.L. Burnside, Junior Kimbrough i d'altres mites de l’estil del nord del Mississipí, ho ha mamat directament de son pare, el recordat i homenatjat Jim Dickinson. Però també marca la direcció a seguir amb melodies cada vegada més identificables i marcadores de tendències.
Cody Dickinson segueix creixen en un aparent segon terme, però s'encarrega de una tasca feixuga com és marcar el ritme quasi tribal d'aquest estil tan concret de blues. I ho fa amb una aparent normalitat que pot arribar a ser quasi insultant.
I amés, tots dos saben fer connectar aquest ancestral estil, amb el rock and roll més pur i arrelat dels USA, cosa que els fa tremendament atractius per a molts seguidors del gènere.
En aquests marges es varen moure els germans Dickinson per anar repassant el material del seu aclamat disc de retorn "Keys to the Kingdom" i anar rescatant material antic, que continua fent les delícies dels seus seguidors.
"Mean Ol' Wind Die Down", "Shake", o "Down in Mississippi", es varen barrejar amb els temes del seu homenatge en forma de disc a la figura del seu pare, Jim Dickinson, mort fa quasi dos anys. Perles delicioses com "Let It Roll" o la versió de Dylan "Stuck Inside of Mobile with The Memphis Blues Again" o la gospeliana "The Meeting", varen completar un concert per emmarcar. I es que els germans Dickinson son la barreja perfecta de tradició i innovació. Entre blues i rock, entre la riquesa sonora i l'austeritat escènica.
Destacar com a curiositat, l'estol de guitarres (sense ànim exhibicionista) que va presentar a l'escenari barceloní el bo d'en Luther Dickinson, amb menció especial per aquell homenatge a la creació de Bo Didley, la caixa de cigars feta guitarra, i per a la menció a la tradició més ancestral amb aquella guitarra de dues cordes construïda amb una llauna de metall i un pal. O per part de l'altre Dickinson, Cody, l'invent de fer passar tot un clàssic com és el Washboard per un pedal wah-wah.
Barrets fora, per aquí han passat els North Mississippi Allstars.
El Director.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada