dilluns, 24 de desembre de 2012

Jambofonisme prenadalenc

Los Mambo Jambo a l'auditori de La Pedrera (20/12/12)

 

 





La ciutat de Barcelona ofereix innumerables escenaris des dels quals gaudir de la bona música es converteix en una experiència immillorable. Però podríem dir que hi ha escenaris i ESCENARIS. I d’aquest últim grup és el que varen triar Los Mambo Jambo el passat 20 de desembre en el seu últim concert abans de Festes a la ciutat comtal: l’auditori de La Pedrera.


Sempre paga la pena acostar-se a admirar qualsevol dels múltiples edificis modernistes que Gaudí té a la ciutat, però presenciar en primera persona l’arribada d’un terratrèmol jambofònic dins la Casa Milà i sentir com tremolen els fonaments de la mateixa al ritme de la música, no té preu.


I això precisament succeïa dijous passat. Amb la gran energia que els caracteritza i els fa totalment immunes a l’esgotament físic, Los Mambo Jambo van saltar, ballar i tocar durant més d’una hora sense pauses i amb una força que, encara que costi de creure, lluny de davallar, anava in crescendo a mesura que avançava la nit.


Energia, vitalitat i ritme frenètic en format Rock and Roll, Rhythm’n’Blues i Swing és el que ens ofereix aquest grup i el seu primer disc: “Los Mambo Jambo”, editat aquest passat mes de juliol per Buenritmo i del qual varen sonar pràcticament tots els temes a La Pedrera. Temes, tots ells instrumentals, però amb tanta força i tant carisma que no necessiten una veu que els acompanyi. Temes propis com la frenètica “Hot guindillas”, “El timo” o “La maldición de los Rockers” van combinar-se amb d’altres de “més tranquils”, per definir-los d’alguna manera, com “Promenade” o “Camp Meeting”. Amb la increïble versió de “The Whip” (Fulton/Goodman/Hosko/Manolides/Petersen/Schoning), una servidora va patir un dels moments més durs de la nit, ja que vaig necessitar molta, moltíssima força de voluntat per a mantenir-me asseguda a la butaca enlloc d’enfilar-hi al damunt i començar a ballar.


A més a més dels temes de disc, la nit va donar molt més de sí, ja que Ivan Kovacevic (contrabaix), Dani Nel.lo (saxo tenor), Anton Jarl (bateria) i Mario Cobo (guitarra) van presentar-nos diferents temes nous, encara més energètics que els anteriors;  Stopping with Cobo”, “Pandereta” o “Impacto inminente” que va venir acompanyada d’un dels moments claus de la nit amb un brutal combat saxo versus guitarra de la mà de Dani Nel.lo i Mario Cobo. Els temes presentats eren tan nous que fins i tot algun encara no tenia títol, com és el cas de “Pezones ardientes” que té aquest títol de manera improvisada a l’espera que el grup en trobi un altre que els convenci més.


Però amb títols improvisats o sense, el que sí que convenç és la qualitat musical d’aquest quartet que se supera amb cada nou tema. Tots quatre per separat ja són músics extraordinaris amb una gran experiència, però quan al 2009 Dani Nel.lo va decidir reclutar-los per a amenitzar els espectacles de burlesque coneguts amb el nom de “Taboo” que se celebraven a la Sala Apolo de Barcelona, van adonar-se de la gran química que hi havia entre ells i que els convertia en un pòquer de músics molt brillants que brinda un espectacle com s’han vist pocs.


El so jambofònic que els caracteritza, no apte per a cardiòpates ni per a intolerants a l’exercici, no deixa de sorprendre ni de generar expectació i boníssimes critiques a arreu. Un so que arriba a la seva màxima esplendor en els directes potents, frenètics i vigorosos que protagonitzen i són, sense cap mena de dubte, el seu plat fort.


I un impressionant directe va ser també el del dia 20 de desembre a Barcelona on només “fallava” el fet d’haver-se d’estar assegut tota l’estona mentre sonava aquella música que, nota rere nota, t’incita a aixecar-te i ballar.  Com comentava abans, va ser molt difícil resistir-se a la temptació de fer-ho durant més de 70 minuts. Potser per això, juntament amb els propis mèrits que va fer el grup, després de l’últim tema tot l’auditori de La Pedrera va alçar-se de les seves butaques per a aplaudir durant una llarga estona a Los Mambo Jambo.







 Laura Novensà