Mentre abandonava el bonic recinte del Jardí Botànic de Cap Roig de Calella de Palafrugell, només una hora i mitja després d’haver-hi accedit, li anava donant voltes a com encarar aquesta crònica. No podia ser indulgent, ni massa dur tampoc, ambdues postures faltarien al respecte que li tinc, i que es mereix, la figura del mite amb qui havia compartit la darrera estona. Torno a insistir en la imatge d’aquell entorn idíl•lic pel qual avançava. Il•luminació suau entre les plantes i les flors que emmarcaven el caminet que et dirigia cap a la portalada de fusta que, un cop travessada et posava en el camí que passava per davant del parking VIP, ple de gom a gom, poblat de Porches Panameras, d’Audis R8, Mercedes SLK, etc. Parking al que els qui pertanyem a una classe més humil, només podíem vorejar per caminar i anar a buscar el nostre vehicle més enllà, en la baixada que porta a Calella, i que a mi em va portar a la realitat de nou.
Ja ho tenia clar, havia complert el meu objectiu principal. Volia veure a BB King una vegada més, qui sap si la darrera. I dic això últim sense cap dramatisme. Però jo com a mínim em vaig donar per satisfet analitzant la nit des d’aquell punt de vista. En aquest trajecte que va durar uns deu minuts, vaig sentir la necessitat de trucar al company de fatigues radiofòniques, a l’home de la butaca d'escai verda, a l’home de la “copa-balón” de Magno. Li havia de dir, ho havia de confessar. “Emili!, que marxo, que me’n vaig, que ja n’he tingut prou…” I en una conversa d’uns cinc minuts li vaig explicar el que havia presenciat.
Havia arribat just quan la banda de BB King arrencava, i amb l’aforament pràcticament ple. Només mancaven alguns espectadors a qui l’organització demanava que s’esperessin a passar fins que acabes la banda el primer tema. La banda sonava estàndard, primera mitja sorpresa. Recordo bolos de fa uns anys, (Velòdrom d’Horta, Palau d’esports) en que la banda sonava com una locomotora, feia encendre els ànims fins que al cap de pocs minuts, feia la seva presència a escena el rei del blues, BB King. La nit de divendres, la banda de veterans, amb quatre vents, guitarra, baix, teclats i bateria, donava la impressió de voler transmetre el missatge “take it easy”, o “no prenguem mal”. I l’exercici, amb més vocació d’entreteniment que no pas d’escalfament, es va allargar dos temes, uns deu minuts llargs, eterns. Aquell blues ja era definitori del que ens esperava, era més un blues de fil musical d’ascensor que d’una banda amb ganes de sacsejar al públic.
I arriba el moment. Presentat amb un pretès to d’emoció i pompa, apareix sobre l’escenari, la figura, més prima del que jo recordava en les seves darreres imatges, del mite, de la llegenda, de l’home, què dic l’home, el gran home, que es manté com a únic vincle amb vida d’aquelles fotografies en blanc i negre, que il•lustren els manuals del gènere, per explicar que als anys cinquanta, a un jove que feia de disc jockey a Memphis, li van posar el sobrenom de “Beale Street Blues Boy”.
I quan l’ajuden a seure a la seva cadira, es penja la seva guitarra, la seva estimada Lucille, i comença a emetre unes notes que no aconsegueixo d’encaixar dins la tonada amable que manté la banda. Arrugo el nas per segona vegada.
I encara l’arrugo més quan comprovo que el públic allà pressent, en la seva majoria perfil sobrebroncejat, camisa perfumada i jersei sobre les espatlles, entra en una espècie d’èxtasi prefabricat aplicable, sense desentonar, a d'altres visites previstes per a aquell escenari en dates properes.
No aconsegueixo desxifrar quin és el primer tema que ataca BB King. El tema s'allarga fins a l'eternitat amb la presentació de la banda sencera per part de l'home de la nit. En el segon tema, King ataca una versió sense gaire rumb del "Every day I Have The Blues". Em fixo que repartits per l’escenari hi ha els acompanyants d'en BB, un home fornit en una cadira al lateral de l'escenari, un de més edat al fons del mateix a la dreta de la bateria, i dues dones que romanen assentades a pocs metres del primer home esmentat. Se'm dibuixa una escena que em comença a incomodar. A quin tipus de show estic assistint? No, no es tracta d'un concert de blues, ni ho esperava pas, o si, haig d'admetre que pensar en el seu darrer treball "One Kind Favor" em va fer tenir alguna esperança de veure quelcom de semblant a un cocert de blues pur i dur. Pero d'acord, signava el presenciar el show alegre de l’ambaixador del gènere apropant el blues a la massa. Aquesta és una tasca, que els puristes del gènere han criticat molt en més d'una ocasió, però que jo personalment he defensat. Com si no, vols apropar al gran públic un gènere musical amb més de 100 anys d’història i que aquells mateixos puristes tracten de mantenir com a joguina exclusiva d'uns pocs? Jo soc del parer que BB King pot fer el que li roti. Ell ha jugat ja tots els papers dins aquesta pel•lícula. És el responsable de una manera de tocar el blues i de sentir-lo que ha marcat estil. Ha passat per tots els rols que exigeix el gènere, el d’intèrpret emotiu, el de savi dels diferents pals, el de showman amb orquestra, el de comercial d'un producte que no interessa per desfasat i que aconsegueix unes xifres de vendes rècord, etc.
I en tots els terrenys, BB King ha marcat un abans i un després, per la qual cosa, es mereix tot el respecte i l'admiració del món.
I és per aquest motiu darrer, que no puc evitar que la meva pell es torni de gallina quan reconec, mentre penso distret en tota aquesta parrafada que acabo de descriure, les notes de "Rock Me Baby". I més tard "Key to the Highway". Tots dos temes amb parades al mig per fer broma amb el bateria, amb el saxo, amb la noia de la tercera fila.
Crec identificar, ja en la segona parada tècnica del mestre que algú intenta des del públic parlar alguna cosa semblant a l'anglès i li demana a King que toqui la seva Lucille. I més tard, el mateix tipus, es pren la llibertat de exigir-li al mestre que calli i toqui d'una vegada. En aquell moment, un servidor es va aixecar i va decidir de marxar amb una barreja d'emoció per haver vist a un ídol, tristor i indignació pel tracte dispensat per una part del públic, i desorientació al no saber ben bé que acabava de presenciar.
Ja se que qui paga mana, però jo soc d'una manera de entendre la música molt concreta. No vaig a un concert a estar-hi perquè "mola" molt l'artista, ni vaig només a escoltar, ni només a mirar. Habitualment vaig a un concert a sentir. I de vegades per sentir o entendre el que passa damunt d'un escenari cal estar mínimament informat de què o qui vas a veure. I permetres el luxe d'exigir a BB King que calli i toqui, és sinònim de no saber davant de qui estàs. I aquí rau el problema bàsic. Que segurament, bona part d'aquell públic (per fer-se una idea del perfil, serveixi apuntar que el substitut de Camps a la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, va asistir al concert que King va fer la setmana passada a València) anirà a veure molts dels concerts programats a Cap Roig, ja sigui Ana Belén, Manel, Roger Hodgson, Antònia Font o Raphael, i amb el mateix nivell de exigència.
Per la meva part, ja amb el volant a les mans, conduint camí de casa, em vaig anar aclarint, i una bona sensació em va reconfortar. Havia compartit el mateix espai, i respirat el mateix aire que un del meus ídols, BB King, i l'havia escoltat cantar allò de "...everyday I have the blues, When you see me worryin' baby, yeah it's you I hate to lose".
I tot canviant de marxa en la nit gironina, vaig pensar en aquell caminet entre llum suau, en lo bon productor que és T-Bone Burnett, i en quelcom que em va dir per acomiadar-se el meu estimat Dragone, que com sempre, tornava a donar en el clau:"...crec Director, que pel que dius, ja podem afirmar que el rei del blues en actiu és Buddy Guy".
Jo, potser ho puntualitzaria. BB King ha estat, és i serà sempre el Rei del Blues, i Buddy Guy n'es el seu primer ministre.
Així doncs, visca la República del Blues!!!
El Director
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada